Amb la performance Moving Poetry Inés Hernandez vol parlar de clixés, d’educació, de família, de condicionament sociocultural i de distorsió d’idees, d’objectes i de cossos:
“No sé el que ha existit abans, el meu sentiment de dona o la mirada d’aquells que decideixen mirar una dona. Tu em mires, tu decideixes el que veus: un ésser, un cos, una dona, una veu …
Tu decideixes. O potser no. Sóc jo també qui decideix mostrar el que jo vull.
En quin moment m’he convertit en dona?
¿En tinc prou amb existir per ser una dona?
O necessito una mirada, alguna cosa que per antagonisme em posicioni com a dona?
Sóc jo la mateixa dona que la que tu veus?
Em veus realment quan veus tan sols una dona?
