Només la fi del món

Jean-Luc Lagarce ho va fer tot d’hora. No podria dir que a destemps però sí fora de temps. Va escriure la primera obra als 17 anys, el van diagnosticar d’una malaltia, en aquell moment maleïda, als 33 i es va morir a l’any següent. Escriu “Juste la fin du monde” sabent que porta la mort a sobre. És una obra sobre la mort, però també sobre la família, els rols que juguen cada un dels seus membres i les dificultats per situar-se en algun lloc d’aquest nucli indestructible per més esforços que facin per sortir-ne. La situació de cada un dels membres és tan rígida que es pot descompensar en algun moment i la recol·locació posterior no és fàcil.

La família i la seva patologia interna és un tema recurrent al teatre per la seva quotidianitat i ens atrapa pel reconeixement de situacions pròpies o properes. Hi veiem les estructures familiars rígides que no admeten les diferències individuals. Veiem també la família com element integrador i protector i a la vegada repressor i constrictor que crea uns lligams que no es poden desfer ni fugint ni renunciant a la pròpia identitat.

És un relat autobiogràfic i al mateix temps un dibuix d’una societat rural francesa dels anys 80 i 90 del segle passat marcat per canvis socials, econòmics i culturals. L’amenaça d’una malaltia estigmatitzada que portava inexorablement a la mort va dificultar l’acceptació natural de l’homosexualitat com a opció identitària en aquell moment i que no ha estat reconeguda fins molt més tard i no arreu.

M’havia llegit l’obra abans d’anar-hi. El llenguatge és complex, és un llenguatge que no s’entén per les paraules. Quan hi ha diàleg és embarbussat, repetitiu, quequejant. Els personatges sembla que no estiguin acostumats a parlar, dubten i no escolten. Estableixen distàncies. La incomunicació és evident. Els monòlegs són la expressió dels sentiments més profunds i és aquí on rau el que Lagarce ens vol transmetre. El llenguatge preverbal hauria de ser potent per les dificultats d’expressió oral que tenen tots. La representació teatral hauria d’introduir un llenguatge corporal i uns canvis en les tonalitats vocals que el fessin comprensible. Però Lagarce no ho permet. En aquest cas la fidelitat al text crea hieratisme i fredor la qual cosa ha portat a interpretacions molt diverses. L’autor no busca l’emoció de l’espectador ni la seva complicitat. Tampoc busca la redempció ni el perdó. És implacable. Tot i així, Broggi trenca, amb algun detall, la rigidesa i la duresa d’un text que seria insuportable per la seva freda acceptació d’unes relacions trencades i un destí inevitable.

L'escenografia broggiana continua sorprenent-nos per la seva senzillesa i austeritat. Quatre elements simbòlics porten del passat al present (una catifa, una calaixera atrotinada i una cadira), i des del llenguatge al pensament (la cortina separa la situació present de les reflexions del protagonista).

Els cinc actors/actrius no ens han sorprès, tots amb un alt nivell interpretatiu, cada un brodant el seu paper. Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró , Sergi Torrecilla i David Vert demostren, un cop més, la seva gran professionalitat.

 

Oriol Broggi porta a escena l’obra teatral Només la fi del món de Jean-Luc Lagarce, autor contemporani francès molt important. La companyia de La Perla és qui dóna vida de manera espectacular a aquest text francès.

Cal tenir present que tot i que els actors fan una posada en escena tan impecable com impressionant, el text que representen és transcendental, filosòfic i lent. Això es veu clarament representant amb els silencis constants, els llargs monòlegs, les repeticions lèxiques i la falta d’acció. Amb totes aquestes característiques el text segueix sent una gran obra, la qual posada en boca dels actors fa que el públic s’emocioni amb la història. Aquest últim apunt té molt de mèrit, ja que l’elenc ho aconsegueix tot a través únicament de la paraula. Els actors tampoc disposen d’una gran escenografia, sinó més aviat el contrari: aquesta és molt senzilla i limitada.

Com a conclusió, cal destacar que és una gran obra teatral perquè tant els actors com el text són espectaculars. Tot i això, considero que els espectadors han de tenir present el tipus d’obra teatral que van a veure, ja que no es tracta d’una opció molt comercial. Però, sens dubte, val la pena anar i deixar-se sorprendre pel poder de la paraula.

Malgrat que, potser, no és tan conegut com es mereix, Només la fi del món és un text deliciós, commovedor, profund i també mític per la mort prematura del seu jove autor francès en fatal consonància amb el tema principal d'aquesta obra. Cal una sensibilitat i delicadesa especials per posar en escena la proposta de Jean-Luc Lagarce i, en aquest sentit, podem dir que la gent de La Perla d’això en saben bastant. El muntatge dirigit per Oriol Broggi opta per elevar la història, moure-la en un to un pèl eteri que entronca amb la seva poètica i el seu existencialisme de forma molt orgànica però la fa també més exigent. Així és com els actors i actrius troben el vehicle amb el qual explorar els seus personatges i els seus conflictes tan melancòlics com misteriosos. La peça aconsegueix un poder de fascinació molt interessant tot i que, mantenir aquesta intensitat durant les gairebé dues hores de durada, pot acabar extenuant i, per això, s’agraeixen els moments de trencament, les discussions més quotidianes entre germans i els diàlegs més naturalistes i accessibles. D'aquesta manera, Clàudia Benito i Sergi Torrecilla, especialment, aconsegueixen els cops dramàtics més memorables, sumats a les entranyables intervencions de Muntsa Alcañiz en el paper de la mare.

Respecte a la posada en escena, Broggi torna a jugar amb els seus recursos habituals: la sorra, la catifa, poca escenografia coberta amb llençols vells i una il·luminació íntima, entre altres coses. L’exercici torna a ser efectiu però, tenint en compte que, en aquest cas, no es tracta d’una tragèdia libanesa de Mouawad, potser hauria valgut la pena intentar sortir de la zona de confort. Bàsicament, perquè, a estones, el text sembla demanar un altre to i un embolcall diferent per no resultar tan feixuc. I perquè, a vegades, no queda clar, des de fora, si Broggi utilitza aquestes constants perquè són el que millor li funciona per a cada projecte en concret o, simplement, perquè les ha assumit com a marca personal i no li dóna més voltes. En tot cas, el resultat, en aquesta ocasió, no és gens menyspreable. De fet, amb aquest text i repartiment, aconsegueix ser, per moments, una autèntica meravella.

Ahir dia 12 era nit d’estrena al Teatre Biblioteca de Catalunya, amb l’obra de Jean-Luc Lagarce “Juste la fin du monde” (1990) amb el títol de NOMÉS LA FI DEL MÓN, en la versió catalana de Ramon Vila, i que està dirigida per l’Oriol Broggi.

Una escenografia despullada, una llum tènue, i Louis (David Vert) que comença dient amb veu pausada “Més tard, a l’any següent, em tocava morir-me. Tinc prop de 34 anys i moriré a aquesta edat”.

NOMÉS LA FI DEL MÓN ... és paraula i interpretació d'actors.

Segons va indicar l'Oriol Broggi a la roda de premsa del passat dia 4, aquest projecte s'ha treballat de forma relaxada i en la seva posada en escena no s'ha volgut fer ús de cap mitjà audiovisual ni cap afegit escenogràfic, justament per donar valor a la paraula i a la interpretació dels actors.

Aquesta obra no va ser estrenada fins al 1999 i posteriorment ha estat traduïda a més de 15 llengües. A Catalunya, en 2003, se'n va presentar una versió, al Teatre Tantarantana amb direcció de Roberto Romei amb el títol de Just la fi del món.

El 2008 la Comédie–Française va afegir l’obra al seu repertori. Va guanyar el premi Molière del 2008 al millor espectacle en un teatre nacional.

... I tornant a la representació, a NOMÉS LA FI DEL MÓN, trobem a Louis que es retroba amb el seu cercle familiar, del que es va allunyar per viure la seva vida, i amb el que pràcticament no ha tingut contacte, tret de les postals que periòdicament ha anat enviant.

La seva mare (Muntsa Alcañiz), el seu germà Antoine (Sergi Torrecilla), la seva cunyada Catherine (Màrcia Cisteró) i la seva germana petita Suzanne (Clàudia Benito) esperen la seva arribada. I amb aquest retrobament apareixen l’amor, les pors, els retrets i tot allò que s’ha mantingut ocult durant els anys de la seva absència i que surten a la llum en el transcurs de la tarda.

Una obra trista, molt emotiva i crua dominada per la por. La por a no ser prou estimat. La por a no estimar prou.

Amb un llenguatge molt especial i poètic, és una peça construïda amb silencis i monòlegs dirigits al protagonista. Una persona que per primera vegada escolta els raonaments de cadascú dels membres de la seva pròpia família. I són uns monòlegs impregnats de tristor, de ràbia continguda, de ressentiments i d'amor. I tenen tanta força les paraules com el silenci del què les escolta. Tots ells són éssers estimats que definitivament han estat allunyats.

Totes les interpretacions han estat esplèndides, amb la dificultat que suposem implica el dir sense dir, esperant el moment. Pensaments que es podien llegir entre línies, que es podien escoltar sense que els actors diguessin ni una paraula. Ni tan sols la notícia d’una mort pròxima que en Louis no arriba a donar, però que transpira per tots els porus de la seva pell.  Absolutament genials.

Una posada en escena molt acurada, on la música de Damien Bazin i la il·luminació de Pep Barcons acompanyen la paraula i les interpretacions. Cal esmentar també el bellíssim cartell de l'artista Carla Vilaró a partir d'un autoretrat d'Egon Schiele.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Hi ha textos que tenen les seves particularitats, la seva poesia interna. L'obra de Jean-Luc Lagarce és, sense cap mena de dubte, un d'aquests casos. Només la fi del món està plena de repeticions, de frases que no acaben, d'expressions redundants, però també d'una estranya lírica que ho impregna tot. A estones dona la sensació que estem davant d'un text més literari que teatral, tot i que no es pot negar que els personatges que hi apareixen estan ben vius. Costa no rendir-se a aquesta família que es debat tota l'estona entre l'enfrontament i la tendresa, com si hagués quedat suspesa en un punt intermedi del que no pot escapar.

Oriol Broggi ha optat, com en altres ocasions, per un muntatge minimalista i estàtic. És possible que la senzillesa formal li escaigui, però reduir al mínim l'expressió i la interacció entre els actors ja és més discutible. Els llargs monòlegs, quasi sense gesticulació i llençats directament al públic, acaben per resultar redundants i mancats de naturalitat. Entenc que el director s'ha deixat endur per la part onírica de la peça... però en el fons es parla d'una família, de problemes que podem reconèixer fàcilment i de sentiments que exploten cada dues o tres escenes. Per tant, no li hagués anat malament acostar-se una mica més al realisme i tocar més de peus a terra. Els actors, amb tot això, fan tot el que poden... que no és poc. Tot i una certa fredor inicial, tots acaben tenint la oportunitat d'emocionar al públic i demostrar la seva indiscutible categoria.

Només la fi del món és una obra sobre la família, el pas del temps i la incapacitat de complir amb les expectatives. Una preciosa i tràgica història plena de converses pendents amb les quals resulta fàcil identificar-se i emocionar-se. En aquesta adaptació, Oriol Broggi opta per una posada en escena minimalista i sòbria, donant tot el poder a la paraula i a les interpretacions. Si bé és cert que això dóna lloc a actuacions memorables com la de Claudia Benito, també ens ofereix una obra excessivament rígida i psicològica.

La narrativa es construeix a base d'una successió de monòlegs on l'espai i el cos tenen poc a dir. Sembla que el protagonista observi o recordi el relat en lloc de viure'l. Idea que es recalca amb les escenes en les quals es limita a escoltar els retrets dels seus familiars sense oferir resposta i donant l'esquena al públic. Com si la família hagués decidit donar una conferència unidireccional, que malgrat estar carregada de grans emocions, no deixa de ser això, una conferència. Això pot dificultar la construcció i l'accés del públic a aquest microcosmos familiar, ja que al no haver-hi pràcticament rèpliques ni moments de quotidianitat, tant el protagonista com el seu públic queden fora del relat.

Si el tractament narratiu triat ja és auster i abstracte, l'escenari buit reforça encara més aquesta idea. En definitiva, una obra plena de grans moments i interpretacions que prefereix observar-se a si mateixa en lloc de prendre partit.

Aquest cop La Perla 29 ens presenta aquest text autobiogràfic de Jean-Luc Lagarce. Un text que en un primer moment és molt poètic i que en escena has d’estar atent per no perdret en les repeticions dels textos.

He de dir que he gaudit quan David Vert feia els seus monòlegs, el mateix que amb el de Sergi Torrecilla. Però m’ha semblat una mica feixuc quan han estat les actrius han agafat el protagonisme.

El seu inici és molt fort, començant David Vert indicant que el que veurem es l’inici de l’anunci de la seva mort. Tinc 34 anys i l’any vinent em tocarà morir. Un text que es repetirà i que ens mostra l’anunci d’una mort anunciada i que veurem en la reacció davant els altres protagonistes .Un text que Jean-Luc Lagarce ja realitzava abans de la seva pròpia mort, davant la sida durant els anys 80/90.

Per moments m’ha semblat molt poètic i encantador, però d’altres he desconnectat per moments en l’obra. Tot i tenir un treball irreprotxable, en els moments més filosòfics han estat lents i han estat aquells que l’espectador desconnecta per moments.

Amb tot, un s’ha de deixar sorprendre amb el conjunt de l’obra. L’amor, l’ira i la ràbia davant un familiar que marxa i més tard retorna. Un treball molt intens, que segurament no seduirà a tothom.  M'ha costat molt valorar-ho, ja que he estat entre un 2 o 3. Però al final el treball dels actors i la dificultat, m'ha convençut, tot i que la proposta no és de les millors que he gaudit

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Ja és oficial: no connecto amb les obres d’autors que pateixen vides tràgiques i moren abans d’hora, amb dramatúrgies no ben rebudes en el seu moment i que després de morts, es “redescobreix” la seva qualitat i passen a ser de culte. Crec que hi ha molta atracció per l’artista “maleït”, torturat i incomprès, i dubto de si no és aquesta la causa principal de la seva programació. També pot ser que no sigui capaç de captar els seus crits d’angoixa vital, com em passa amb Sarah Kane o ara amb Jean-Luc Lagarce, mort als 38 anys.

Un home jove (34 anys) torna a la casa familiar, després de molts anys, per anunciar que morirà. A causa del dolor i les ferides provocades per la seva marxa que ara tornara a supurar i, segurament, en un acte d’amor, no ho farà.

"Només la fi del món" es una pluja de paraules. Per a alguns és pluja mística, purificadora, i et cala fins a l’ànima. Per a d’altres, com jo, aquesta pluja lenta gairebé m’ofega. El problema, per a mi, és el ritme triat, exasperadament lent i basat en la barreja de silencis i repetició de frases dites i pensaments previs, simultanis i posteriors a haver dit el que un pensava, que potser llegits prenen tot el sentit però em van acabar semblant jocs estilístics i laberíntics on em perdia. Cert que el pensament no és lineal i es repeteix, i portar-ho a escena és tasca monumental que aquí em va superar.

I no és un problema d’obres de text i no pas d’acció. Simplement, com a espectador que paga una entrada i espera rebre emocions, aquí, cap no em va arribar. I com sempre en aquestes obres de divisió d’opinions, aneu a veure-la, que el que a mi m’avorreix, emociona a l’espectador del costat, i aquí rau la grandesa de les arts.

El millor: les interpretacions, amb magnífiques diccions i domini de mirades i silencis eloqüents que ho diuen tot i tot ho amaguen, petits, molt petits gestos, lleugeres inflexions que ho són tot, que han de transmetre el que tantes i tantes paraules pensades i dites no són capaces de fer.

 

Entendre el perquè de l'elecció del text Només la fi del món, el pànic al comiat de Jean-Luc Lagarce, una poesia fonètica que ens incita a la representació, i tanmateix, és el seu gran adversari.

Un text intel·lectual i filosòfic i al mateix temps sensacionalista, un excés de llàgrimes en escena. Un parlar pròxim al doblatge, un oblit en el ritme de la paraula i en el seu conjunt. Una proposta de direcció que no concorda amb el text; una  posada molt naturalista, potser d’influència de la pel·lícula, amb un llenguatge que plantejava, i no planteja, noves formes.

És innegable l’estil marcat d’Oriol Broggi, ja que malgrat veure muntatges molt diversos, la seva petjada és molt notable amb el caminar, les perspectives, el iratisme... Quelcom considerable bo o dolent, i a la vegada un fet. Dues hores que no respiren de manera orgànica, dues persones que xoquen, dramaturg i director, a l’hora d’aixecar l’espectacle.

Destacar la senzillesa d’una casa buida, al marxar-ne un fill, una escenografia que accepta el joc dels grans temes: la solitud, la família, el tu i el jo, la mort. Acompanyat d’un vestuari inexpressiu, que busca interpel·lar a l’espectador amb l'empatia, però que allunya al sentir aquest punt convencional.

Cinc actors formen part del repartiment, amb un clar protagonista interpretat per David Vert, personatges complexos, en cap moment plans, però que es troben interromputs en el muntatge; apareixen i desapareixen i amb ells els seus problemes. Una manca d’intertextualitat dona com a conseqüència el trobar la interpretació en un segon pla. Resolutiva,  amb un punt interessant dins els silencis.

Només la fi del món és una obra autobiogràfica, on Lagarce confessa el seu interior; i malgrat les paraules anteriors, aconsegueix arribar aquest sentiment a l’espectador.

Acostumem a pensar que el dia que morim no deixarem res per fer o arreglar, especialment pel que fa a les relacions personals. Resoldre els “assumptes pendents” abans que tot s’acabi sembla una bona manera de tancar l’etapa vital. És, més o menys, el que impulsa a Louis a tornar a casa de la seva família després d’anys d’estar-ne allunyat, per raons de feina o malestar familiar. Ell mateix ho explica a l’inici amb un monòleg: desnonat de la vida, decideix tornar per última vegada a casa i veure a la seva mare i els seus germans i, així, intentar deixar-ho tot sense malentesos i amb un somriure familiar.

Estava clar, només començar, que no seria una acció tan fàcil. Tornar a casa, significa enfrontar-se a tot el que va deixar allà: una família suportant una absència voluntària però amb un regust amarg per tot el que va quedar a mig dir o fer. S’enfronta a una germana que, massa petita quan va marxar, el va arribar a idealitzar i no entén perquè no havia tornat o escrit alguna carta per seguir en contacte. Un germà que ha carregat tot aquest temps amb el pes de ser el “responsable” de la família, sense voler tenir aquest paper. Una mare que viu ancorada en el passat i reviu els vells moments familiars. I una cunyada que intenta tenir el seu paper dins la família.

Els diàlegs punyents funcionen molt bé en la narrativa de la història, però l’ús dels monòlegs del protagonista, tot i que afegeixen context, a vegades són un recurs massa reiteratiu de la història, fent èmfasis en moments de la trama que funcionarien més amb el sobreentès del públic gràcies a l’entorn textual. Tampoc acaben d’encaixar bé alguns dels diàlegs entre els personatges, mentre l’enfrontament amb la germana i el germà mostren vulnerabilitat i tristesa, arribant a crear un clima familiar de retret però també amb estimació, el que viu amb la seva mare i amb la cunyada es veu impostat i encaminat al posat més dramàtic possible. De fet, aquests dos darrers moments són els que desconnecten més al públic de l’obra, que es perd entre tanta reiteració lingüística.

David Vert i Sergi Torrecilla destaquen especialment al llarg de la producció. El primer aconsegueix contenir un balanç entre la tragèdia personal del seu personatge i la manera d’entomar els retrets familiars, amb paciència i calma (autoimposada). Torrecilla és qui aconsegueix més versemblança per al seu personatge, i veiem realitat i veritat en cada sentiment que expressa amb les seves pròpies paraules, però també amb la gesticulació i contenció inicial.

La posada en escena és sòbria i funciona pel muntatge, encara que es perd una mica entre l’objectiu dels seus objectes, a excepció d’alguns elements que, clarament, entren a formar part del text. El recurs musical i visual que es fa servir en algun moment ajuda a posar ritme a aquesta producció que, en massa moments es fa lenta i carregosa.

La desconnexió durant la narració és el pitjor enemic del teatre i, malauradament, en aquesta ocasió els meus pensaments van sobreposar-se a la història que tenia al davant més d’una vegada.

Només la fi del món, es toda ella intensidad. El espectador no alcaza, entre clímax y clímax, poder distenderse, coger aire ante la resolución de la tensión venidera. Se ha prescindido de vestuario vistosos, de idas y venidas de acción y de escenas de la vida cotidiana, para que la palabra tomara todo el protagonismo. ¡Pero qué palabra! Densa, afectada, rumiante -yo pienso, yo pensaba, sí, yo así lo veía y yo así lo veo-que sería exquisita para una novela con narrador omnisciente pero desprovista de toda naturalidad en el lenguaje oral y menos aun, familiar.

La nueva propuesta de Oriol Broggi es una historia que narra la vuelta a casa de un hijo, que a las puertas de los 34, está a punto de morirse. Aunque no será recibido como un pródigo, sino entre los viejos fantasmas y los reproches contenidos de antaño. La madre, la hermana, el hermano y su pareja: todos tienen algún lamento, algún malestar que expresarle. Pero no lo hacen a través de interacciones vivas y dinámicas, sino en parlamentos, en largos monólogos que restan credibilidad a la obra. Aunque para ello ponen gran empeño y calidad interpretativa todos los actores, especialmente Claudia Benito, en el papel de Suzanne, con una actuación bien pautada, representando el arquetipo de hija que nunca abandona el hogar.

Si bien Només la fi del món es una obra ampliamente traducida, con bagaje sobre los escenarios e incluso en la gran pantalla, en esta adaptación no ha alcanzado la mejor de sus versiones, basada en una hiperpoderación de la palabra y en una puesta en escena lenta, espesa y asfixiante.