Mirta en espera

Divertida, original i tendra proposta en forma de soliloqui còmplice, emotiu i proper. “Mirta en espera” és una actitud vital, optimista, és viure en una pel•lícula a la mesura dels nostres desitjos, és esperar que arribarà la felicitat just quan acabes d’ensopegar. I gens ensucrat.

Mirta, actriu sense èxit, espera asseguda -literalment- que arribi un representant que li doni una empenta – la definitiva, la que fa temps que espera- a la seva carrera. També (des)espera que arribi l’amor, que tot encaixi i tingui èxit. I és que Mirta viu com si protagonitzés una pel•lícula: i ho fa: la de la seva vida. Ella segueix esperant el final feliç. Mentre ho fa, una constant a la seva vida, coneixem fragments de la seva biografia, un hilarant viatge a Londres, els seus anhels, assaja com reaccionarà el dia que estigui nominada als Oscar, parla amb la seva mare, treuen el cap les desil•lusions, reviu la seva vida amorosa, renuncia a ella mateixa per agradar…

Ángela Palacios (“Sólo creo en el fuego”), actriu i dramaturga, ens fa riure molt, ens toca l’ànima, ens fa sentir com si coneguéssim la Mirta de sempre, o encara millor, la voldríem conèixer per sempre i, en definitiva, ens veiem a nosaltres mateixos com si fos un mirall. Quantes vegades no hem esperat que arribi allò pel que hem lluitat i no arriba? No hem imaginat mai grans discursos que acompanyen a grans èxits? Fem alguna cosa més que esperar que tot encaixi com en un conte amb final feliç? I tot això ho fa amb multitud de recursos, canta, actua, hi ha una mica de clown …
En RESUM: una història tendra, intel•ligent i divertidíssima, que us pintarà, perdoneu el tòpic, un somriure a la cara que no s’esvairà quan s’encenguin els llums. I tot i així, ens veurem reflectits en com esperem i esperem que tot es posi a lloc sense actuar i arriscar-nos. Una meravella aparentment senzilla, de lectura universa i amb capes i més capes, de la que en voldreu més i més (jo l'he vista unes cinc vegades i ja espero la propera...).

Des de "El Llantiol" al 2016 passant per diferents capitals d’Espanya i dues temporades a la Fénix, ja és la quarta que Mirta puja als escenaris i Àngela Palacios va omplint els diferents espais on ho presenta. Tot i l’aturada en la vida teatral per la pandèmia, Mirta continua viva i desperta de nou després d’haver estat endormiscada en el somni de l’espera. Ella ja està acostumada, és Mirta en espera i espera un signe, un senyal que pugui canviar la seva vida. Va alimentant il·lusions: l’èxit, l’obtenció d’un oscar, un príncep blau o senzillament, un home que l’estimi.

Vestida de "Bella" absolutament Disney, la seva innocència i candidesa arrenca somriures des de la seva aparició a escena. Hi ha una barreja d’ironia i de sentiment, un contrast entre la situació divertida i l’angoixa. Un retrat cruel de moltes generacions de dones que se’n volen sortir però no poden, que no han tingut oportunitats i malgrat tot, lluiten, fracassen i somriuen. I aquesta imatge de fracàs la fa entranyable.

L’escenari és senzill: un sol banc i la presència de Mirta que ho omple tot. Porta un micro, un altaveu, una guitarra, una maleta petita, una petita bossa amb el mòbil, el pintallavis i tot el que ella creu que una noia d’avui dia necessita per relacionar-se i triomfar.

Mentre espera una oportunitat, una cita que l’ha de portar a la fama, aprofita per explicar al públic episodis de la seva vida, les seves desil·lusions i els seus petits fracassos sense poder-se deslligar de la seva mare que està sempre present i que recorda constantment la seva manca d’autonomia i d’independència.

Palacios canta i molt bé. Amb música de la Sirenita (més Disney) i lletra pròpia ens explica els seus somnis i amb una cançó de Mecano finalitza les seves fantasies. Magnífica és la interpretació del desdoblament de la personalitat en una noia argentina amb la dificultat que representa ser dues persones amb diferent registre, veu i accent en una mateix escena.

Ha estat un plaer retrobar-te Mirta.

 

Potser pel tipus de monòlegs còmics als quals estem acostumats a trobar-nos a la cartellera, a vegades, propostes amb una dramatúrgia més elaborada i una certa profunditat resulten una grata sorpresa. Mirta en espera és, en aquest sentit, un bon exemple d’espectacle unipersonal essencialment humorístic que, sense sortir del gènere, aconsegueix portar-lo una mica més enllà. L’actriu, dramaturga i directora Ángela F. Palacios planteja una història al voltant d’un personatge a l’espera d’un canvi important: aconseguir convertir-se en una gran actriu, trobar l’amor i, en definitiva, ser feliç. Uns desitjos i una actitud vital amb la qual, malauradament, és molt fàcil identificar-se. Palacios dota la peça d’un ritme àgil on el seu carisma impregna tot el conjunt. La seva Mirta es fa estimar des del primer moment. Malgrat que podem pensar que s’equivoca en les seves decisions o plantejaments personals, no deixa de representar un parany emocional en el qual tothom ha caigut alguna vegada. Per aquest motiu, Mirta ens representa. I ho fa d’una manera amable, lleugera i, en molts moments, hil·larant. El muntatge, finalment, deixa el missatge per a qui el vulgui agafar... però no és obligatori. Per sobre de tot, Mirta en espera és un entreteniment de qualitat amb diverses capes però amb l’habilitat de no deixar mai de funcionar com a una simpàtica comèdia.

Actualment la Sala Badabaloc està realitzant un festival anomenat CATBASUR. Aquest festival internacional de teatre unipersonal comença amb ganes de promocionar la producció de teatre català i exportar-ho fora de les nostres fronteres.  El seu nom, tal com indiquen ells, és l’unió de Catalunya, Buenos Aires i América del Sur. I tot dintre de la celebració del 5è aniversari de La Badabaloc Teatre.

Aquest cop he arribat a Mirta gràcies al festival CATBASUR, ja que ha portat aquest espectacle durant 5 anys i no he pogut anar-hi abans.

Ens trobem amb un petit monòleg que de mica en mica creix. Amb tocs de clown, de musical (amb molta conya) fa una paròdia amb molts clixés que anem gaudint per la mateix protagonista.Sense gaire escenografia. Un banc blau, marca de la casa, un petit microfon per els moments musicals, una guitarra i una petita caixa és més que suficient per deixar tot en el bon fer de l’Angela.

Hi ha hagut un moment on la protagonista s’ha desdoblat en una argentina que ha emocionat i ens ha fet riure. Part del públic d’ahir ha sortit encantat per veure el bon fer d’aquest espectacle.

Podeu llegir la meva opinió i part del col·loqui posterior  al següent enllaç

Cuanta más proyección haya entre la realidad y una fantasia, más confusa y nebulosa será su consecución. Y sino, que se lo digan a Mirta que, como una niña en su vestido amarillo, vive en la cómoda burbuja de la espera. ¿Y qué es lo que aguarda? ¡Ni más ni menos que ganar un óscar! Tiene a punto su discurso y dispone de una estatuilla a modo de amuleto. Pero Mirta no es ninguna actriz consagrada -aunque quien la protagoniza sea todo un portento escénico- ni ha rodado una sola película. Simplemente, Mirta lo espera y espera. ¡Hay, la espera! Ese embriagante limbo donde la ilusión de un futurible rebosante parece culminar los anhelos más íntimos y nos invalida para la acción del presente. Ese limbo aparentemente inocuo, pero solo hace que poner la vida en modo pausa. Y si me lo permiten, además, en modo bucle; una y otra vez. También eso lo sabe Mirta que repite y repite, cual patrón freudiano, situaciones de espera y de abandono. Sea de Bruno o de Ramon. Y aunque en realidad, sea ella y solo ella -no en vano nos encontramos frente un monólogo- quien, a pesar de su carisma y su humor, se abandona. Por no poner cartas sobre el asunto, ni puntos sobre las íes. Se abandona como todos nos hemos abandonado alguna vez, mientras rezamos a alguna divinidad proveedora o perseguimos un golpe de suerte. Como hace Mirta en espera. Y los demás, también.

Un monòleg amb molts tipus d'humors amagats, però amb un missatge molt real, i fins i tot fred. Fred en el sentit que, potser, no ens és del tot agradable rebre'l, però l'humor ens ajuda a afrontar-ho i sortir amb més força de la que havies entrat al teatre.

Felicitar a l'Ángela Palacios pel seu monòleg, per la seva capacitat de creació, per la seva interpretació. Però també donar-li les gràcies per portar al món aquesta peça.

Poques paraules em queden perquè es viu una experiència difícil de descriure. Us puc jurar que us canvia, sí, us canvia alguna cosa de dins vostre.

Qui diu que a Barcelona durant l’estiu no es pot veure bon teatre?. Dons mira... acosteu-vos al Cafè Llantiol. Allà hi ha una noia, es diu Mirta, i us està esperant.

Qui és la Mirta?

La Mirta és una jove actriu que busca un somni, poder treballar en el món de l’espectacle.

La veritat és que fins ara no ha tingut gaire sort, però qui sap... pot ser avui això canviarà. Ha quedat amb en Ramón, aquell representat que per fi, la farà famosa. Ella l’espera en el banc d’un parc. Està nerviosa, emocionada. S’ha posat un vestit llarg per l’ocasió; és groc..., ella no té manies, no és supersticiosa ...pensa que no li anirà pitjor del que li ha anat fins ara.

Mentre espera es pinta els llavis de color rosa. Rosa com el bolso que porta, rosa com les sabates, rosa com el maletí, rosa com el mirall, rosa com el barret, rosa com els somnis...

Mira el rellotge... passar l’estona... Mirta col·loca el barret al terra i comença a cantar. No està sola, nosaltres estem amb ella, som el seu públic.

Segueix esperant... Mentre espera ens parla, ens explica qui és, que vol i què li ha passat a la vida. Poc a poc descobrim qui és la Mirta.

Mirta és lluitadora, somiadora. És una d’aquelles persones que sempre veuen la part positiva en l’adversitat, aquella que justifica lo injustificable.

Mirta és esperança, il·lusió.

Mirta és bondat, innocència, tendresa, ingenuïtat.

Mirta és aquella gran actriu que ningú ha tingut la gran sort de descobrir.

 

“Mirta en espera” és la primera producció de Los espejos son para mirarse, una plataforma de creació dirigida per l’Ángela Palacios, autora, directora i intèrpret d’aquest magnífic monòleg. Una sàtira sobre el món dels artistes. Un drama que se’ns presenta en forma de comèdia.

Penso que un dels grans encerts que pot tenir una obra de teatre és saber exactament el que es vol transmetre i apostar de forma decidida per allò. Després, es necessita el talent per portar-ho a cap, d’una manera sòlida i creïble. En el cas de “Mirta en espera” l’Ángela Palacios ho aconsegueix amb escreix. Aconsegueix que la tendresa i la bondat de la Mirta ens arribi a l’ànima.

I és que la Mirta es fa estimar.

Molt bon treball de l'actriu Ángela Palacios. En tot moment ha demostrat un gran domini en els diferents registres interpretatius, dotant al personatge d’energia, tendresa i vulnerabilitat segons les necessitats de cada escena.

 

El públic més que satisfet hem aplaudit durant una bona estona. A la sortida tot eren elogis a l'artista.

Recordeu aneu al Cafè Llantiol... la Mirta, us està esperant.

***/****

Una recomanació d'un amic “teatraire” a l'espai de Facebook "Teatre, l'opinió dels espectadors", ens va fer trobar el forat per fer cap al Cafè Teatre Llantiol i poder veure aquesta magnifica MIRTA EN ESPERA de la qual no en sabíem res.

Aquesta proposta està escrita, dirigida i interpretada per Angela Palacios. Ella és actriu i realitzadora nascuda a Logronyo en 1984, i com ens explica a la seva pàgina web (www.angela-palacios.com), des de fa més de deu anys, es dedica al teatre en qualsevol format, de carrer, en sala, infantil, davant i darrere d'una càmera o transmès en una aula. Viu a Barcelona i fa tot just un any va inaugurar la plataforma de creació "Los espejos son para mirarse" i Mirta en espera és la primera producció teatral.

Mirta viu la vida com si fos una pel·lícula on ella és la protagonista absoluta. Ara té el convenciment de què tindrà sort i encarrilarà la seva carrera a l'èxit i obtindrà un Oscar. Per fi li ha arribat l'oportunitat que tant esperava i s'ha vestit de gala. Però no només espera l'èxit professional, també espera l'amor de la seva vida. I mentre espera ens explica vivències relacionades amb la seva professió i amb els enamoraments i els desamors.

Angela Palacios ens ha mostrat un munt de facetes en tan sols una hora i poc de representació, una bona dramatúrgia i un ritme excel·lent, on canta, gesticula i es belluga per l'escenari amb una gran resolució.

Un monòleg que obre també una porta a la reflexió, la de l'espera, quantes vegades esperem alguna cosa?, algun fet que ens canvií la vida?, que algú faci alguna cosa?, una trucada de telèfon?, i mentre esperem no passa res, només passa la vida i les oportunitats, que pel fet d'esperar, no hem sabut aprofitar.

Valoració sencera clicant AQUÍ

Mirta és una bona noia, potser una mica ingènua, que espera pacientment en un banc que la seva vida canviï, convertir-se en una estrella, trobar l'amor.

Amb un ritme excel·lent, molt sentit de l'humor i una magnífica interpretació, Ángela Palacios presenta un monòleg esquitxat de cançons que ens farà riure, somniar i, per damunt de tot, passar una estona excel·lent.

No us la perdeu.

Més informació (en castellà) a Somnis de teatre