Carme Portaceli presenta No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti) un recorregut que va des dels textos clàssics fins als actuals per explicar i celebrar que estem junts, som vius i ens podem trobar al Grec.Un espectacle amb actrius i actors, cantants, textos, coreografies, audiovisuals… Moments d’alegria, de crítica…
El teatre és el contrari de l’aïllament; el teatre és una reunió de gent, una comunitat que es deixa endur per la poesia i que respira i somia plegada. La paraula, avui dia tan desacreditada, ens ha d’unir. I la seva força ens ha de mantenir junts. De moment, ja ha fet pujar a l’escenari alguns grans noms del teatre i de la música que, avui, comparteixen amb el públic una vetllada feta de somnis, de paraules escrites per molts autors i autores que s’han preguntat i han sentit el mateix que nosaltres ara: des de Shakespeare fins a un Daniel Defoe que retrata el pas de la pesta per Londres el 1722; des d’Ibsen fins a un Camús que es pregunta com se salvarà la humanitat de l’absurd existencial, passant per Caryl Churchill; des de Charlotte Brontë fins al dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig, que ens parla en un article escrit en confinament sobre un home que tus i alguna cosa més, passant per la polonesa Magda Fertacz, o des d’Isabel Allende fins a Oscar Wilde. Aquestes escriptores i escriptors i molts altres protagonitzen amb les seves reflexions un vespre fet de paraules, però també de música, de la que ahir componia Vivaldi o de la que, avui, canten tres grans veus de la Catalunya amb arrels africanes. I també hi seran les imatges, que, en forma de vídeo, ompliran l’escenari, un espai que els i les artistes, amb mascaretes o respectant la distància preceptiva, ocuparan en tot moment. Hi diran textos, hi cantaran cançons o hi projectaran imatges per recordar-nos com és de necessària la cultura i com de balsàmic pot ser l’efecte que produeix sobre nosaltres en moments difícils. Amb cultura i imaginació, celebrem avui les coses més essencials: som aquí, respirem i, amb tots aquests somnis que compartim, donem vida, un cop més i malgrat tot, al Grec Festival de Barcelona. Beckett ho posa en boca de Vladimir a Tot esperant Godot: “En aquest indret, en aquest moment, la humanitat som nosaltres, ens agradi o no”.
