Només una vegada - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Només una vegada, de Marta Buchaca, és un espectacle que ens interroga sobre on són els nostres límits, ens mostra com les relacions de poder regeixen els nostres afectes i ens adverteix sobre els riscos de convertir la violència en part de la nostra vida quotidiana.

Sinopsi

Segur que la violència és una cosa que només els passa als altres? I si, fins i tot, en les nostres relacions de parella, estem considerant normals coses que no ho són tant? Quina responsabilitat té l’educació patriarcal, que considera la força un atribut masculí i la feblesa una característica de les dones, en la violència de gènere? La dramaturga Marta Buchaca escenifica la violència de gènere més comuna i latent: la de cada dia, la que no ho sembla, la que no diries mai que ho és, la que acceptem sense adonar-nos-en.

Una psicòloga (Maria Pau Pigem) especialitzada en violència masclista atén un dia una parella, formada per l’Eva (Anna Alarcón) i en Pau (Bernat Quintana). Tots dos troben que són allà per error. N’hi ha prou amb única agressió per considerar que som davant d’un home maltractador i una dona maltractada?

Durada:
90 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 12

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Interrogants reveladors

Hem abusat tant de l’etiqueta “teatre necessari” (en alguns casos, fins i tot, de forma excessivament generosa) que, quan ens trobem amb un espectacle que de veritat mereix aquesta denominació, sembla que l’expressió ja no tingui valor suficient. No obstant això, seria injust no mencionar, per aquestes qüestions, la gran importància de que existeixin muntatges com Només una vegada. La peça exposa amb gran intel·ligència, precisió i un conjunt de matisos sorprenentment esfereïdors un cas de violència de gènere molt ben escollit. Marta Buchaca escriu un magnífic text amb una atmosfera de thriller que potencia la seva intensitat però sense banalitzar el seu contingut ni perdre mai el respecte pel tema, el rigor o la versemblança. El més interessant de la història és la manera en la qual explora els aspectes més delicats i complexos del maltractament i del masclisme, obrint un ventall d’interrogants veritablement reveladors. El fet de fer servir personatges que s’allunyen dels estereotips que tots tenim al cap com a espectadors fa que la identificació amb el conflicte generi un debat molt més enriquidor. Potser, l’escena final és la que transita més a prop d’una línia més òbvia però, al mateix temps, és necessària per a obtenir les conclusions oportunes. Per tant, malgrat resultar molt més memorable en aquells fragments que ens fan dubtar que no pas quan deixa clara la seva tesi, no hi ha cap mena de dubte que es tracta d’un treball impecable que, per cert, també està esplèndidament dirigit i interpretat.

24/07/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Ni una sola vegada

A “Només una vegada” ens preguntem on són els nostres límits, en quin moment considerem què hi ha o no violència de gènere. A l’obra surt una pregunta que penso que és molt significativa, quina era la teva finalitat?, què volies aconseguir?. En la resposta està la clau.

Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra sobre la violència de gènere. Un text extraordinari, molt ben estructurat, on l’acció ens manté intrigats durant tota la representació fins al final. Un final sorprenent. Un text que vol trencar amb les etiquetes, sobre el perfil de qui pot ser víctima o agressor, independentment del seu estatus social o nivell intel·lectual. Un text que et fa reflexionar sobre els rols socials que encara hi ha entre sexes, i les conviccions de cadascun de nosaltres sobre què considerem violència o no. Un text valent i necessari , perquè malauradament encara avui en dia, hi ha milers de dones que són víctimes de la seva parella. Necessari perquè encara avui en dia, moltes d’elles busquen una justificació davant l’agressió i justifiquen al seu agressor. No és no, i una agressió és una agressió, tan si és física com verbal. Hauríem de preguntar-nos, i saber distingir, entre el que és o no normal.

Molt bona interpretació de l’Anna Alarcón, Maria Pau Pigem i Bernat Quintana.

Només una vegada, ja és violència masclista. Ni una sola vegada.

Nota:

Ahir va ser l’últim dia de representació a l'Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, però tindreu una nova oportunitat a l’octubre a la Sala Petita del TNC.

Feu-me cas i apunteu-vos-ho a l’agenda (18/10/18 al 04/11/18)

IMPRESCINDIBLE !!!

23/07/2018
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Teatre necessari

Com a teatre i com a denúncia i per això toca el que ha de tocar: la fibra a les persones decents i el collons als descerebrats que tot ho arreglarien a hòsties (perdoneu el llenguatge gruixut). Buchaca ha escrit una obra imprescindible presentant-nos una psicòloga que fa teràpia per ordre judicial a l'home que li va trencar el braç (accidentalment?) a la seva parella. En cassos com aquest res és blanc i negre; més aviat hi ha una extensa gramma de grisos fins arribar, malauradament, massa sovint al negre.

No us la perdeu, teniu temps fins el dia 22. El Grec vola!

Crítica completa » https://bit.ly/2L8HNRk

20/07/2018
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Negant la violència no es desemmascara

Les funcions del teatre són múltiples i diverses. Pot entretenir, divertir, ensenyar, informar però també pot, i crec que té l’obligació, de denunciar i fer crítica social amb la intenció de modificar actituds i postures insostenibles. Aquest és el cas de la violència masclista que ja és impossible d’amagar i encara menys, de normalitzar. En aquest moment en cartellera trobem títols com “Aüc” de les Impuxibles, “Rebota, rebota y en tu cara explota” d’Agnès Mateus i Quim Tarrida o “Macho man” d’Àlex Rigola, el qual comenta en una entrevista que “És urgent prevenir i educar per transformar la societat patriarcal i evitar la violència de gènere”.
Aquest és el tema de “Només una vegada” on la dona, carregada per una culpa és capaç de perdonar una agressió puntual i deixar-ser convèncer per un sincer penediment. Sota la mirada distant però encertada i directa de la psicòloga, els dos personatges (Anna Alarcón i Bernat Quintana) van evolucionant cap al descobriment d’una relació més íntima desvetllant el poder que exerceix l’home i la humiliació i submissió de la dona. La violència té molts matisos i la Buchaca ens ha volgut mostrar la dificultat de descobrir-la entremig d’una relació aparentment sòlida, educada, tranquil·la i respectuosa. El perill rau en no saber identificar el que comença per una relació desigual.
Hi ha una història secundària que porta a un gir final sorprenent en el que la violència tan criticada és provocada per a aconseguir un altre fi. El paper de la psicòloga, representat correctament per Maria Pau Pigem, és potser massa partidista, fent diagnòstics i donant consells directes en lloc de fer que els personatges i el públic arribin a la conclusió per ells mateixos. Anna Alarcón sap interpretar magníficament tots els matisos de la relació i va canviant a cada escena a mida que va descobrint aspectes amagats voluntàriament.
De tota l’extensa obra de Marta Buchaca recordo “Losers”, comèdia representada fa 4 anys. Sap utilitzar amb elegància i ironia situacions com la soledat per despertar rialles i alhora sentiments de comprensió i tendresa. Aquí també ha demostrat conèixer la intimitat de tres personatges i d’una manera subtil però valenta ens ha mostrat com pot ser de transversal i oculta la violència masclista. Gràcies Marta

04/02/2019
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Més que interessant reflexió sobre la violència

Marta Buchaca s’apropa a la violència domèstica/conjugal d’una manera intel·lectualment estimulant i, fugint dels tòpics, no es limita a denunciar allò que esperem arribi el dia que no calgui fer-ho sinó que busca matisos amagats sobre la violència, el seu ús i conseqüències i ens obliga a reflexionar. Lògicament, la violència mai no té excusa. Segur, mai? I si a l’agressor l’han humiliat i traït? Si ens amenacen i ningú no ens protegeix, mantenim la fermesa de “la violència no és mai la resposta”? Es pot ser maltractador “només una vegada”? Es pot seguir convivint sense por després d’un episodi de violència i els pertinents “ho sento”? No és això fer crònica la condició de víctima?

Veiem un home d’’èxit, intel·lectual a més –o escriptor, en tot cas- que ha d’acudir a sessions de teràpia. “Només una vegada”, diu i repeteix, va aixecar la mà a la seva dona. Va ser quelcom excepcional, està penedit, clar, ell no és així i no sap que li va passar. Ella (lluny de les víctimes que veu a la tele, dones pobres) ¿decideix? anar-hi també a defensar-lo. Ell l’estima, no va ser per tant, gairebé un accident que va provocar ella mateixa. La terapeuta, al seu torn, té problemes amb un assetjador, en una història paral·lela que té poc interès, més enllà de preparar el previsible però interessant final.

La teràpia evoluciona i van aflorant les capes de justificació i excuses. Tots ensenyen més del que voldrien: la víctima que se sent culpable, l’agressor que no vol veure la realitat i la terapeuta a qui trontollen els principis.

L’estupenda Anna Alarcón (Psicosi de les 4:40) em va descol·locar els primers cinc minuts però de seguida creix al temps que es va despullant i ensenyant la seva vulnerabilitat, perfecta en transmetre com ser víctima t’anihila també per dins, el marit (Bernat Quintana) és algú per desgràcia més normal del que ens agradaria i la Maria Pau Pigem és la terapeuta, massa enverada, més interessada en atacar l’agressor que en la teràpia (segurament de volta d’allò de creure que els agressors poden canviar).

El dubte: Com a espectador, sempre em pregunto si és la millor opció que dramaturg i director siguin la mateixa persona; crec que els textos creixen en la seva traslació a l’escenari amb la vista d’un tercer, per il·lògic que sembli.

04/11/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Intel·ligent, mesurada i oportuna

Marta Buchaca és una autora que, com tantes i tants altres, s'ha dedicat durant anys a guionitzar sèries televisives, però cada cop que s'acosta al teatre ens regala petites joies (Plastilina o Litus) o bé èxits de públic com Losers o L'any que ve serà millor. Aquest acostament al tema dels maltractaments que és Només una vegada està segurament en la primera categoria, ja que es tracta d'un text brillant que toca amb molta destresa i sensibilitat un tema d'alt voltatge. Potser l'encert més gran és haver allunyat l'obra dels tòpics i haver escollit com a centre de la trama una parella acomodada, amb èxit i un alt nivell cultural. És cert que m'hagués agradat més que la història no acabés de forma tan explícita, que aguantés l'ambigüitat del principi i que alimentés un debat més que necessari... però entenc que l'autora no ha volgut deixar peu a malentesos, i està clar que el missatge principal (la violència no és mai justificable) no es podia posar en perill.

Un altre dels encerts del muntatge és la progressió de la intriga i el gran treball actoral i de direcció. Maria Pau Pigem està totalment creïble en el paper de terapeuta, mentre que a Anna Alarcón i Bernat Quintana els hi toca jugar amb els personatges més espinosos. Costa entendre a vegades alguns dels canvis que experimenten, almenys per la informació que anem tenint com a espectadors, però malgrat tot no hi ha res que enteli un muntatge intel·ligent, ben mesurat i molt oportú.

21/10/2018
Jordi Casas Duocastella

Molt recomanable obra que tracta el delicat tema de la violència masclista. L’autora Marta Buchaca sap captar l’atenció de l’espectador a través de les converses entre els tres personatges: un presumpte agressor, la seva parella agredida i una psicòloga.
La denúncia l’havia fet el pare de la víctima, mentre ella insisteix que l’agressió va ser un accident no intencionat. Al llarg de l’obra sabrem què va passar realment i serem testimonis de com ens podem habituar a alguns comportaments que són inacceptables.

27/11/2019
Josep OS

No la vaig poder veure al Grec ni al TNC i avui l’he recuperat a l’Auditori de Cardedeu i ho he fet amb ganes per les bones crítiques que havia llegit i la veritat és que rebut molt menys del que esperava. Escrita i dirigida per Marta Buchaca tracta de la violència en la parella i en concret d’un jove matrimoni tots dos amb un elevat nivell cultural i econòmic i que arran d’una discussió, ell li va donar una empenta i en caure ella es va trencar el braç i el seu pare va posar una denúncia, el que va originar que el jutge obligués al gendre a assistir a una teràpia a un psicòleg d’ajuda a la dona. Primer va ser ell només, després i voluntàriament va ser ella i al final acaben anant els dos alhora. Allà com era d’esperar aflueixen les seves pors, les seves angoixes i les mentides que oculten. Al tema crec que se li podia haver tret molt més perquè s’aprofundeix molt poc en ell i sobretot en les formes ja que m´ ha semblat més un interrogatori policial que la tasca d’una psicòloga molt dura amb la parella i molt feble en ella mateixa que també és víctima de violència per amenaces per part del marit d’una altra pacient. L’obra deixa un final sense tancar deixant a l’espectador un munt de reflexions. Crec i aquesta obra m’ho ha tornat a confirmar, que la figura de l’autor i la direcció siguin la mateixa persona ja que un mateix és difícil que vegi els seus propis errors, i aquí n’hi ha. L’escenografia un tant tètrica però encertada pel lloc on transcorren els fets, un despatx d’ajuda social. La interpretació extraordinària d’Anna Alarcón, Maria Pau Pigem i Bernat Quintana especialment les dues actrius. En definitiva, un tema que em podia haver ferit la sensibilitat i no ho ha fet.

13/01/2019
Montserrat Giralt Vert

Representa perfectament una situació de violència de gènere. Una història que viuen milers de dones cada dia. Una lacra amagada, viscuda en la intimitat i de la que cada dia més dones en son víctimes.

09/12/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Pocas veces me pasa que voy al teatro, se acaba la obra y pienso: Yaaaa???
Esta vez me ha pasado! Me he metido de lleno en la historia de Eva y Pau, una pareja que llevan años de relación y que en un momento de discusión se llega a las manos. Nunca había ocurrido antes. Solo ha sido una vez. Tampoco pasa nada, no? Mientras no se vuelva a repetir…
Pero esto es sólo el principio de esta obra que te atrapa hasta el final. A mí me ha encantado!!!
Todas las interpretaciones magníficas pero siento debilidad por Maria Pau Pigem por como ha interpretado con Eda serenidad a la psicóloga. Magnífica!!
Bravo a Marta Buchaca por crear esta obra! Pero necesito una segunda parte ya!! Jajajajaja

26/10/2018
Victòria Oliveros Layola

Una peça formidable, impecable sobre la violència de gènere. Una petita gran obra amb un text extraordinari i molt ben estructurat on l’acció ens manté intrigats durant tota la representació fins al final. Un muntatge intel·ligent, ben mesurat i molt oportú. Un treball impecable ben dirigit i espléndidament interpretat gràcies a un casting clavat. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/10/26/nomes-una-vegada/

26/10/2018
Hèctor Fibla Ferrà

Bon repartiment en un text molt necessari.

23/07/2018

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Marta Buchaca: «Totes podem ser víctimes de violència masclista»

Quan parlem de violència de gènere, tothom pensa en els feminicidis que apareixen a la televisió o en aquelles dones que pateixen agressions físiques per part dels seus marits. Hi […]

18 octubre 2018

En femení. Les creadores al Festival GREC

Foto: Gian Marco Bresadola En la versió del mite d’Orfeu i Eurídice, de l’escriptora austríaca Elfriede Jelinek, guanyadora d’un premi nobel el 2004, Orfeu és un cantant masclista i possessiu […]

26 juny 2018