M’hauríeu de pagar

Jordi Prat i Coll (autor i director) fa engegar el muntatge de M’hauríeu de pagar amb la versió que Guillermina Motta va incloure al seu disc Segons la lluna, de La Solitude de Barbara. La cançó de la parisenca condensa, de fet, tota la intensitat i l’emoció que desenrotllarà la representació i que els tres protagonistes, que ara escolten Barbara potser per enèsima vegada i havent assumit que parla d’ells, i de tots nosaltres.

El text de Prat i Coll està estructurat en tres monòlegs vibrants i commovedors que ens presenten tres personatges que pateixen perquè es troben sols i perquè s’adonen que potser ho han estat sempre. En tots tres casos, la relació del personatge amb els demés és mitjançant els diners perquè la possibilitat de la relació íntima i desinteressada els ha estat vedada. El dolor s’expressa en cada cas de manera diferent per a arribar a la presa de consciència d’un estat d’ànim determinat o al reconeixement d’aquest.

La posada en escena es fonamenta en l’austeritat escenogràfica, però també de moviments. El pes recau en la manera de dir el text, d’interioritzar-lo i de llençar-nos-el, i és aquí on excel·leix la direcció d'actors i la feina d’Àurea Màrquez, Albert Pérez i Francesc Cuéllar (que s’alterna amb en Carles Roig). Francesc Cuéllar diu el text en una mena de discórrer fluid que té més a veure amb la manera com pensem que amb la manera com parlem. El personatge de l’Àurea Màrquez fa sortir el dolor i la rancúnia des del més profund d’ell mateix gràcies a la naturalitat de com diu el que diu. En el cas d’Albert Pérez, el to és contingu, des de la tristesa i la resignació.

M’hauríeu de pagar és el millor que es pot veure ara a Barcelona i, ben segur, un dels millors muntatges de la temporada.

“M’hauríeu de pagar” és un dels imprescindibles del Festival Grec d’enguany. Es tracta d’un text extraordinari , escrit i dirigit per Jordi Prat i Coll , i magníficament interpretat per Àurea Màrquez, Francesc Cuellar i Albert Pérez.

Tres monòlegs independents entre ells que ens parlen de soledat. Tres personatges. Tres històries explicades a tres veus. Tres històries que van més enllà del que a priori semblen. Tres revelacions.

“Ella”, “Ell” i “El fill”

“Ella” és la soledat d’una dona insatisfeta que s’ha tancat en sí mateixa i que viu entre mentides . Insatisfacció que la fa patir i la porta al desequilibri emocional i a la solitud interior.

“Ell” és la soledat d’algú que va estat rodejat de molta gent però que no va sentir-se mai estimat. La manca d’afecte el converteix en una persona solitària i aparentment freda. La seva història i la seva revelació són possiblement les més incòmodes de totes tres, degut a la seva cruesa.

“El fill” és la soledat que s’apodera d’algú que està rodejat de gent estimada. Una història plena de silencis i absències. És el relat més curt de totes tres històries. Un relat amb poques paraules però d’una gran intensitat.

La primera història em va sorprendre, la segona em va remoure i la tercera em va emocionar.

“M’hauríeu de pagar” és un muntatge buit d’escenografia. Tota l’atenció recau sobre el text i el treball dels actors. Un text extraordinari tant pel que diu, pel que entre diu i pel que deixa de dir. Tres interpretacions extraordinàries. Els gestos, el contacte visual, el to, la comunicació no verbal .

Totes tres històries van adreçades a nosaltres d’una manera intima i directa. Els personatges ens miren directe als ulls, ens parlen, es confessen, ens revelen la seva soledat. El públic formem part de les històries. Som un grup de visitants en un museu, som un grup d’empresaris en un brunch nantaimori i som un grup d’amics i coneguts d’un músic que ens ha reunit per compartir amb nosaltres la seva última peça al piano. Escoltant-los podem entendre el perquè d’alguns caràcters, actituds i comportaments . Som l’herència de les nostres experiències (positives i negatives).

Les dues històries primeres tenen una estructura similar. De la mateixa manera, totes dues al final demanen una compensació: “m’hauríeu de pagar”, tot al contrari de la tercera història, en la que el protagonista diu “pagaria, sí, pagaria”

El muntatge comença amb música, amb la cançó La soledat (1993) interpretada per la cantant Guillermina Mota i acaba amb música, amb el protagonista de la tercera història tocant la seva darrera peça públicament, Intermezzo A major opus 118 (1893)del compositor Johannes Brahms, (una de les últimes peces del compositor).

 

Vet aquí tres monòlegs, tres petites i delicades peces que s'alien sota el tema de la soledat. Un tema molt ampli -potser massa en aquesta època- que ens afecta a tots, en major o menor mesura. Un tema que serveix a l'autor i director Jordi Prat i Coll per parlar de pensaments privats, d'intimitats que sovint censurem i de revelacions que acaben resultant decisives, per petites que puguin semblar. El més curiós del cas és que els tres parlaments, tot i el seu caràcter estrictament personal, es fan davant de tres audiències públiques: els assistents a una visita guiada, els participants d'un congrés que volen probar experiències noves i el públic assistent a un concert de piano. Els personatges s'obren i es despullen -algun literalment- davant del seu petit grup d'espectadors, un grup amb el que tenen un lligam comercial o personal.

La dramatúrgia -sobretot en els dos primers monòlegs- és subjugadora i compulsiva. Un allau de pensaments que surten tots de cop i que reclamen a l'actor un treball minuciós i molt fi. En aquest sentit, els tres intèrprets fan un generós desplegament de recursos, tot i que potser és Àurea Márquez la que s'enfronta al personatge més variable, nerviós i bipolar de tots tres. En el cas de Francesc Cuéllar, a qui últimament veiem créixer artísticament a cada nou projecte, crec que aconsegueix donar molts matisos malgrat la rigidesa imposada des de direcció. I en el cas d'Albert Pérez podem dir que és el que fa el punt i a part, amb un monòleg que potser podria haver estat en una altra obra però que aquí serveix per tancar i condensar tota l'allau de sentiments i sensacions que, com a espectadors, ens han arribat durant quasi dues hores.

Aquesta setmana he anat a la Sala Atrium a veure "M'hauríeu de pagar" una obra amb tres veus, tres personatges, tres històries amb un element en comú.

He de dir que un dels personatges el reparteixen entre Francesc Cuéllar i Carles Roig, jo vaig veure l’actuació de Carles Roig,

Primer vam veure a l’Àurea Márquez que ens explicava el seu testimoni. Ella és una guia d’art i davant d’un grup de visita a un museu ens comença a explicar petites històries que en determinats moments ens va fer riure una estona, però que veiem que aquest personatge patia i que volia explicar-nos la seva soledat. Les seves experiències van divagant i retrobant en un mateix moment. Juga amb nosaltres, amb els records i els sentiments.  Fins que al final ens revela un secret que ha anat arrossegant uns quants anys.

Carles Roig ens explica la seva pròpia història- És un jove que ens explica les seves fantasies i de les persones que han passat per la seva vida. I ens revela aquells moments d’infantesa en el poble, de sexe, sense pèls a la llengua. Com tots els personatges de l’obra amb una revelació final. I Albert Pérez de mica en mica ens narra la seva própia història, sent un fill de músic veiem que la seva malaltia l’ha perjudicat en els últims moments i ens vol dónar una sorpresa. Al final una petita peça a l’espera d’aquest final.

Són tres peces en una, tres monòlegs que parlen de la soledat, connexions entre les històries, els personatges, en la seva fugida que m’han atrapat.

Què he sentit al veure aquesta obra?

Quan les paraules que no vas pensar mai, aquells moments en que vas entrar en aquella maleïda soledat que t’ha acompanyat durant la vida i que mai no vas pensar en que era tan important per a tú. Que fins i tot aquestes paraules que segurament et defineixen són les que et fairen tant d emal i que no vas pensar que aquell acte que segurament feies sense cap mena de mirament t’ha atrapat en aquesta sensació de soledat.

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç

La soledat. Un dels mals endèmics dels nostres dies. Jordi Prat ens en ve a parlar a través de tres monòlegs. Així ens ho diuen, així s'autodefineix M'haurieu de pagar des del primer moment: tres monòlegs de soledat.

Però renoi! Que estrepitosa aquesta soledat! Prostitució i hipersexualitat, llàgrimes negríssimes, infàncies traumàtiques i pèrdues prematures que ens remeten a un altre ferida universal: a l'orfenat i als pares imperfectes. Efectivament, aquesta ferida original ens reverbera a tots, amb mes o menys força, durant la resta de la vida. Però a M'haurieu de pagar reverbera molt. Massa. El seu autor ens proposa tres històries a través de les quals se'ns mostra el buit dels seus protagonistes: una dona, un home i del seu fill. Certament, aquesta buidor podria ser també la nostra: la inadaptació als cànons sentimentals d’una llicenciada en art, on cal destacar, i molt, el gran paper d'Àurea Màrquez; el dolor en sentir-nos utilitzats, tractats com un com un mecanisme de satisfacció com ens explica un jove gigoló de molt bon veure en la seva estricta nuesa; la soledat de ser orfe i del declivi físic d'un pianista, el qual, es veu forçat a abandonar els escenaris.

Però malgrat que podem compartir i empatitzar el dolor dels tres personatges, el sobredrama i la situació marginal de les circusmtàncies trenquen d'alguna manera el mecanisme d'identificació amb l'espectador. D'aquesta manera, es perd -sempre al meu entendre- l'oportunitat d'implicar-lo més plenament en una de les temàtiques que més el pot interpel·lar; la soledat és democràtica. Requereix un tracte més cirurgià, subtil i rhomerià. El text d'aquesta obra és punyent, impecable i no decau en cap moment. Un text perfecte per dibuixar escenes legítimes i reals però més pròpies del món d'Almodòvar. La soledat en canvi, per molt soroll que faci, es visqui sol o acompanyat, és sempre més silenciosa.