Mario Gas porta a escena Humans , un text de l’autor multipremiat nord-americà Stephen Karam sobre les discussions i conflictes d’una família de classe mitjana-baixa, on sempre quedarà l’esperança per l’essència humana.

Sinopsi

Humans ens relata el dinar d’Acció de Gràcies d’una família que, trencant la tradició, ha programat la trobada en un apartament de Chinatown, on viu una de les filles, en lloc de la casa familiar de Pennsilvània. Durant el sopar es desvelaran secrets que provocaran baralles i que encetaran unes discussions esgotadores que es perllongaran fins a la fi de la jornada. És una nova mostra del teatre d’un autor que, tot i parlar amb freqüència en els seus textos sobre la pèrdua en les formes més diverses (de la salut, de l’amor, de la innocència…), sempre deixa oberta la porta a l’esperança i posa de manifest la confiança en la resiliència humana.

MÉS INFORMACIÓ

El director Mario Gas ha volgut portar a escena el tercer muntatge de Stephen Karam, un autor que, amb aquesta peça, va guanyar al seu país el prestigiós premi Tony i el premi OBIE en la categoria de millor obra teatral l’any 2016. L’any anterior, ja havia guanyat el premi de dramatúrgia Berwin Lee i va ser finalista al premi Pulitzer per una altra de les seves obres, Sons of the Profet.

Idioma:
Català

Sinopsi

MÉS INFORMACIÓ

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 13

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Conflictes personals en família

Els dinars familiars en dates assenyalades han estat una font d'inspiració indiscutible per a la ficció, mostrant els diferents conflictes personals que esclaten al reunir-se amb els parents i que s'acaben convertint en grupals. En aquesta ocasió, la data i la celebració és l'Acció de Gràcies americà i l'obra que el reflecteix és una de les recents multipremiades als Tony, tot i que la versió que podem veure no és la mateixa que es va fer als Estats Units. En general, es tracta d'un text ben portat en el que prima l'atenció als personatges i a les seves interaccions per sobre del plantejament d'un conflicte que ho faci esclatar tot. En aquest sentit, els diferents problemes que porten els personatges es plantegen amb naturalitat i la seva exposició permet empatitzar amb ells sense portar a l'exageració la situació per forçar la comèdia o el drama, alhora que no es renuncia a ells. Així, autor i director van de la mà i ofereixen un reflex d'allò que podrien ser moltes famílies al món, mostrant unes situacions a on aparentment no passen gaires coses, però que a on realment estant passant moltes, encara que no es diguin.

L'escenografia esdevé totalment funcional, ajudant a la posada en escena per veure els personatges sense que necessàriament siguin vistos per la resta. Això permet mostrar-los tant individualment com en interacció amb la resta, facilitant el poder veure els seus diferents comportaments al respecte i ampliant la seva dimensionalitat. D'altra banda, ens trobem amb unes molt bones interpretacions per part de tot el repartiment i amb una direcció solvent i efectiva, malgrat que discrepo en la posada en escena de l'última escena. Així doncs, tot i a tenir algun daltabaix, considero que es tracta d'una bona proposta, la qual tracta amb encert i realisme els conflictes personals i com són vistos a través dels ulls familiars.

21/07/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Tot allò que no es diu…

És molt interessant comprovar com la família, i sobretot les reunions familiars, han esdevingut gairebé un gènere propi dins de la dramatúrgia anglosaxona. Des d'El Llarg sopar de Nadal fins a Agost hi ha hagut moltes celebracions i molts àpats en família que han servit per desemmascar problemes latents i acostar, o separar, personatges units per vincles afectius. En el cas d'Humans no estem gaire lluny d'aquestes premisses; l'arribada al pis de Nova York, l'àvia malalta, la unió de les germanes, el dinar del Dia d'Acció de Gràcies... Tots són temes que ja hem vist en altres arguments, però que aquí es veuen actualitzats amb la introducció d'una filla lesbiana o alguns apunts sobre els atemptats de l'11 de setembre. Potser la gran aportació d'Stephen Karam és la d'explicar menys del que suposem que passa. És obvi que al final no s'està de donar algunes explicacions, però la major part de l'obra passa entre petites insinuacions, mirades furtives, converses que s'escolten des de darrera d'una porta o diàlegs que queden a mitges. Tot plegat amanit per uns quants elements -els sorolls de la veïna xinesa, le bombetes que es fonen...- que aporten el toc de misteri just per elevar la trama cap a quelcom més elevat que la trista realitat de la família Blake.

Mario Gas ha optat per no allunyar-se gaire del referent de Broadway. Per començar opta per un decorat que sembla calcat al de la versió americana, tot i que segurament l'obra -com moltes altres del realisme nord-americà- ja marca una distribució molt clara dels elements escènics. D'altra banda, s'enfronta a un text molt coral, que en ocasions funciona com una autèntica partitura. Els solapaments i les converses simultànies no sempre han quedat del tot ben resoltes, però suposo que amb una mica més de rodatge acabaran millorant. Respecte a les actuacions, potser m'han faltat matisos en el cas de les dues germanes, mentre que l'evolució de la mare se m'ha fet un pèl estranya. Per la seva banda, Jordi Bosch desplega la seva bonhomia habitual, que tants bons resultats li ha donat en escena, i Maife Gil broda un personatge quasi silent però d'una gran dificultat tècnica. En definitiva, una obra que destaca pel seu text -una bona unió de tradició i nova dramatúrgia- i per la simpatia que desperta en si tot el producte.

04/07/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La família disfuncional americana

Des dels temps d’Arthur Miller, el teatre nord-americà ha mostrat sempre un especial interès en disseccionar els conflictes emocionals dels grups familiars tradicionals, siguin de classe alta o mitjana-baixa. Humans és la darrera aportació a aquesta tendència amb molts punts en comú amb la tradició de la qual prové, tot i que una mica menys calculada del que estem acostumats. El muntatge planteja una història sobre allò que els éssers estimats són incapaços de dir-se obertament, sobre la toxicitat d’alguns vincles i sobre la densitat d’alguns silencis. Mario Gas aborda el conjunt amb una direcció funcional que aconsegueix que la maquinària no s’estanqui en cap moment. Malgrat això, el text arrisca massa jugant a la subtilitat, a les discussions quotidianes interminables i a una estructura oberta que no acabar de definir del tot les seves intencions. D’aquesta manera, genera unes expectatives que una trama poc reveladora i dispersa deixa sense satisfer. Per exemple, al personatge de l’àvia se li podria treure molt més partit, entre altres aspectes incomplets. En qualsevol cas, el seu retrat realista de l’ambient familiar amb el qual tots ens podem identificar i el pessimisme generalitzat post 11-S i crisi econòmica està molt ben aconseguit i té un poder captivador tan vigorós que fa que la peça, tot i les seves carències, mai deixi de resultar interessant de seguir.

08/07/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Com enfrontar-nos a les nostres pors personals

I amb aquest, el nostre tercer Grec d'enguany, al Teatre Romea, HUMANS, la versió en llengua catalana, signada per Ernest Riera, de "The Humans" del dramaturg nord-americà Stephen Karam.

Es tracta d'una comèdia dramàtica escrita l'any 2015, el tercer muntatge de l'autor, que va ser estrenada al Off Broadway el mateix any, fent el salt a Broadway l'any següent. Va ser guardonada amb quatre premis Tony 2016, incloent-hi el de millor obra.

Un text sobre les discussions i conflictes d'una família de classe mitjana-baixa. Una família imperfecta com totes, amb uns personatges fàcilment identificables i que podem reconèixer en moltes famílies. Un argument que no fa preveure grans conflictes, ja que en el plantejament d'entrada sembla que tot sigui cordial i no hi hagi de passar res en el transcurs de la vetllada. Però de mica en mica surten a la llum petits problemes i rancúnies amagades.

Tres generacions d’una família d’origen irlandès resident als Estats Units es reuneixen per celebrar el dia d’Acció de Gràcies a l’apartament de Chinatown d’una de les filles, trencant la tradició de sopar a la casa familiar de Pennsilvània. Els membres de la família Blake començaran a airejar els seus secrets més ben guardats tot just quan comenci el sopar, es barallaran a l’hora de les postres i al final del dia, estaran cansats de la batalla.

Els sis actors protagonistes són: Jordi Bosch (Erik Blake, el patriarca de la família), Lluïsa Castell (Deirdre, la dona de l'Erik), Maife Gil (Fiona, l'àvia), Miranda Gas (Brigid, la filla), Candela Serrat (Aimée, l'altra filla) i Jordi Andújar (el xicot de la Brigid). Totes les interpretacions han estat molt acurades, destacant el perfecte tàndem del "matrimoni" Blake i els silencis, més que significatius, de l'àvia.

Una exploració sobre la complexitat de les relacions familiars i de parella, així com els desequilibris entre les aspiracions personals i la realitat laboral que generen frustracions. A poc a poc veiem que els personatges no han aconseguit arribar a les metes que s'havien marcat, però mantenen amagades als altres membres de la família les seves realitats.

Un text que parla de les pors personals, de com enfrontar-les i de com conviure amb elles.

Una magnífica escenografia de Jon Berrondo que situa perfectament l'acció en un dúplex soterrani "atrotinat" del barri de Chinatown a Nova York. Una posada en escena molt naturalista on ens sentim partícips d'aquest sopar familiar i contemplem una seqüència de fets que bé podrien passar a casa nostra.

Una proposta que ens ha agradat força i que recomanem.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

04/07/2018
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

els silencis diuen més que les paraules

Assistim a un dels darrers assajos de l’obra, a punt per l’estrena d’aquest Grec 2018. En aquest cas, el director Mario Gas porta a escena un muntatge de Stephen Karan guanyador del Tony. Es una obra que es va estrenar a l’Off Broadway per fer el salt a Broadway l’any posterior, aconseguint un gran èxit.

És una radiografia d’una familia durant un dinar d’Acció de Gràcies. Sembla que durant l’obra/dinar no succeeix res. Les accions dels actors tant si són els protagonistes absoluts de la conversa que s’està realizant com dels que veiem en segon plà diuen molt.

Com he comentat no surten grans conflictes, tot el contrari és molt qüotidani tot el que succeeix. De vegades s’explica més amb el que no diuen que en les converses quotidianes. Els problemes vénen més pels silencis o accions que per les converses.

Amb tot, s’ha d’estar atent al text, més que res per poder entendre el final de l’obra ja que pot tenir una doble lectura.

Els actors força bé, però em quedo amb el poc text que li ha tocat a Maifé Gil i amb tot el que diu amb la seva actuació. La veristat és que sense dir que he rigut a l’obra, m’ha fet somriure en segons quins moments i m’ho he passat forá bé.

A més podreu veure l'opinió a l'enllaç

28/06/2018
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Llàstima

No sé si és una peça fluixa o està mal adaptada, el fet és que m'ha semblat molt americana, al estil Arthur Miller... però sense Miller, per a mi un dels grans nordamericans. M'ha semblat barroera i la direcció de mario Gas penso que ho ha acabat d'espatllar. Llàstima

Crítica completa » https://bit.ly/2J02wRc

07/07/2018
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Drama desdibuixat

Un dinar familiar no és mai fàcil, menys quan se celebren festes senyalades. I a Humans se’ns presenta, precisament, una escena com aquesta. Una família americana de classe mitjana-alta que celebren el dia d’Acció de Gràcies. Uns pares, l’àvia, les dues filles i la parella d’una d’elles. L’escenari és el pis nou de la parella que, aprofitant l’avinentesa, estrenen la seva nova llar. En un principi tot sembla anar perfecte. Per una banda, tenim els pares amb les seves queixes del pis, del barri, qüestionen la idoneïtat de la ubicació i de la casa escollida, com qualsevol progenitor. La filla defensa a ultrança la seva elecció i la nova vida amb la seva parella. Per un altre cantó, hi ha l’altre filla que acaba de sortir d’una relació de molts anys i l’àvia que, amb demència senil, no acaba de saber on és i què fa. El que hauria pogut ser un dinar tranquil, acaba convertint-se en l’explosió de retrets i secrets, creant un ambient tens i preocupant. Qui no ha tingut una celebració així?

Tot i que a l’inici l’encaix entre els personatges que formen la família no succeeix de manera gaire natural i fluida, a mesura que la trama va avançant ens anem acostumant a l’histrionisme de cadascun i, fins i tot, esculls aquell personatge amb qui et sents més reflectit. La narració es va fent més amable i interessant a mesura que es van coneixent les faltes afectives de cada un i allò que els té amoïnats. Tot i això, no ens acabem de creure a la família com a tal. Els personatges no tenen una evolució natural, sinó que van saltant d’un estat d’ànim a un altre moltes vegades sense ser una provocació del text, sinó més aviat de la falta de connexió amb aquests.

Candela Serrat, que interpreta a la filla acabada de sortir de la relació, és, potser, el personatge més complet i més natural. Amb ella anem descobrint, de manera pacient i compassada, què la turmenta. I Serrat s’encarrega de connectar amb l’espectador des del principi, tot i que no sembli que el seu personatge pugui tenir la rellevància que acaba tenint. Jordi Bosch, a moments un geni interpretatiu, a moments sobrepassat pel seu personatge, no acaba de deixar un bon gust de boca. Maife Gil ens apropa un personatge, l’àvia de tots, que no acaba de tenir cap tipus de sentit en tota la trama. En moments puntuals sobresurt, però sense donar un significat distintiu a tot plegat. I Lluïsa Castell no acaba de trobar l’equilibri de la mare preocupada per tot, per les seves filles, el marit i l’àvia. Cal destacar la parella, formada per Jordi Andújar i Miranda Gas, que aporten la màxima veracitat als seus personatges.

És una història complexa, de drames familiars, que podria ser més contundent i potent, però que es queda en la superfície de tot plegat, deixant a l’espectador amb ganes d’aprofundir més en tots els fronts que s’han obert de manera ràpida i fàcil, els quals no s’han ni tan sols arribat a dibuixar.

Aquesta manca de profunditat fa que l’escenografia ideada per aquesta obra, pensada al detall, amb elements significatius i acurats, quedi en segon pla i no acabi de reforçar el que hauria pogut ser una dissecció d’un drama familiar.

04/07/2018
Lola

Un plantejament dels problemes dels personatges llarg per acabar amb un final sense explotar. Surts igual que has entrat.

06/11/2018
Victòria Oliveros Layola

La narració es va fent més interessant a mesura que es van coneixent les faltes afectives de cada un i allò que els té amoïnats però tot i això, no t’acabes de creure a la família com a tal. En definitiva, una peça que, malgrat tracta amb encert i realisme els conflictes personals i com són vistos a través dels ulls familiars, no passarà a la història. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/07/28/humans/

28/09/2018
Hèctor Fibla Ferrà

Comèdia dramàtica amb baixades d’intensitat però amb un gran treball interpretatiu.

09/07/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Me encantan este tipo de obras.
Obras en las que una familia se reúnen para pasar una velada familiar tranquila y en familia y al final se arma la marimorena y empiezan a salir poco a poco los trapos sucios de la familia.
Y precisamente esto mismo es Humans.
La escenografía bastante impresionante. Me ha encantado! Pero me ha tenido en tensión todo el rato con miedo de que algún actor o la señora de la silla de ruedas cayera al vacío en cualquier momento jajajaja
Los actores todos excelentes y el final muy onírico y muy de mi gusto jajajaja
He salido muy contento de haber ido a verla!

08/07/2018
MARCO CORDERO

Bien. Pero no puedo ir más allá. Me ha parecido demasiado confuso, muchas cosas empezadas y no acabadas, una escenografía muy cuidada y realista pero poco aprovechada en términos de acciones, personajes escasamente evolutivos (a parte Candela Serrat que se percibe dotada de una cohesión solida dinámica y que la hace extremadamente verdadera y creíble), conflictos esbozados y no profundizados o por lo menos desarrollados, como muchas pinceladas desordenadas dejadas como colgadas….
Al tratarse de un texto de semejante envergadura, justamente galardonado en muchos piases por su fuerza y su intensidad, pues la impresión que me ha trasmitido esta versión es de drama coral caótico, un personaje (Maite Gil) que no que claro que función tiene en la economía de la versión de Mario Gas, momentos de la representación que probablemente sobran, otros (la confesión intima entre ls dos hermanas) relegadas en el piso de arriba de la escenografìa con escasa visibilidad y perdida de fuerza de voz. Poco creíbles los sustos de Jordi Bosch (poco explorado o escasamente definido ese universo oscuro que llena sus sueños) que se va demasiado al niño asustadizo y llorón.
Globalmente en lugar de tener un ritmo intenso y firme, parece más un coche que corre a gran velocidad sin trayectoria clara

07/07/2018
Sara Martín Alegre

Una obra relativament breu (90 minuts) sobre el típic sopar de Thanksgiving que ja s’ha narrat tantes vegades. Aporta molt poques sorpreses i pateix de la manca de valentia a l’hora d’anar, com demanen alguns tocs a la trama, anar cap el fantàstic. Llàstima perquè els actors estan tots molt bé, especialment la Candela Serrat.

30/06/2018

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Mario Gas estrena ‘Humans’ al Teatre Romea

En el marc del Grec 2018, el Teatre Romea estrena Humans, la versió en llengua catalana de The Humans del dramaturg nordamericà Stephen Karam. Durant la presentació, Gas ha explicat […]

20 juny 2018