Gelabert Azzopardi: Nom

Nom, l’últim treball de Cesc Gelabert, és un diàleg multipolar, sense jerarquies, entre els intèrprets / ballarins, el músic, la il·luminadora, el coreògraf i la dissenyadora de vestuari tal com ens va comentar el propi Cesc a l’inici de la funció.

Enmarcat en el cicle de dansa contemporània programat pel TNC, és una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya, una càpsula específica per a l’espai concret, amb improvisacions i matisos diferents en cada sessió.

La improvisació en la dansa és igual que en la música. Quan es manté una confabulació amb un bon guió i unes directives prèvies, es produeix la màgia. I en aquesta proposta cada element dansa, música, llum i vestuari és van unir.

Una técnica de creativitat on tots els elements tenen el seu moment, la seva presència i el seu moment. Sense la necessitat de tenir tot planificat, sense tota la informació del que pot ocórrer. El temps i la professionalitat tenen que arribar d’una manera fluida com velen presentar-nos la seva pròpia execusió. I així ho percebim des de l’inici.

Igual que en la música, en la dansa la improvisació pot dependre de l’aportació diaria de cada un dels elements de l’obra. I per aquest motiu, la peça no és idéntica en un moment o l’altre. Aquesta llibertat fa que cada funció/peça sigui única en el seu propi estil.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi funden al 1985 la companyia que duu el seu nom. És companyia resident del Teatre Lliure des de 2012 i des de llavors no han parat de presentar projectes i acumular premis.

En aquest projecte Gelabert Azzopardi fan un treball visual molt vistós tant pel que fa al moviment dels ballarins com les coreografies, el vestuari i la música ad hoc de Borja Ramos.

Azzopardi és la dissenyadora d’un vestuari colorista que va canviant a cada escena entrelligades per la música com a fil d’unió imprescindible. Els ballarins acompanyats d’una música sincopada poden fer en algunes escenes moviments repetitius in crescendo fins arribar a un clímax a partir del qual tot es torna suau i lent. És un canvi constant de llums, colors i moviments que et transporta i t’envaeix. Gelabert va entrant i sortint de l’escenari participant activament amb els 4 ballarins i donant el to de mestratge que li correspon.

Espectacle d’una gran dificultat tècnica i bellesa interpretativa.

Diversos cercles de llum patinen per l'escenari, es persegueixen fins que es troben  i en les seves interseccions se situen els ballarins que sembla que busquen allò que comparteixen per a crear o per a expressar quelcom.

Nom té una dosi molt important d'improvisació que permet Gelabert treballar a partir de la tensió entre la necessitat individualista d'expressar-se i la inèrcia social que ens empeny a buscar els altres i a mimetitzar-nos entre nosaltres.

En alguns moments, els cinc ballarins podrien ser un quintet de jazz actuant en absoluta llibertat per a explorar fins a quin punt l'atracció per la llibertat dels altres ens obliga a trobar-nos.

Nom és una experiència introspectiva que cerca entre l'emoció que aflora quan no sabem què farem al cap d'un segon. La possibilitat d'ensablatge ens mou de manera natural i entra en conflicte amb la voluntat de fer la nostra i de ser una mateixa.