Per si no ens tornem a veure

Tot i ser gran, a mi m'agraden els contes de fades, i Per Si No Ens Tornem A Veure ho és, encara que no tingui fada. L'argument és innocent, veieu: una princesa i un príncep son obligats a casar-se, tot i que quasi no es coneixen. Per evitar-ho fugen del seu regne disfressats i amb una identitat falsa. Que passarà?, doncs que es trobaran casualment i s'enamoraran irremeiablement.

Amb aquesta idea quasi infantil Alícia Serrat (Pegados) ha escrit un llibret i unes lletres magnífiques que Marc Sambola s'ha fet seves i ha musicat meravellosament, i faig servir aquest adverbi a consciència perquè ha sabut agafar el to a cada part. Anna Lagares i Edgard Martínez han fet la resta, cantant molt bé i fent una cosa que és una rara avis en els musicals d'aquí: matisant.

No us ho perdeu que només estarà en cartell fins a final de mes, i no el fan tots els dies. Au va! truqueu al Maldà o us quedareu al carrer.

 

 

 

 

 

 

 

Crítica completa »   http://bit.ly/2wd7xRf    

Musical d’aquells que em guanyen ràpid: íntims, aparentment sense pretensions però que arriben i toquen la tecla precisa, proper, en un indret addient, música de qualitat i en directe, amb molt de talent, treball i qualitat al darrere.

Primera part de la Trilogia de l’Amor, musicals escrits i dirigits per l’Alícia Serrat (Pegados) i produïts per Daniel Anglès (Rent), cadascú amb un músic diferent, en aquest cas, Marc Sambola.

Anna Lagares (quina vis còmica i veu!) alternant amb Clara Solé (sensibilitat màxima)  creen una deliciosa parella amb Edgar Martínez en aquest musical sobre la cerca de l’amor i que bonic és trobar-lo i com el destí ens atrapa per molt que ens disfressem i vulguem amagar-nos. Un amor de contes i fàbules, de prínceps i princeses.
La història és senzilla, però ve de gust trobar-se, ni que sigui per una vegada, una obra sobre el costat lluminós de la vida i l’enamorament, històries que parlen de que les coses complicades a vegades són senzilles: algú ens agrada i li agradem. Hi ha cosa més gran a l’univers?
L’aparent senzillesa no amaga la qualitat de la música, les bones interpretacions i cançons diria que més complexes del que sembla. Jo no sóc molt de comèdia de disfresses i aparences (ho admeto, les comèdies shakesperianes no són el meu fort) i tot i així he gaudit molt.

Incomprensiblement, i donant el tema per un llarg debat, al mes d'agost les propostes teatrals gairebé desapareixen de la cartellera, com si un tornado arrasés amb la gran quantitat de propostes del mes anterior. Tot i això, i amb bon criteri per mi, teatres com el Maldà decideixen oferir programació durant aquest període, reposant a la seva sala un musical que esdevé una agradable sorpresa per a un públic que aconsegueix omplir la sala i que demostra que també hi ha demanda teatral durant aquest mes (o com a mínim a la funció que jo vaig assistir).

Es tracta d'un divertiment fet a partir d'una història que recorda encertadament a les comèdies shakespearianes, per exemple, en la que es sap trobar el to d'aquestes i en la que es creen uns personatges que s'adiuen perfectament a la història, recolçats per unes bones interpretacions i per una direcció àgil. En aquest sentit, l'estima i el coneixement del gènere resulta evident i veiem com Alícia Serrat ha aconseguit una molt bona feina tant en l'escriptura com en la direcció. D'altra banda, podem dir que l'apartat musical es fusiona perfectament amb el conjunt de l'obra, fent ús d'una sola guitarra i sostenint encertament la proposta, la qual es acompanyada per dues bones veus. Sens dubte, ens trobem amb un musical de petit format al que no li calen escenografies ni grans artificis per recrear la història i en el que els recursos humans resulten autosuficients per a aquesta tasca, transmetent així la senzillesa d'aquelles obres en les que s'inspira.

Un musical de petit format amb producció artística de Daniel Anglès, promotor de la idea inicial i que va proposar desenvolupar a partir de "Leonci i Lena" la sàtira teatral de Büchner. L'Alícia Serret va escriure el text i va assolir la direcció de l'espectacle. Com diuen ells mateixos es tracta d'un homenatge a comèdies com l'anomenada de Leonci i Lena, El joc de l'amor i de l'atzar o Al vostre gust.

A escena dos actors i un músic:

Anna Lagares, és la princesa Anne de Dumaine, actriu a qui ja hem pogut veure   treballar enaltres ocasions, com per exemple al musical "Per sobre de totes les coses" a la Sala Gaudi i a la Nit de Musicals 2016 del Grec. Malgrat tot, per nosaltres en aquesta ocasió va ser tot un descobriment perquè la seva energia en la interpretació és sens dubte un dels records més valuosos que ens portarem d'aquest Musical.

Edgar Martínez, és el príncep William d'Arden, i l'hem vist treballar recentment a Geronimo Stilton al Condal i anteriorment a Rent al Casino Aliança del Poble Nou.

Marc Sambola és el compositor de la música de l'espectacle i que interpreta en directe amb la guitarra, fent també el paper del Poeta.

Una història molt senzilla que parla de com de vegades ens compliquem la vida en lloc d'entomar de front el que es presenta. Amb una vessant còmica important, van desgranant el ventall de cançons alhora que interpreten els seus papers interactuant amb nosaltres, que ens fan ser espectadors conscients del joc d'embolics que es porten entre ells.

Tots dos saben transmetre l'emoció de les cançons però també la comicitat sobretot en les intervencions amb el poeta, al que recorren com a conseller.

Un luxe poder comptar amb la música en directe i a més a més interpretada pel mateix compositor, que s'atreveix inclús a cantar i fer-se carreg del personatge del poeta.

Unes interpretacions que ens han semblat esplèndides i unes veus magnífiques i sense microfonar (a pèl), que unit a una música encomanadissa i de qualitat, una treballada il·luminació, vestuari, escenografia i posada en escena, ens han fet passar una estona realment agradable.

Per veure la nostra valoració original, només heu de clicar AQUÍ

Agost a Barcelona, amb això està tot dit. Per arribar-te al Maldà des de Gràcia no em decideixo erntre baixar rodolant gràcies a tanta orxata i tants fartons de la Sirvent o agafar el bicing "a tumba abierta" i sense fer presoners. És cert que l'agost teatral reviscola i que la oferta cada cop és més interessant, però la inèrcia marca que no hi trobaràs res de massa bo a la cartellera.

Un cop hi ets al Maldà, però, entens de seguida per què hi has anat: la recepcioneta, les cadires, els quadres del Baró, la finestra que dóna al Carrer del Pi... Disposar els elements necassaris per a que el fet teatral sigui possible és una qÚestió de voluntat i de passió. Un espai, uns actors, unes actrius i uns quants espectadors. Així doncs, t'asseus i sents que estàs a punt de formar part d'un ritual, de quelcom important que té a veure amb tots nosaltres i que serà irrepetible i inexplicable, tot i que miraràs de fer-ho.

I és clar, l'experiència és una o altra, com sempre, depenent de les circumstàncies, però el ritual s'haurà dut a terme, i aquesta part de satisfacció ja no te la treurà ningú, és per tu i per sempre.

El cas és que Alícia Serrat s'hi deu trobar tan bé com jo al Maldà i s'hi ha instal·lat deu dies. Amb la complicitat de Marc Sambola ha escrit un llibret en to de paròdia, a la Marivaux, de l'heroisme i de la predestinació, que esdevé una etapa necessària per a fundar un amor ¿sincer? i desinteressat. D'aquesta manera, exclou la possibilitat de la unió utilitarista de l'aristocràcia però posa en entredit també les virtuts de l'amor romàntic a través del personatge del Poeta, interpretat pel propi Sambola. Els personatges seran conscients que els secrets i els enganys formaran part del seu amor i que està bé que així sigui.

Tant Anna Langares com Edgar Martínez són capaços de la màxima delicadesa en algunes de les peces de Sambola i de dur-nos a la hilaritat sense solució de continuïtat. Les veus ratllen a un nivell molt alt i el ritme no decau. Alícia Serrat ha organitzat un divertimento de sensibilitat extrema i amb el sentit de l'humor que cal per a defugir el to moralitzant que podria haver-ho espatllat tot.

Surts del Maldà, i la xafogor et torna a posar a lloc, però menys, perquè Per si no ens tornem a veure t'ha dibuixat un somriure que desafia fins i tot el seu títol: Serrat! Sambola! Lagares! Martínez!, vull tornar-vos a veure!

Sin pretender -o sí- emular las obras shakesperianas, Per si no ens tornem a veure recoge tanto en forma como en fondo lo mejor del autor inglés. Disfraces, juegos de máscaras y encuentros casuales que llenan, a través de canciones, los moldes arquetípicos más universales del amor, y en este caso, del amor platónico. El amor ideal, ese que no existe pero que, aun así, sigue albergando de ilusión pueril los personajes. De este modo, entre humor y carcajada, una princesa y un príncipe harán amago de rechazar el amor, aunque en verdad, simplemente le proporcionarán una antesala -de deseo, de conquista, de flirteo- más confortable para darle la bienvenida. ¡Ay! Ese amor excelso al que cantan los poetas -como el de la obra- y al que atribuimos propiedades hechizantes. ¡Y claro que hechizan y culminan en un beso eterno! ¡Pero nadie dijo que solo por un tiempo! Y aunque Per si no ens tornem a veure -como en Walt Disney o en Hollywood- cierre también el talón ante este beso final, se tratará solo de un punto y aparte dentro de la Trilogia de l’amor, donde la cotidianidad y -desgraciadamente- los moratones también tendrán cabida.