Molta merda

Hi ha un conegut acudit que diu que es troben dos actors i un li diu a l’altre: “Escolta, l'altre dia et vaig veure sortint d'un portal”. Al que l'altre li contesta: “Sí? I què tal vaig estar?”. Una mica en la línea d’aquesta broma clàssica del món de la faràndula, Molta merda fa un exercici, entre crític i tendre, d’introspecció de la professió teatral centrant la mirada en aquells que no han aconseguit guanyar-se la vida com sempre havien somiat. Amb un marcat to hiperrealista on fins i tot els personatges tenen el mateix nom que els actors que els interpreten, Eduardo C. Tintoré ha apostat fort per la naturalitat i la versemblança, fugint tot el possible de la paròdia i els estereotips on era tan fàcil caure. En aquest sentit, ha aconseguit crear un petit univers francament molt creïble on fins i tot l’escenografia sembla un bar de veritat on el públic està convidat a seure. Les situacions i converses són tan reals que, per moments, sembla que estiguem contemplant un veritable assaig d’un de tants grups semiprofessionals dels que hi ha per Barcelona. Ara bé, aquesta representació exacta de la vida bohèmia, amb el seva corresponent cadència, tot i ser molt entranyable i contenir grans encerts, impedeix, en part, que el conflicte exploti d’una manera més dramatitzada, assolint un canvi psicològic dels protagonistes més enllà d’assumir que aquesta continuarà sent, de moment, la seva rutina diària. A més, potser per l’aparent barreja de realitat i ficció, les personalitats d’alguns dels personatges no acaben de estar del tot ben definides i els tocs d’humor poden arribar a ser massa subtils. En qualsevol cas, transpira una mala llet molt saludable i demostra un coneixement total del que es parla i una gran habilitat per traslladar-ho a escena amb acidesa. Faltaria per veure si també als espectadors allunyats d’aquest submón teatral els diverteix de la mateixa manera.