Les noies de Mossbank Road

Tres actrius protagonistes, Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura, que sota la direcció de Sílvia Munt ens han ofert una delícia de representació. Un text d'Amelia Bullmore, traduït per Roser Batalla, que ens parla de l'amistat.

Un recorregut de gairebé trenta anys a la vida dels personatges, les seves vides, les seves penes, les seves alegries, els espais i les situacions. Una comèdia que exposa el viatge vital de les tres dones protagonistes, una comèdia que, com la vida, es converteix en drama en fracció de segons.

Una reflexió sobre la fortalesa de l'amistat, únic refugi en situacions complicades, quan hem defallit, tot creient que érem prou forts per superar sols, moments complicats de les nostres vides.

Tres noies que es troben a la universitat, amb tres personalitats ben diferents que ens commouen i es fan estimar. Tenen divuit anys quan es coneixen i decideixen compartir un pis.

Clara Segura es Rose, una noia alegre, esbojarrada i positiva que troba en el sexe la seva afirmació de llibertat. La seva mare és una addicta als barbitúrics. Charlie, el marit de la seva mare és la seva única referència. Ens hem tornat a enamorar d'una actriu que interpreta magistralment a la Rose de 18 anys i a la Rose més madura de 30 anys.

Marta Marco es Diana, Di, una noia lesbiana, amant de l'esport i conciliadora. A casa seva no saben de la seva condició sexual, i la universitat li permet ser qui realment és. Una gran interpretació convincent d'aquesta actriu que transmet energia fins al moment en què un fet li canviarà la vida.

Cristina Genebat és Viv, la més seriosa de les tres amigues, la més centrada i que aparentment té molt clar el que vol aconseguir a la vida. No parla gaire de la seva família, però podem intuir una gran rigidesa. La seva interpretació ens ha encantat.

Les decepcions, els fracassos, les alegries, les penes deixen de ser compartides per ser viscudes individualment. Només els retrobaments puntuals de les tres amigues i el record inesborrable del temps compartit les ajudarà a tirar endavant i a no trencar una amistat que ha esdevingut indestructible.

Una posada en escena senzilla, amb pocs elements mobiliaris i algunes projeccions que ajuden a centrar l'espai. Una acurada selecció de vestuari que identifica la personalitat de cadascuna d'elles i el temps que viuen.

I per sobre de tot, una acuradíssima direcció de Sílvia Munt i unes brutals interpretacions que de ben segur faran d'aquesta proposta un dels èxits indiscutibles de la temporada.

Per veure la ressenya original sencera, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

S'han dit ja moltes coses d'aquest muntatge que va començar amb gran èxit a finals del 2017 i que ha anat repetint fortuna en cadascuna de les seves reposicions. S'ha dit que és un cant a l'amistat, que és un bon retrat de tres dones molt diferents unides a través dels anys per diverses circumstàncies, que suposa una hàbil barreja de drama i comèdia, que excel·leix pels seus treballs interpretatius, etc. S'ha dit tot això, i encara més, però afegiria que és una de les direccions més encertades de Sílvia Munt des d'El preu. Potser costa d'entendre que no s'hagi escollit actrius més joves, sobretot quan la part de la universitat dura més de mitja obra, i que en alguna ocasió el to de la peça sembli perillar, però en general estem davant d'un treball meticulós i amb un gran sentit del ritme. L'elecció de l'escenari nu i de les projeccions (només en la segona meitat de l'obra) també podria ser un tema discutible, tot i que al final es resol gràcies a tres actrius que ho omplen tot amb la seva sola presència. Les tres saben navegar molt bé per les canviants personalitats dels seus personatges, però potser Clara Segura s'emporta el favor del públic gràcies a una Rose que desperta simpaties des del primer minut. Un bon treball de conjunt que encara podria donar per a alguna reposició més...

Did, Vi y Rose son amigas. De las de verdad. De esa especie tan difícil de encontrar que, según Kurt Cobain, lo sigue siendo pese a saberlo todo sobre ti. De esas personas que si no te entienden fingen entenderte. Que en el fondo te apoyan hagas lo que hagas. Que se enfadan pero al final vuelven, por más distancia, tiempo, o diferencias que os separen.

Lee la crítica completa aquí. 

Vaig triar aquesta obra de teatre per dues raons, primer perquè és una obra que parla de la relació d’amistat entre tres dones totalment diferents i aparentment incompatibles ,en  la que em podia sentir identificada,  i pel seu excepcional repartiment (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat).

“Les noies de Mossbank Road” és una comèdia escrita per Amelia Bullmore i dirigida per Sílvia Munt que ens parla sobre l’amistat. L'amistat perdurable en el temps.

El muntatge tot i que ens arrenca més d’un somriure, té algunes escenes de contingut dramàtic. Un muntanya russa de sentiments, que ens fa anar de la comèdia al drama, i del drama a la comèdia al llarg de l’obra.

Pel que fa al treball interpretatiu de les tres actrius Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat,  fan una feina extraordinària. La seva complicitat a escena i el seu bon rotllo, ens fan creure que estem realment davant de tres autèntiques amigues.

 

“Les noies de Mossbank Road” som la Marta, la Montse, la Lula, la Cristina i la Neus. Un grup d’amigues, aparentment diferents..., bé, en realitat, molt diferents!!! , que després de trenta cinc anys seguim estan juntes, unides i fent-nos costat. Una relació, com la de la Rose, la Viv i la Di, perdurable tot i el pas del temps. Una relació en la que hem viscut moments de molta alegria, però també moments de molta tristesa i dolor. Un camí que no sempre ha estat del tot planer, però que juntes hem intentat anar superant.

Marta, Montse, Lula, Cristina, em sento molt afortunada d'haver-vos conegut i de tenir-vos al meu costat. Amigues és una paraula de la que no tothom en pot gaudir.

 

 

Fa gairebé tres anys, passejant pel Strand de Londres, em vaig trobar amb un teatre que feien una obra anomenada Di and Viv and Rose, la qual anava acompanyada per un cartell bastant caspós pel meu gust. Em va cridar tant l'atenció negativament que va fer que no sentís cap interès en llegir absolutament res de l'obra, ja que transmetia la sensació de ser la típica comèdia dolenta i passada de moda. De fet, quan vaig llegir a principis de temporada que La Villarroel anava a fer Les noies de Mossbank road, em vaig sentir atret per aquesta i no la vaig relacionar amb aquella obra de Londres fins que el dia de la seva estrena vaig sentir els noms dels tres personatges. En efecte, és la mateixa obra i allò que pensava que havia de ser dolent, resulta que és una de les obres més interessants d'aquest any. No obstant, haig de dir que no vaig ser l'únic que va pensar allò, ja que van haver de cancel·lar l'obra al West End a les poques setmanes per falta de públic, malgrat les bones crítiques i l'èxit que va tenir fora de la ciutat. Tot el contrari que ha passat a casa nostra, resultant atractiva d'entrada i encara millor quan es gaudeix de la representació.

Així, l'obra que podem veure aquests dies a La Villarroel parteix d'un text que explora el tema de l'amistat, creant tres personatges entranyables i plantejant una història que resulta propera a nivell emocional, dins la qual s'orquestra perfectament comèdia i drama. A més, l'espectacle presenta una direcció encertadíssima per part de la Sílvia Munt, la qual aporta el tempo necessari als diferents gèneres i permet a l'espectacle ser tendre, còmic i reflexiu. En aquest sentit, sap treure el millor de les tres actrius, les quals dibuixen a la perfecció els seus personatges i aconsegueixen enamorar al públic gràcies a unes actuacions que resulten memorables.

El més interessant de plantejar una història protagonitzada per tres dones (cosa que, lamentablement, no és massa habitual) és que ofereix la possibilitat de representar diferents tipus de personatges femenins, combinar-los i contrastar-los entre ells i no davant d’interlocutors masculins, com passa la majoria de vegades. Escrita per Amelia Bullmore i dirigida per Sílvia Munt (dues dones més!), Les noies de Mossbank Road és un emotiu retrat de l’amistat i el pas del temps, des de la joventut fins a la maduresa, replet de perspectiva i profunditat. El muntatge, en general, és àgil i divertit però també fa unes incursions dramàtiques d’una duresa sorprenent. Potser aquests canvis de to són el principal risc de l’espectacle. El fet de passar bruscament d’escenes de comèdia de situació televisiva a intentar plasmar certs successos traumàtics fa que l’espectador tingui dificultats per seguir la seqüència emocional de les diferents trames. Probablement, es busca un cert impacte però, pel camí, es perd una part del públic a causa del desconcert. D’altra banda, el treball interpretatiu de les tres actrius és, realment, formidable. Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat no solament tenen una química escènica increïble, sinó que mostren un ventall de registres en els diferents gèneres de la història, circumstàncies i franges d’edat amb el qual es guanyen l’estima de tothom. Recolzada, a més, sobre el factor nostàlgic, es tracta, en definitiva, d’una obra original, honesta, entretinguda, valenta i (celebrem-ho) genuïnament femenina.

L’agitació inicial és fabulós. Primer amb un inici molt actiu i alhora divertit. Tenim diferents accions en els primers minuts que a més de ser petits sketsches per endinsar-nos en la seva història, ens agrada aquesta agilitat. Però ens pertorba veure aquestes 3 actrius com 3 jovenetes que no arriben als 20 anys. A poc a poc, i gràcies al seu bon treball això desapareix i fins i tot ens creiem que estem veient unes noietes que encara no han complert els 20 anys.

Sílvia Munt ens porta una história d’amistat, de dones, de personalitats completament diferents però que es complementen entre elles. Aquesta amistat sobreviu amb el pas dels anys.

Amb una posada en escena senzilla, uns elements per anar situant-nos en els diferents espais on estem situats i algunes projeccions (que es poden perdre segons on estàs situat) és suficient per aquesta història. La selecció musical, com un element més de l’obra, és molt encertada. Ens situa en cada moment per on estem i ens recorda el temps passat.

Segueix la resta a Inquietuds funkyover

De la intimitat de Hampstead Downstairs al West End, i ara, a La Villarroel, per sort per als espectadors catalans. Sílvia Munt accepta el repte d'Amelia Bullmore que és a la vegada un caramel que et fa salivar des de la primera pàgina, i un viatge ple de desafiaments que poden fer trontollar el resultat final. El to del text de l'escriptora anglesa exigeix la directora catalana decidir si vol que la seva obra es decanti cap a la sitcom o mantenir un equilibri que l'acosti al drama. Les noies de Mossbank Road explora les entranyes de l'amistat entre tres noies, en la morfologia de la seva relació, en la necessitat de tenir algú al costat, en la dificultat a l'hora d'ensamblar maneres diferents de veure les coses amb l'objectiu de preservar l'amistat, la finalitat superior.

La proposta de Sílvia Munt és afinadíssima en el ritme, en les pauses, en el dir dels personatges. Probablement, li sobren un parell d'escenes, però, en qualsevol cas, no malmet en absolut el resultat final. El recital de Clara Segura és avassallador, mentre que Marta Marco i Cristina Genebat també encerten el to.

Cal anar a La Villarroel. Emoció controlada en el millor sentit de l'expressió.

 

...per a un text que no ho és tant. Les noies de Mossbank Road promet una història sobre l'amistat, però acaba posant sobre la taula la romantització d'una època passada on totes èrem més joves, més maques i més lliures (suposadament). L'acció avança amb microescenes que no permeten cap mena de progressió dramàtica, separades per el·lipsis de temps cada cop més llargues. Pel que fa a les tres dones protagonistes, malgrat tenir tres actrius de la talla de Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat, els personatges són esquemàtics i estereotipats i es mouen erràticament en un espai buit que esdevé tans llocs diferents que hi ha moments que ja no sabem ben bé ni on som.

En resum, un muntatge que apel·la a la nostàlgia dels anys i els amics perduts, amb una dosi molt alta de drama i unes actrius que farien brillar qualsevol text.

Més informació a Somnis de teatre