Sembla que rigui és un text interpretat en forma de monòleg per la Mont Plans, escrit per ella mateixa i l’Òscar Constantí que repassa una realitat com és la mort des de diferents mirades: biològica, social i sentimental. Sense morbositats innecessàries però amb rigor i valentia. Les paraules es nodreixen amb fragments de cançons i músiques que envernissen el contingut i el fan brillar.

Sinopsi

“Ja imagino el que dirà la gent quan vinguin a dir-me l’últim adéu. Si és que ve algú : “Se la veu tranquil·la”. “Sembla que dormi!” “Ha quedat molt bé!” “De fet, ha quedat ben igual!” “No, ha quedat millor que quan era viva!”

Júlia Català i Verdaguer va néixer el 1914 i va sobreviure a dos marits, un fill, a la Marilyn Monroe, al Nino Bravo, al Chaplin i a nou Sant Pares.

Ens explica el seu pas per la vida des de l’altre cantó. Nosaltres li donarem permís per marxar.

Més informació

Una vella i bella idea de la Mont Plans que ara presentem amb l’objectiu de cercar les paraules per fer front a un tema que atrau provocant rebuig, que tothom ha viscut però que ningú vol viure i que és un final al que no volem arribar.

Durada:
60 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Júlia Català i Verdaguer va néixer el 1914 i va sobreviure a dos marits, un fill, a la Marilyn Monroe, al Nino Bravo, al Chaplin i a nou Sant Pares.

Ens explica el seu pas per la vida des de l’altre cantó. Nosaltres li donarem permís per marxar.

Més informació

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 3

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Xavier Quero
Teatre Barcelona

… d’una bufada, desapareix…

Denis de Rougemont afirmava en el seu cèlebre assaig sobre l'amor cortesana "L'amor i Occident" que la perfecció de l'amor és morir per amor, i tot que aquest no estava mancat de raó, sovint ens adonem que, de vegades la perfecció d'aquest resideix, és superar la mort d'aquest amor (o dels companys que ens atorgaven aquest) i amb resiliència, continuar empenyent la roca de Sísif.

La supervivència com un acte d'amor propi, però també d'amor a aquells que ens han deixat perduts enmig del bosc. Aquests que ens han acompanyat per aquest feréstec lloc no sempre ho han fet per voluntat pròpia, sinó que no sempre troben els gegants gentils que ens ajuden, sinó els llops ferotges que habiten i dormen entre la fullaraca i els arbres.

Podrem creuar, doncs, nosaltres aquest bosc? I una vegada allà, podrem travessar el pont? Què és el que ens espera allà? Ningú ho sap. És, aquest, el misteri de la humanitat i del qual encara no tenim resposta. Ningú sap que hi ha allà, al país d'hi aniràs i mai hi tornaràs, tot i que sempre esperem trobar allò que veritablement volem i abraçar-nos amb aquells que ja fa temps que ens esperen. I de mentrimentres, fem el que podem, mirant de no desencantar-nos massa, esgarrapant un record que després de l'amarga ganyota ens consoli i ens recordi que mai hem estat sols en aquest damer on sempre perdem fins i tot el barret.

Abraçar la idea de la immortalitat és, aquí, doncs, del tot estèril. Thanatos i Eros (tot i que també Storgé i l'Àgape) dansen com sempre i ningú ens ha convidat al ball. Només ens quedarem embadalits escoltant la música i prou, sense saber què fer o dir.

I és que Sembla que rigui ens recorda tots aquells mots mai pronunciats, sigui per descuit o per vergonya, o per a aquells que assumim que ja se saben i que per a això mateix no cal dir-los en veu alta, però aquests són -possiblement- els més importants, perquè són aquells que no s'endú el vent, tot i ser esborrats de la memòria en el moment més inoportú.

Sembla que rigui és una aproximació a la nostra condició de recipient mortal, de quan arriba l'hora, que mai és en el moment idoni, sinó en el que el caos del cosmos considera oportú. Algú que sempre és a les nostres vides, però que no té un rostre ni una veu que podem reconèixer, però que ens indica que podem passar i traspassar. El tràmit, gràcies a una incommensurable Mont Plans, se'ns fa molt més amable, tot i que la biografia del seu personatge ens convida a pensar que no és així, però sembla que rigui, sembla que plori... sembla que existeix, però d'una bufada, desapareix.

11/11/2024 - Teatre Gaudí Barcelona
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un viatge cap a la mort

Per què a la nostra societat, la mort continua sent un tema tabú sobre el qual no es parla prou?
Com diu la Júlia Català, protagonista d'aquest monòleg, Ben mirat, l’única cosa segura a la vida és la mort!

La mort és un tema que a moltes persones els fa por de parlar; jo penso que parlar de la mort ajuda a viure i morir millor.

Sembla que rigui és un monòleg interpretat per l'actriu Mont Plans, escrit per ella mateixa i l'Òscar Constantí, amb producció musical i arranjaments de Mariona Vila.
Es va estrenar fa deu anys a La Seca Espai Brossa i avui dia continua exhaurint entrades.

Rere unes cortines de vellut grana, se'ns apareix davant nostre una dona amb el rostre pàl·lid, els cabells blanquinosos, vestida de negre, descalça, amb els braços encreuats i un rosari entre les mans. El seu nom Júlia Català i Verdaguer, nascuda el 1914. Ens diu que és morta però no del tot. Espera la nostra aprovació per traspassar cap a la llum. Per marxar ha de fer un repàs a la seva història personal i a tot el que ha esdevingut al món durant els cents anys de la seva vida.

Sembla que rigui és un viatge sobre la vida, l'existència i de com encarem el moment final.

Sembla que rigui parla de moltes coses, de la mort, de la vida de moltes persones i de cent anys d'història. Records d'infantesa, els relats de les nostres àvies. Parla de traïcions i de guerres, d'amor i crims passionals, parla de penediment i de saber perdonar, de la importància de la família i les amistats, de somnis i fets reals.

Entremig del relat, la Mont Plans ens canta cançons que parlen de dol, com Si la muerte pisa mi Puerto d'en Serrat, Ara que estic mort d'en Marc Parrot o Com un puny d'en Raimon.
Mont Plans ens fa riure i emocionar.
El públic, que ja tenim una edat, ens veiem reflectits en el seu relat. Els fets històrics, els relats de l'àvia, el negoci familiar i alguns fets m'han fet viatjar per la meva pròpia història.

Ha quedat molt bé, ben bé és ella. Sembla que dormi. Se la veu tranqui.la Sembla que rigui.

Sembla que rigui parla de la mort des de totes les dimensions possibles: la biològica, la social i la sentimental.
No és ni una tragèdia ni una comèdia, és un relat en què hi ha moments de tot, humor, ironia, tendresa, patiment i drama. És com la vida, plena de moments alegres i moments tristos.

21/11/2024 - Teatre Gaudí Barcelona
Daniel Casanovas

Interpretació magistral

25/10/2024

Deixa la teva opinió