No es país para negras

No es país para negras és una obra que tracta sobre tots els problemes que envolten a les persones negres en països com Espanya, on, aparentment, no pateixen discriminació pel color de la seva pell. Una obra autobiogràfica, on la mateixa Silvia Albert Sopale ens fa un ràpid recorregut per la seva vida mostrant la dificultat que pot suposar ser negra en un país que és per a blancs.

Es tracta d’una representació on l’apel·lació al públic és clara, constant i efectiva. Silvia Albert, una espanyola negra, explica la seva vida i tots aquells problemes que ha tingut dins la societat al llarg de la seva vida. El públic, habitualment espanyol i blanc, reconeix aquest tipus de situacions i comentaris racistes dels que parla la Silvia. La identificació del públic, per tant, és immediata. Des de la comèdia, la Silvia representa un seguit d’escenes biogràfiques on, ser negra ha suposat un problema, un tema de conversació o una raresa digna de riures o comentaris.

Acompanyada d’un joc de llums i vestuari, la Silvia és suficient per encarnar a multitud de personatge i per parlar des de la infància, la joventut, el present... Escènicament simple, però efectiva, No es país para negras, suposa una miscel·lània que demostra que el racisme no només es troba al passat esclavista, sinó que a les situacions més quotidianes pot veure’s com, des d’una realitat on no hi ha visibilitat pel col·lectiu negre, una persona negra pateix un racisme directe.

Silvia Albert actua amb fluïdesa i ràpidament aconsegueix guanyar-se la complicitat i el riure del públic. Des d’aquest moment, inicia un viatge on denunciarà, des de la comicitat de l’anècdota, el racisme present a la quotidianitat espanyola. Iniciat amb simples anècdotes i fins i tot cançons populars, el seu discurs anirà prenent un to reivindicatiu on hi acabarà havent lloc per reflexions del mateix Malcolm X i on la pròpia actriu explicarà com es pot sentir un negre espanyol al viatjar al país de la seva mare i aprendre de les seves arrels familiars.

El que s’inicia com un relat còmica acaba com una reflexió sobre la tensió identitària que suposa ser negra a Espanya, un país que no es per a negres. El públic, blanc, escolta aquest clamor a la deconstrucció social espanyola per a que, ciutadanes com la Silvia, rebin la visibilitat que mereixen. Així, l’obra acaba sent una crida a la visibilitat del col·lectiu negre espanyol, que, encara a dia d’avui, segueix estant en una posició de subalternitat. Obres com la que presenta la Sala Fénix denuncien que Espanya no es un país para negras, amb l’objectiu que pugui, en un futur, ser-ho.

Al començament semblava una obra senzilla que plantejava temes ja coneguts i molt parlats. Poc a poc vaig anar comprovant que no vol dir que siguin acceptats ni incorporats a tots els sectors de la nostra societat. Fa falta repetir fins l’esgotament la visibilització de la diferència en tots els àmbits i des de tots els col·lectius que darrerament s’han posat en marxa en defensa de la igualtat.

Sílvia Albert Sopale fa un gran pas en aquest sentit. És un monòleg, un relat en primera persona que ens fa sentir molt a prop d’ella i de la seves vivències como a dona negra en un país de blancs.

Ella sola, sense massa atrezzo ni recursos viatja en el temps i l’espai, utilitzant cançons conegudes, no sé si voluntàriament desafinades, cercant els orígens a Nova Guinea i Nigèria, buscant en la seva besàvia els motius que la fan sentir segura a l’Africa i discriminada a casa nostra. L’ombra de la Sílvia dansant sobre un vídeo en forma de mosaic amb música africana és el millor moment per comprendre el seu desconcert.

L’obra està plena de tòpics que fem servir sense adonar-nos-en i que, amb clau d’humor, posa en evidència la discriminació a la que es veuen sotmeses les negres. Ella troba obstacles per dona, negra i actriu en un país on les dones, actrius i negres els costa fer-se un lloc. Ha estat un gran repàs a les dificultats en les que es troben les persones que ja no son de fora però que ho seran considerades per molt de temps. El món del teatre català s’hauria de plantejar aquest problema.

És la segona de les propostes dins del cicle “Dóna’m veu. Dona amb veu” (teatre escrit, dirigit i protagonitzat per dones) que es pot veure a la Sala Fènix.

Es tracta d’un unipersonal tragicòmic, una història explicada en primera persona per l’actriu Silvia Albert Sopale, “una negra, nascuda dins una família de negres en un país de blancs”. Un relat que convida a reflexionar sobre el què és viure en una societat racista, i la necessitat de ser-ne acceptada.

És un text escrit per la pròpia actriu, en el que ens relata alguns fets viscuts (des de la seva infantesa fins al dia d’avui), per ella mateixa i d’altres dones com ella, en el que ens explica el que implica ser dona i afrodescendent en un país on s’ha sentit discriminada pel simple fet de tenir un to de pell diferent. No es tracta però, de culpabilitzar, ni lamentar-se, ni tan sols de mostrar cap tipus de rancúnia, sinó de reclamar el seu espai. Perquè tal i com diu ella “bajo tierra todos somos iguales”

“No es país para negres” en un principi neix com una reflexió sobre com la societat veu o no, als afrodescendents, i de quina manera aquesta mirada pot afectar-los, tan a nivell de creixement personal i en la construcció de la seva pròpia identitat. Finalment es desenvolupa a partir del poema “Me gritaron negra” de la poetessa afroperuana Victoria Santa Cruz, que l’actriu utilitza en més d’una ocasió, en algunes de les escenes del seu relat.

“De pronto unas voces en la calle me gritaron ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! “¿Soy acaso negra?”- me dije ¡SÍ! “

“No descendemos d’esclavos, sinó de gente esclavitzada”

 

Silvia Albert Sopale ens proposa un viatge que parteix de de la seva infantesa. L’actriu ens parla d’algunes de les situacions incòmodes que ha viscut al llarg d’aquests anys , ho fa amb ironia i sarcasme, sense intenció d’alliçonar, sinó mostrar-nos com se sent una persona nascuda en aquest país però amb descendència africana.  El públic que en un principi rèiem, mica en mica hem deixat de fer-ho davant de moltes de les situacions i fets relatats, degut al racisme que s’amaga al seu darrera. Cançons, frases típiques i acudits amb els que he rigut i ara em sento avergonyida, com les cançons dels eslògans publicitaris del “Cola-cao” o la de els “Conguitos”, que molts de nosaltres hem cantat alegrement. Frases ofensives, mirades ofensives, gestos ofensius, tòpics ofensius. ¿A qué sabe una mujer negra?, I tu d’on ets?, tot el cabell el tens igual d’arrissat?, I et dius Silvia?, les dones negres en el llit deveu ser la hòstia!!!, i ells què, la tenen molt gran?, “SE BUSCA ACTRIZ MORENA” i et responen que “no han pedido actrices de raza”. Negro, blanco, color carne.

La Silvia ens parla del que significa ser la parella d’un blanc i haver d’aguantar les típiques frases racistes que diuen els seus amics, o aguantar les mirades incrèdules dels seus familiars. Ens parla de la immigració, de les violacions i de l’explotació sexual. Ens parla que en aquest país el sòl fet de ser negra ja se’ls considera ciutadans de segona o tercera, perquè Espanya “No es país para negres” . Espanya és un país racista, xenòfob, masclista, corrupte,... No girem la cara.

 

Malauradament avui s’acaba i les entrades estan exhaurides. Desitjo i espero que la pugueu veure ben aviat en un altre sala en la que creguin que la veu de la dona és important, i vulgui ser escoltada.

 

“Al fin comprendí . AL FIN. Ya no retrocedo. AL FIN. Y avanzo segura. AL FIN. Avanzo y espero. AL FIN .Y bendigo al cielo porque quiso Dios que negro azabache fuese mi color. Y ya comprendí. AL FIN. ¡Ya tengo la llave!

NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO

NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO

¡Negra soy!”

 

***/****

 

Una obra unipersonal que ens apropa a la realitat de viure en un lloc on comparteixes cultura i llengua però no un físic i, a la inversa, el que ocorre quan viatges a un entorn en el que, a priori encaixes però en el que finalment tampoc eres reconeguda com a igual. Parlem de racisme, de xenofòbia, de racialització. I per parlar-ne, Silvia Albert va molt més enllà de les paraules.

 

Ens trobem davant d’un treball íntim i cuida’t. La posada en escena, senzilla però creativa, conté els elements necessaris per activar el nostre imaginari de la mà de l’actriu. Recrea situacions a través del joc amb objectes i la seua interpretació de tal manera que, com a espectadors, els vivim amb ella. Sentim que estem allà, en aquell moment vital seu, acompanyant-la. A més ens trobem amb un bon treball de cos, precís i net, així com un suport audiovisual que, per altra banda dona un joc extra amb les ombres que projecta la figura de l’actriu sobre aquest.

 

Fem un viatge pels estereotips que porten a prejudicis i a una discriminació directa. Dur, mostra veritats enormes d’un manera molt directa. I, tot i així, no resulta més incòmode i agressiu del que ja carrega, per natura, portar a l’escenari un tema com aquest. Incomoda, porta a la reflexió, però ho fa des d’un punt constructiu i, com ja havia comentat, íntim i cuida’t. Molt personal.

 

 

Una proposta de Sílvia Albert Sopale, NO ES PAÍS PARA NEGRAS que no havíem aconseguit veure malgrat els seus cinc anys de recorregut.

Silvia Albert Sopale va néixer a Sant Sebastià el 1976, afro descendent de mare guineana i pare nigerià, i resident a Barcelona, és la protagonista d'aquesta proposta escrita per ella mateixa amb la col·laboració de Carolina Torres Topaga i Laura Freijó Justo. La direcció de la proposta és de Carolina Torres Topaga.

Representant diversos personatges i servint-se del llenguatge físic ens mostrarà humorísticament diferents punts de vista sobre el racisme, la sexualitat de la dona negra i la identitat.

"Negra soy, negra, negra, negra soy, negra, sí, negra soy. Y alisar mi cabello no quiero, no. Y voy a reirme de aquellos que llaman a los negros gente de color. ¿Y de qué color? ¡Negro!"

La dramatúrgia ens ofereix un relat que ens interpel·la, però no ens culpabilitza sinó que ens dóna arguments per reflexionar, amb una pàtina de comèdia que treu acritud a les veritats que la Silvia va deixant anar. Fent un repàs a les experiències viscudes per ella mateixa des de la seva infantesa, a l'escola, amb els amics, amb la seva primera parella, ens va desgranant les dificultats que pot suposar ser una persona de pell negra en un país de persones de pell blanca, encara que hagis nascut aquí.

També ens explica el que va sentir quan va viatjar per primera vegada a Guinea i va poder conèixer a la família de la seva mare i va veure la casa de la seva àvia. Allà també era una estranya, de pell negra entre persones de pell negra però que la consideraven blanca. Malgrat tot allà no se sentia observada. Allà se sentia segura. Ella va créixer amb el sentiment de no pertànyer enlloc.

Un espectacle molt dinàmic on la Silvia demostra la seva capacitat de fer-nos còmplices i ens fa veure que el racisme està present en multitud de petits detalls, que impregna la societat i és palpable en les situacions més quotidianes.

A Catalunya existeix un racisme naturalitzat, sota formes molt subtils.

Una proposta que és un crit a la necessitat de visibilització del col·lectiu negre espanyol en tots els àmbits, socials i laborals, un crit que cal que sigui escoltat. I és al mateix temps una reivindicació al seu dret a sentir-se orgullosa dels seus orígens, i del color de la seva pell.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ