Massa brillant

El primer que crida l’atenció del muntatge d’Oriol Puig Grau és la figura d’un personatge protagonista que, alhora, és narrador de la història, una història que ens explica en temps present que atorga una dimensió d’imminència a les peripècies del Guillem (Daniel Mallorquín) durant la seva nit a l’Apolo de Barcelona. No és habitual la presència d’un narrador en teatre, però encara menys ho és l’absència de flashbacks en la narració. D’aquesta manera, la història avança de manera inexorable, i també devastadora.

El text no es permet ni una sola pausa, ni un moment de reflexió per part dels personatges sobre allò que està passant, i se centra en allò que passa i en l’estat d’ànim del protagonista, que és transmès a l’espectador per la manera com diu el que diu i pels diàlegs amb la resta de personatges, alguns de reals i d’altres que només són il·lusions, que puntegen la successió d’esdeveniments que retransmet el Guillem.

Massa brillant ens parla de la manera com en Guillem mira d’afrontar amb el màxim de llibertat i d’honestedat el fet de l’homosexualitat. Alhora, ens adonem que la nit de l’Apolo és, en algun sentit, un viatge iniciàtic cap a alguna cosa, un ritual de coneixement dels altres i d’un mateix. Daniel Mallorquín es troba amb el repte d’acarar una interpretació que el desafia a mantenir el ritme a dalt de tot des del primer segon de la representació i se’n surt amb molt bona nota. Aconsegueix crear una atmosfera d’angoixa i desfermament, ajudat per la música omnipresent que ens transporta a l’Apolo (fins i tot als qui no el trepitgem des de finals dels noranta) o a un malson que té lloc a l’Apolo.

Tot en la posada en escena del director treballa per a submergir-nos en el periple accelerat  d’en Guillem, en el seu somni i en les seves fantasies i contradiccions. Res no pretén dirigir l’espectador en una direcció determinada ni verbalitza què és allò que angoixa el protagonista, i deixa que cadascú en tregui les seves conclusions.

Aquesta és una obra que passa quasi a temps real, que és narrada en primera persona pel protagonista i que descriu una festa a la Sala Apolo durant la nit del Sarao Drag de Futuroa. Tot comença al metro, per passar després al Paral·lel, a la sala abans citada –escenari principal de l’acció- i també a una mena de tablao flamenco reconvertit en bar musical. Escenaris que el públic reconeix, que sap on col·locar dins del seu imaginari i que contextualitzen de seguida la història dels quatres amics: en Guillem, protagonista de la nit; l’Albert, la seva parella; en Gorka, que es presenta a concurs amb les seves millors gales; i el Víctor, que gaudeix de la nit com el qui més.

En Guillem se’ns presenta de seguida com un personatge que no vol estar allà on li toca estar en aquell moment. Tot s’agreujarà, a més, a partir d’un mocador que li presten perquè formi part de la comparsa del Gorka. Un mocador vermell de lluentons que li provocarà una al·lèrgia que va més enllà del tema físic. Com si fos el vestit que Medea li regala a l’amant del seu marit, aquest petit tros de roba fa que l’estat d’ànim del protagonista es vegi afectat i no respongui del seu cos, ni del que diu, ni tampoc del que fa. Una exagerada reacció que com a espectadors tampoc sabem del tot cap a on porta, què pot arrossegar al darrera o què pot arribar a significar. I és que si ens quedem només en un problema d’adaptació o de desubicació potser la cosa es queda una mica massa curta...

La posada en escena és simple, però efectiva, amb un acurat treball d’il·luminació d’Adrià Pinar. També hi tenen molt a dir els quatre actors, dels que potser destaca un molt encertat Carlos González, com a Gorka, i Daniel Mallorquín, que es posa a la pell del protagonista. Difícil paper, sobretot per la poca empatia que desperten sempre els aixafaguitarres o esgarriacries, per utilitzar només dues paraules d’un registre del català que no escoltareu al TNC... Això us ho puc assegurar.