Masterclass María Callas

Les dives sempre resulten uns personatges apassionants tant a la ficció com a la vida real. De fet, tots sabem que es tracta d'un personatge en totes dues vessants, però la força, el caràcter, l'ambiguitat humana/ser superior, l'elegància i el misteri que transmeten resulten un imant per al seu públic, els quals amb la seva fascinació no fan una altra cosa que atorgar al personatge una retroalimentació que el fa engrandir fins a extrems desorbitats. Però, si a més, ens trobem amb una diva en la seva darrera part de la vida, quan el seu talent comença a mermar-se i aquesta ha d'apendre a conviure sense el seu gran talismà, el personatge desperta en el públic un grau d'atracció inmens, tal i com succeeix amb aquesta Masterclass.

En aquesta ocasió, el personatge de la Callas recau en mans de la gran actriu argentina Norma Aleandro. En la meva opinió, aquesta realitza una interpretació un xic irregular del personatge, atorgant-li encertadament els elements característics d'una diva durant gran part de l'obra, però no arribant a trobar el to en alguns dels seus fragments. Potser, la culpa no acaba de ser de l'actriu, ja que aquests moments a que em refereixo són els soliloquis que apareixen al final de les dues parts i que, per mi, esquerden l'obra, tant a nivell rítmic com argumental. Així doncs, l'encert i la originalitat de centrar l'obra en una classe magistral que va oferir la diva en els seus darrers anys es veu esgarrat a l'inserir aquests fragments, que no fan altra cosa que intentar aprofundir en el món interior de la diva, fet que resultaria interessant (i potser necessari) i que atorgaria més profunditat a l'obra d'haver estat resolt d'una altra manera. Tot i això, aquesta proposta resulta força interessant i té moments realment magnífics tant de la mà de la Norma Aleandro com del mateix text, malgrat no acabar de trobar del tot el seu to.

Vaig entrar al teatre Borràs amb força por: Una Diva interpretant a una altra Diva. La por es va esvair als cinc minuts. Correcta y amb molt d’ofici, Norma Aleandro fa que el espectacle flueixi sense més entrebancs que aquells que la direcció, al meu parer,  no sap resoldre.  Hi ha un parell de flashbacks que no diré que siguin innecessaris, però que no estan còmodament resolts. O si ho estan, ho estan amb un excés de psico-dramatisme que només el bon ofici de Norma Aleandro lliura de la sobreactuació pels pèls.  Ben acompanyada per un elenc de cantants i un pianista que saben estar a l’alçada, l’espectacle (110 minuts) passa agradable i clàssic fins al final. Em va semblar que el públic aplaudia amb poc entusiasme, incómoda situació que no van poder arreglar quatre bravos a deshora. Vaig tenir tota l’estona la sensació que teníem entre el públic un cap de claca que ens volia dirigir fins al final. Si era així, que no ho sé, a l’hora de la veritat no se’n va sortir. Recomanat per a aquells que vulguin veure una Diva amb majúscules.