Una peça amb dramatúrgia de Marc Rosich que fa incursió a la dansa, el teatre de gest, el text clàssic, el playback, la cançó en directe i la performance, buscant el contacte directe amb el públic que ha estat convidat a entrar a aquesta llar tan poc convencional.

Sinopsi

Una dona d’edat indefinida ens explica les seves penes. Amb un gust especial per la hipèrbole sentimental, exposa les desil·lusions que l’han portat a la seva situació actual, vivint sota un pont, i intenta emular la desmesura de les heroïnes de Tennessee Williams o de les dives de la cançó.

Darrere de les seves històries, apareix una figura desnonada emocionalment i econòmicament, que lluita per la supervivència amb les armes de la ficció.

Durada:
70 minuts

Idioma:
Castellà

Sinopsi

Darrere de les seves històries, apareix una figura desnonada emocionalment i econòmicament, que lluita per la supervivència amb les armes de la ficció.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

M’he emocionat igual que la primera vegada que la vaig veure.

És la segona vegada que he anat a veure “A mi no me escribió Tennesee Williams “, i us puc assegurar que és la segona vegada que surto molt emocionada del teatre. És realment impressionant la interpretació de Roberto G. Alonso. Pell de gallina i llàgrimes d’emoció.

El que té de bo, de tornar a veure una obra, és que sempre hi descobreixes nous detalls: ja sigui en la interpretació, en alguns gestos, mirades, en l’escenografia descobrint objectes amagats, alguns fins hi tot plens de simbologia; o en el text i la música, amb petites picades d’ull, que moltes vegades ens passen desapercebuts, com ha estat el cas d’aquesta obra, en la que cada cançó, cada coreografia i moltes frases del text, fan referència a obres de Tennessee Williams i d’altres pel·lícules emblemàtiques, com "Blade Runner", "La Gata sobre el tejado de zinc" o "Memórias de África", entre altres.

Quan la vaig veure per primer cop, vaig quedar fascinada tant per l’espai on es representava, com per la posada en escena; una posada en escena d’una bellesa indescriptible, aquella bellesa poètica que hi ha moltes vegades darrera de la pròpia decadència. Dons bé, no em pensava que em tornaria a sorprendre, però quan vaig entrar a la sala Joan Brossa de La Seca, no vaig poder evitar fer un oh!!! de sorpresa, en veure aquell espai convertit en un lloc visualment impactant. Realment espectacular!!!

El final, una de les coses que més em tenia encuriosida, haig de dir que està molt ben resolt.

Bé, pel que fa a la resta no tornaré a dir-vos totes les coses per les quals penso que aquest espectacle és imprescindible, perquè seria repetir-me en tot el que vaig dir en la meva anterior recomanació.

Tot i que era dia d’estrena, els aplaudiments van ser del tot sincers i merescudíssims per a un Roberto G. Alonso visiblement força emocionat.

Només espero que no us perdeu aquesta petita joia.

Per cert, ja tinc la reserva feta per tornar-hi a anar, aquest cop amb un grup d’amigues. Serà la tercera vegada, tot i que algun dels meus companys l’ha vista fins hi tot sis vegades !!! De segur que en descobriré alguna cosa nova.

No badeu, les entrades s’exhaureixen ràpid.

12/03/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Una autèntica joia que ens ha tornat a emocionar

Quan la vam veure a Fira Tàrrega 2016, el tercer dia de la fira (10-9-2016), ja vam escriure en la RESSENYA que llavors vam publicar: Sens dubte aquesta proposta és un dels millors espectacles d’aquesta Fira Tàrrega.

I ara no hem dubtat a repetir espectacle per tal de copsar les diferències entre representar-la a l'aire lliure, literalment a sota d'un pont, com va ser el cas, ... a representar-la en un recinte tancat.

Diferències hi són evidentment, perquè la màgia del lloc on es va estrenar no la pot aconseguir un lloc tancat, malgrat l'esplèndida escenografia emprada a La Seca, però tot i això, podem tornar a repetir que és un dels millors espectacles que hem vist mai.

Roberto G. Alonso interpreta el personatge amb una gran autenticitat i, també aquesta vegada ens espera a l'escenari menjant a cullerades una llauna de foie gras. Passeja amunt i avall per la sala Joan Brossa de la Seca, que ha canviat totalment la seva fesomia. Extraordinària escenografia.

Un text escrit a quatre mans per Marc Rosich i el mateix Roberto G. Alonso, un text amb una sensibilitat extraordinària i amb moltes notes d’ironia i humor. Marc Rosich és el director de la proposta.

Intenta mantenir la seva dignitat malgrat haver perdut l'amor i l'habitatge, viu sota un pont i lluita per la supervivència compartint amb qui la vol escoltar, les desil·lusions que l'han portat on és i al mateix temps recordant a través dels vestits que va poder portar amb ella, el que havia estat i el que hauria volgut ser.

A mesura que ens va explicant la seva història, l'actual i la passada, apareix la dona desnonada emocional i econòmicament que lluita per sobreviure. És brutal l'escena on ella dialoga amb una làmpada-empleada del banc i la intenta convèncer que pagarà, que únicament necessita una mica més de temps.

Mentre amb les sabates de taló va foradant els cartons que cobreixen el terra, ens diu com si res que ella a casa seva tenia parquet. També ens explica que s’havia endut molts llibres però que el fred de l’hivern la va empènyer a cremar-los, ja que com diu “nada arde mejor que la ficción“.

Una peça que inclou dansa, teatre gestual, text, playback, cançó en directe i performance. Roberto G. Alonso es va canviant de vestuari contínuament i ens fa un genial play back de Mari Trini o Sara Montiel, moments de dansa com la que interpreta en el sofà verd, vestida de verd, amb la cançó "Soledad" de Chavela Vargas d'acompanyament, o la cançó que interpreta en el moment final "je suis malade" de Lara Fabian, mentre abandona l'escenari per la sortida d'emergència igual que a Tàrrega abandonava l'escena bordejant el rierol.

Una autèntica joia que ens ha tornat a emocionar.

Excel·lent la coreografia, l'escenografia, la música, la interpretació, el text, la llum ... Absolutament tot.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

09/03/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Música, dansa, performance i interpretació.

"A mi no me escribió Tennesee Williams” és un obra escrita i dirigida per Marc Rosich i interpretada per l'actor i coreògraf Roberto G Alonso.

Vaig veure aquest muntatge al 2016 a Tàrrega i em va encantar; així que de seguida que he vist que la faran a La Seca Espai Brossa, no m'he pogut estar de recomanar-vos-la. Jo sens dubte repetiré !!!

“A mi no me escribió Tennesee Williams” és un espectacle meravellós que combina dansa, teatre gestual, teatre de text, interpretació, performance i música.

Moltes han estat les raons d’èxit d’aquest muntatge: l’originalitat de l’espai escènic, un text magnífic, tendre i melangiós, irònic, que commou i alhora ens fa somriure; i la interpretació extraordinària de Roberto G Alonso d’un personatge que li està fet a mida, i que requereix molta agilitat actoral, per poder passar d'un estat anímic a l'altre.

La posada en escena la definiria en una frase: “la bellesa de la decadència”

El vestuari és realment meravellós, d’estil vintage. Peces que porten la firma de Lorenzo Caprile, un dels més prestigiosos dissenyadors d’alta costura i que la protagonista llueix amb gran elegància.

La tria musical que fa Rosich és absolutament genial !!!, començant per “Yo no soy esa” de Mari Trini, a una emotiva ”Je suis malade” de Laura Fabian (amb la que em vaig emocionar moltíssim), “Qué Hace Una Chica Como Tú En Un Sitio Como Este” de Loquillo, per acabar amb la música de la banda sonora de “Memòries d’Àfrica” amb la que ens regala un final espectacular , molt emotiu i visualment poètic.

“A mi no me escribió Tennesee Williams” són il·lusions i desil·lusions compartides. Dignitat. Supervivència.

Una història plena de tendresa que em va provocar més d’un somriure, i en va arrencar alguna que un altre llàgrima.

Feu-me cas. No us la perdeu!!!

20/01/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

La vida sota un pont

A mi no me escribió Tennessee Williams és un one-man-show que serpenteja entre diversos gèneres sense adscriure-se'n a cap. Roberto G. Alonso juga amb el transvestisme, el cabaret, el melodrama o la dansa per a explicar una conversió, o una transformació, o simplement el pas del temps.

Una dona, ja gran, que ha estat abandonada doblement, pel banc que l'ha desnonat i per l'home que l'ha deixat, ja no té res, viu sota un pont envoltada només d'andròmines i alguns vestits que li permeten tornar a ficar-se a la pell de les dones que ha estat i que ja no podrà ser. La seva història ens l'explica amb subterfugis, mitjançant cançons populars (Yo no soy esa, Qué hace una chica como tu en un sitio como este, Soledad, Je suis malade) coreografiades pel mateix Alonso, que permeten la protagonista expressar la profunda desesperació, l'abandó i l'oblit en el qual es troba.

Rosich fa parlar i parlar i parlar la dona, però és quan deixa de parlar, quan canta, quan balla, o quan s'emprova vestits que ens transmet la intempèrie física i moral a què ha estat desplaçada per la vida. La conjunció d'espai escènic, posada en escena i interpretació (acuradíssim i tan divertit, Roberto G. Alonso!) converteixen A mi no me escribió... en un dels muntatges importants dels últims mesos, allò que en diuen un "imperdible". Doncs això, no us el perdeu.

25/03/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Emotiva i visceral

La força principal d’un bon monòleg teatral resideix, en part, en compartir un relat interessant però, sobretot, en presentar un personatge potent. Conscients des del mateix títol de l’espectacle, Marc Rosich i Roberto G. Alonso han creat un inefable, esperpèntic i meravellós protagonista que, farcit de moltes i variades referències, connecta, de forma gairebé màgica, el realisme més brut amb la poesia dramàtica. Entre tràgica i grotesca, A mí no me escribió Tennessee Williams és una aposta visceral que parla dels somnis i anhels des de la marginalitat. Aquest conte trist i metalingüístic juga amb un sentit de l’humor tan simpàtic com barroer que pot recordar a l’estil de Las Glorias Cabareteras, per derivar a una magnètica barreja entre dansa, performance, cant, teatre gestual i text clàssic. La interpretació d’Alonso és, realment, el punt més fort de la proposta. Té carisma i veritat però també transmet una amargura profunda i el dolor provinent del seu injust arraconament social. Amb aquests elements, una desbordant naturalitat per la transgressió i lluny de qualsevol signe de paròdia, aconsegueix, inevitablement, emocionar a tothom i fer-nos oblidar que l’amalgama de números i reflexions cau, en alguns trams, en certa irregularitat. En qualsevol cas, el que el públic s’emporta és un viatge sentimental únic a través d’una mirada tan tendra com peculiar. I només això ja té un gran valor per sí mateix.

24/03/2018
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Una protagonista inoblidable

Marc Rosich i Roberto G. Alonso han creat a quatre mans un personatge que, efectivament, no va escriure Tennessee Williams perquè no el va conèixer. Una dona que viu de la bondat dels estranys, sota un pont, després d'un desengany amorós.

Amb tendresa, ofici i molta veritat Roberto G. Alonso dona vida a aquesta dona atrapada en els llimbs, a una realitat realment fosca que ella sap il·luminar amb un toc de màgia.

Amb una posada en escena que combina dansa i text amb gran encert i una història francament commovedora, A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía) és un d'aquells espectacles que t'acompanya quan surts de la sala.

Més informació a Somnis de teatre

11/03/2018
Marta Turu Pedrola

Potser va ser el dia, potser les corredisses entre els carrerons que amaguen La Seca a les profunditats del Born… Però em vaig endur una bona decepció amb aquesta obra. Si bé és cert que no em va resultar avorrida (les peces musicals endollades constantment entre paràgrafs aconsegueixen donar cert pols al monòleg, tot i que en ocasions perd el nord i es vira un tant inconnex), sí que he de confessar que em va deixar una sensació d’indiferència, una d’aquelles que tanta llàstima fa a l’abandonar la platea.
Teatre gestual, dansa, monòleg i playback, entre confessions i interpel·lacions directes amb el públic, que tot i que lleugerament descolorides, presenten un bon fil argumental. Les il·lusions i oportunitats perdudes amb l’amor, i tot allò que se’n deriva; records, evocacions dels fantasmes, somriures resignats pel que ja no tornarà, però tampoc mai s’oblidarà. Potser per sobreinterpretat, potser per unes desbocades ànsies de transmetre-ho tot en massa poc temps; però no em va arribar a seduir ni a provocar, no em va despertar res que no hi fos ja abans, més enllà de la curiositat per una obra certament diferent.
A la seva defensa, una escenografia atapeïda però ben aconseguida. Una llàstima no haver pogut connectar més amb la mirada trencada d’en Roberto G. Alonso.

03/04/2018
Josep OS

Avui a La Seca he gaudit i no us podeu ni imaginar quant, amb aquesta obra escrita per Marc Rosich i Roberto G Alonso i que el primer dirigeix i el segon interpreta. Tracta i aprofundeix en un problema social que ens parla d’una dona que ho ha perdut tot, al seu amor, la seva vivenda, i que es veu obligada a viure sota un pont. Viu dels records del que va ser i en el que s’ha convertit, i ens va desgranant la seva història amb els preciosos vestits que guarda i que són l’única riquesa que li queda. Amb moments divertits i molts altres amb una càrrega emotiva brutal, que fan que no puguis evitar la llagrimeta, Roberto G Alonso ens delecta amb una interpretació que només puc qualificar de magistral. Una obra en la qual conflueixen dansa, teatre gestual i de text, música, cançons en directe, playback i performance. Una excel·lent escenografia i coreografia i un magnífic repertori de cançons de Mari Trini, Chavela Vargas, Lara Fabian entre d’altres. Una veritable joia, del millor que he vist aquesta temporada i que crec que ningú s’hauria de perdre. Fins l’1 d’abril.

12/03/2018

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Companyies consolidades i talent emergent, a la sala Dau al Sec

Dau al Sec Arts Escèniques estrena la seva cinquena temporada. L’equipament del Poble Sec, que compta amb la direcció artística de Mercè Managuerra, presenta la seva programació fins a desembre on aposta […]

28 setembre 2022