No feu bromes amb l'amor

Tot i que pel seu títol podria semblar una comèdia lleugera, No feu bromes amb l’amor és, en realitat, una tragèdia que disfressa la seva trista història amb embolics, sàtira i passatges paròdics. L’autor, Alfred de Musset, representant francès del romanticisme, va escriure l’obra amb només vint-i-tres anys, transmetent-li al text tota la passió i el drama dels amors de joventut. En aquest sentit, la proposta es prou interessant i molt representativa d’una manera de veure les relacions humanes molt pròpia de l’Europa del segle XIX. Malauradament, tant l’argument com les diferents trames, els personatges i, fins i tot, les bromes recorden altres peces on, amb els mateixos elements, el resultat ha estat més eficaç. D’altra banda, els actors fan un bon treball, tot i barrejar tons molt diferents i una certa fredor generalitzada. La directora Natalia Menéndez, no sabem si conscient o no d’aquests problemes, ha volgut adornar el muntatge amb acrobàcies i d’altres ornaments escènics que no acaben de funcionar. Si en comptes de dedicar-se a dissenyar coreografies físiques, en alguns casos, buides de significat, s’hagués aprofundit més en la psicologia dels personatges, potser el producte final seria més poderós. No obstant això, l’espectacle és força àgil i aconsegueix crear una atmosfera de misteri molt suggerent.

Comença l'obra i tot ens col·loca en l'ambient d'una comèdia, però alguns elements -una música intrigant, una escenografia sempre inestable o alguns efectes misteriosos- ens posen en to d'alerta. No estem en una comèdia banal ni en una peça italiana, sinó un text cabdal del romanticisme francès. Això ja ens pot fer pensar que no tot seran flors i violes, i aquí és on la direcció de Natalia Menéndez esdevé interessant i afilada. I és que Musset -del que aquí coneixem Lorenzaccio i poca cosa més- és un autor de subtileses i personatges delicats, un autor que s'emmirallava en Marivaux i Beaumarchais però sumant-t'hi una malícia i una naturalitat que el fan més contemporani.

El muntatge que podem veure ara al Nacional troba el punt de partida en una proposta escènica original i engrescadora, amb molt de moviment i amb acròbates que fan de vilatans o de bardisses... segons convingui. És cert que a vegades la coreografia pot resultar gratuïta, però també hem de reconèixer que dóna escenes força interessants. Pel que fa als actors, és cert que no hi ha un nivell del tot homogeni, però no em queda més remei que ressaltar les excel·lències d'Anna Moliner, que un cop més ens sedueix amb les seves dots de comedianta, i l'experiència d'un Carles Martínez que desprèn una tendresa molt singular com a pare de Perdican, el protagonista. Recomanable especialment per als que vulguin veure tot el que dóna de si una comèdia quasi oblidada -almenys a casa nostra- del segle XIX.

... que no m'ha agradat. No m'he cregut quasi res, encara no sé si perquè aquests romàntics no són els meus preferits, o per culpa de l'enfocament que hi ha donat la directora Natalia Menéndez, que he trobat banal i amb un munt d'afegits que a mi no m'han aportat res —xarxa, acròbates, coses peludes...—, excepte una escenografia luxosa. Part dels personatges han actuat de manera exagerada; dit clar i català: han fet el ruc, i penso que això ha perjudicat l'obra, ja de per si molt carrinclona —i per favor que ningú s'ofengui—. No podia parar de pensar en Martínez i Pérez fent l'Encarregat de Pinter —del millor dels últims anys— i aquí...

Val a dir que la direcció de Natalia Menéndez, és com a mínim agosarada, per la seva posada en escena que juga amb la farsa del teatre de text, amb d’altres facetes de les arts escèniques com poden ser el circ, la mímica, la música i la dansa; segurament la vistosa posada en escena és el millor d’aquesta proposta teatral; no penso el mateix però, respecte a la direcció de les interpretacions.

Una representació que pot arribar a ser divertida per un determinat públic que recerca passar una bona estona; a nosaltres no ens va acabar de fer el pes, potser per la seva comicitat massa exagerada i un text que en pocs moments ens va interessar.

La meva crónica cliquant aqui.