Maria Stuarda

És una joia autèntica que el Liceu hagi programat una òpera tan meravellosa i plena de bellesa com Maria Stuarda, que no entenc per què no es representa més. És una òpera amb argument de fons històric —encara que sigui poc fidel a la història real—, que conté la confrontació entre dues reines molt poderoses: la d’Anglaterra, Elisabet Tudor, i la d’Escòcia, Maria Estuard.

Les dues reines van ser Joyce DiDonato com a Maria i Silvia Tro com a Elisabetta. DiDonato és una cantant perfecta, amb una veu preciosa i avellutada, una tècnica impol·luta, un frasseig excel·lent i una línia de cant delicada, molt adient per al belcanto. Ara bé, és una mezzosoprano que aquí fa un paper de soprano, i això es nota. Però cal reconèixer que fa una creació memorable del personatge de Maria en tots els sentits.

L’altra reina, Elisabetta, va ser Silvia Tro, que és una cantant molt segura i competent, però que no és mezzo, com ella mateixa vol dir-se. És una soprano lírica en un paper que no és el seu, perquè malgrat que té bona tècnica, la veu és un pèl estreta i això fa que en els moments de més tensió dramàtica quedi curta.

L’escenografia, que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser, és molt sòbria i un pèl rara, però correcta. Com a vestuari, cal fer notar que només les dues reines porten vestits d’època, molt fastuosos, mentre que la resta de personatges van vestits de l’època actual. És com si la història es limités a les dues contrincants i la resta fossin espectadors del duel a mort. És xocant però no molesta. El resultat és una gran òpera en una interpretació globalment molt bona, sense arribar a l’excel·lència pura.

Llegeix la crònica sencera