Nenes i nens

És difícil parlar de Nenes i nens sense desvetllar cap element del seu tram final. De fet, part de la gràcia és poder gaudir del muntatge sense cap mena d’informació prèvia, cosa que, malauradament, ja no és del tot possible si encara no l’has vist i estàs llegint aquestes línies. Em sap greu. Et demano disculpes. No hauria d’haver mencionat “el seu tram final”. Potser hi havia una manera encara més subtil de fer-ne referència, però no ho he sabut fer millor. Assumint el meu fracàs, només començar, en aquesta tasca impossible, si encara estàs llegint aquesta recomanació, intentaré compensar-t’ho animant-te a anar a veure aquest impactant monòleg.

D’entrada, has de saber que val la pena perquè no és el que t’esperes (ara, potser, una mica sí) però, sobretot, perquè és un viatge cap a un infern personal que et remou per dins com poques vegades passa. Disfressar-ho de monòleg còmic a l’estil del club de la comèdia, penso que potser no ha estat la millor idea. Enrareix un inici simpàtic que, no obstant això, no conté prou acudits per adoptar aquest format amb naturalitat. Per això, pot semblar una mica desconcertant, al principi o, pitjor: fallit. Ara bé, un cop anem entrant en el veritable relat que ens estan explicant, quan ja no hi ha marxa enrere, quan el gènere passa de la comèdia al terror, el testimoni que escoltaràs et glaçarà la sang i això ho canvia tot.

Nenes i nens és una experiència forta, intensa, on l’actriu Anna Sahun s’entrega en cos i ànima a la tragèdia del personatge, amb tots els detalls i sense perdre una més que interessant distància emocional que el mateix text li demana. És un exercici curiós, entre la conscienciació social i el nihilisme més desesperançat, que genera debat sense donar cap resposta. Un crit de dolor sense estridències. Una sorpresa tan inexplicable i cruel com la majoria dels casos amb els quals convivim de veritat a les notícies cada setmana. Et torno a demanar disculpes. Com més escric, més ho empitjoro. En tot cas, espero que, com a mínim, t’hagin convençut les meves paraules i que la propera cosa que facis sigui mirar quan la tornen a fer per intentar anar-la a veure.

Aquest és un monòleg-trampa, però val a dir que ha estat concebut així des del principi. De fet, Dennis Kelly comença el seu text amb un to pretesament còmic... per mostrar-nos normalitat, per confiar-nos i també per etzibar-nos un cop de puny a l'estómac ja ben entrada l'obra. És aquest cop de puny el que ens fa replantejar-nos tot allò que potser ens ha fet riure, tot allò que ens ha entretingut frívolament en algun moment. Ara bé, crec que la decisió de Joel Joan de donar a tota aquesta primera part l'estètica -i una mica el to- dels monòlegs d'Stand Up no és precisament la millor idea. Predisposa el públic més en contra que a favor, i tampoc aconsegueix el rèdit de rialles que potser es pretenia.

Però superat el risc de l'escena nua, s'ha de reconèixer que l'obra manté l'interès en tot moment i aconsegueix afrontar la part dramàtica amb una serenitat esfereïdora. Aquí hi té molt a veure també la direcció, i sobretot l'experiència i el carisma d'Anna Sahun. El seu treball és precís i arriscat, i al final acaba aconseguint de l'espectador just allò que es perseguia: tenir-lo confiat, amb la guàrdia baixa, i just llavors assestar-li el cop de gràcia. Un cop que reescriu l'obra en els últims minuts; un d'aquells moments que capgira els esquemes de qualsevol... i que ha de servir per fer-nos reflexionar.

 

Dennis Kelly és un autor britànic contemporani d'èxit que ha portat a escena diverses de les seves obres amb actors i directors de renom a Londres, tot i que també ha treballat per a la televisió i el cinema. Per exemple, ha coescrit un musical d'èxit al West End com és Matilda, en cartellera de forma ininterrompuda des de fa diverses temporades, i l'any passat Carey Mulligan va protagonitzar el monòleg que ens ocupa.

A casa nostra, també s'han encarregat de l'obra dos dels grans del nostre panorama teatral. Així, Joel Joan signa la direcció cedint tot el protagonisme a l'actriu, despullant l'escenari i centrant tots els recursos en la interpretació i el text. D'aquesta forma, aquest minimalisme juga a favor de la funció, no només demostrant humilitat per part del director ja que no ens omple l'escena de recursos per fer més visible el seu treball, sinó que també al confiar en la força del text i dotar-lo de ritme, fent molt àgil el seu visionat. A més, el director executa perfectament el pas de la comèdia al drama present en el text, sense forçar la situació i fusionant tots dos gèneres encertadament. Naturalment, tot això és possible també gràcies a la magnífica interpretació de l'Anna Sahun que en tot moment aconsegueix transmetre les diferents emocions que viu el seu personatge amb tanta força com delicadesa requereix el text, captant la nostra atenció en tot moment.

Així doncs, ens trobem davant d'un text tan sincer com directe, però també tan divertit com dur, el qual ens arriba en estat pur gràcies al bon treball de la seva actriu i el seu director.

Es tracta d'un text "brutal" en forma de monòleg escrit per Dennis Kelly, protagonitzat per Anna Sahun que encarna una dona valenta i intel·ligent, que explica la seva vida tal com la sent. Una història de suspens amb tocs d'humor que exposa una crua realitat amb contundència. Dirigida per Joel Joan es pot veure a La Villarroel dins del GREC 2019 Festival fins al 7 de juliol.

NENES I NENS qüestiona l’equilibri de poder entree els sexes i aconsegueix fer trontollar les nostres conviccions.

Ella és una dona emprenedora, valenta, que no acota el cap davant les adversitats. Està casada amb un paio espavilat amb qui ha acabat tenint dos fills. La gran vol jugar a arquitectes i construeix edificis de fang, son germà els bombardeja perquè “s’hi han amagat els terroristes”. Ser una bona mare pot resultar frustrant. Ser una dona emprenedora, també. Però el més frustrant de tot és descobrir, massa tard, que l’home de qui et vas enamorar és l’home equivocat.

“Girls&Boys” es va estrenar el febrer del 2018 al Royal Court Theatre de Londres, amb direcció de Lindsay Turner i interpretada per Carey Mulligan (El Gran Gatsby o Drive). Un text de l’escriptor i productor anglès Dennis Kelly (1970) i que ha estat traduït per Carme Camacho i Neus Bonilla.

Hem vist una Anna Sahun diferent de la que coneixíem fins ara als escenaris o a la televisió; una interpretació que ens ha descobert una actriu amb una gran capacitat de comunicació i que ens ha sabut fer riure, ens ha fet patir i ens ha commogut a mesura que anava desgranant la seva història. Amb una gran naturalitat, el seu monòleg semblava espontani, com si ho anés dient a mesura que ho anava pensant, com si al darrere no hi haguera hores i hores de feina. Una interpretació senzillament sensacional.

Una senzilla però resolutiva posada en escena, que alterna les escenes on ens parla directament a nosaltres, els que l'escoltem, i ens explica coses de la seva vida, com va conèixer el que seria el seu marit, com va decidir deixar el món de les drogues i el rock and roll, com va aconseguir la feina, com va crear una empresa ...... i altres escenes on ella interactua amb els seus fills petits, personetes que no veiem però que hi són perquè ella ens els fa veure amb la seva mímica. El canvi de llums (Ignasi Camprodon) de la pantalla gran que ocupa l'escenari ens mostra el canvi d'escena.

Tretze escenes per resumir a la perfecció una història, amb una esplèndida direcció de Joel Joan que ens transmet una angoixa creixent i ens deixa veure la lluita constant entre homes i dones per obtenir el poder, a la feina, a casa, amb els fills, .... i com ell mateix diu, NENES I NENS és un acte de coratge davant de l’adversitat, davant del que és incomprensible i inassumible. És una oda a la vida. Una llum d’esperança. Rendir-se no és una opció.

Una proposta que paga molt la pena veure i que recomanem si o sí.

Per poder veure a ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ