La note d'à côté

A poc que us agradi el cabaret flipareu, us divertireu i us enamorareu de la Mónica Lòpez i "La Shica", dues dones guapes, coquetes i seductores, com han de ser les actrius del cabaret musical, però Antoni Comas i el propi Villalonga no es queden enrere. És un d'aquests espectacles refrescants que mai haurien de faltar a l'estiu, i el Grec... es fa a l'estiu. Molt bona música, des de les composicions del Baró de Maldà fins al Nessun Dorma de Turandot; aquí hi cap tot. Aneu-hi que encara el fan fins el 28, no badeu.

Crítica completa » http://bit.ly/2ayQ8ZO

El cabaret sempre és el context ideal per deixar-se anar. El Baró de Maldà, Alfons de Vilallonga, n'ha muntat un a la seva mida per llançar com una bomba el seu repertori personal: cançons, frustracions, històries familiars i les bogeries més íntimes. No coneixia l'Alfonso, i val la pena revisar la seva trajectòria: tant ha composat  bandes sonores per Isabel Coixet o l'excepcional Blancanieves de Pablo Berger, com ha publicat discos inspirats en la cançó francesa.

El fil argumental de La note d'à côté (quin nom, mare meva) no importa massa. La història va i ve com la vida d'aquest showman de sang blava, que defensa la importància de tocar sempre la nota del costat. L'acompanya un equipàs ple de talent, i amb unes veus precioses: la Shica, Mónica López, Toni Comas (quin 'Nessun Dorma' es marca!!!!!), i dos músics meravellosos.

És difícil recomanar aquest espectacle per un motiu concret. Aneu-hi: sortireu feliços, amb la sensació d'haver vist una joieta.

És un retrat musical del Baró de Maldà on la música i la paraula són el fil conductor de tot l’espectacle. Construït a partir de la nota del costat; aquella que de vegades toques per error, però, si l’assumeixes i comprens , pot transformar la teva vida en un encert.

El contingut emotiu de la història, així com la mateixa història, és transmesa mitjançant les paraules, la música, els moviments i els aspectes tècnics de l'espectacle com una unitat integrada.

És un espectacle que ens parla de possibilitats i impossibilitats, d’amor i desamor, d’errors i encerts. Un espectacle en el que el mateix autor es converteix en personatge, aquell que es considera la nota incorrecta, producte de l’ error, fruit de l’atzar.

L’escenografia i atrezzo de Xavier Erra i el vestuari de Montse Amenós, m’han semblat genials. Han combinat el blau turquesa del piano i dels mobles, amb els fúcsia dels pantalons d’en Vilallonga, els corbatins dels músics i la barra de bar. El vestuari tot un poema.

Sobre l’espai escènic músics, actors i cantants, que mitjançant la música, anècdotes i cançons en clau d’humor ens expliquen el concepte de la identitat i l’error. Segons les paraules del mateix Vilallonga són “artistes imperfectes, peculiars, carismàtics i que, igual que jo mateix, no han trobat el seu lloc en aquesta societat i pateixen de la seva inclassificabilitat en un món cada dia més uniforme”

El repertori de cançons és una barreja entre cançons inèdites d’autor, com la divertida “Maldà State (Estat propi)”, interpretada al ukelele i cantada pel mateix Vilallonga, així com alguna cançó francesa, alemanya i italiana, d’entre les que destaca la magnífica veu de l’actor tenor Antoni Comas cantant la coneguda àrea operística “Nessun norma!” de Turandot. Cançons en forma de rumba catalana, ranxera, òpera o burlesques, amb un to picant, i utilitzant el doble sentit de les paraules.

Genials l’actriu Mónica López, la coplista andalusa Elsa Rovayo (“La Shica”), l’actor Antoni Comas i l’excèntric i irreverent Alfonso de Vilallonga (que fa d’ell mateix).

Genial la música i els músics Gregori Ferrer (piano i acordió), Carlos Montfort (percussió, guitarra i violí) i el propi Alfonso de Vilallonga al piano

Un espectacle realment divertit, sarcàstic, esbojarrat i tendre, on es nota la complicitat i el bon rotllo que hi ha entre tots ells. Això és el que ens transmeten, i el públic ho notem.

Ernesto Collado, n’ha fet una bona direcció.

 

Reflexió final : “Si assumim i comprenem amb profunditat les nostres debilitats i la causa dels nostres errors, els podem transformar en la nostra força fonamental” - Alfonso de Vilallonga.

Anoteu a l’agenda: A l’octubre teniu una nova oportunitat de poder-hi anar.

Jo de vosaltres no me la perdria.

Un espectacle que alguns han definit com a cabaret, altres com un musical i uns altres com una autobiografia. El mateix Alfonso Vilallonga inicia l'espectacle tocant el piano, uns pantalons de color fúcsia i una sabata de cada color.

L'acompanyen en aquesta estranya aventura Antoni Comas, tenor i actor al qual hem vist fa pocs dies a L'Aplec del Remei fent el paper de cec, Mónica López una actriu que habitualment ens agrada molt, i que en aquesta ocasió no ens ha acabat de fer el pes, Elsa Rovayo "la Shica" que per nosaltres ha estat tot un descobriment i els músics Gregori Ferrer, al piano i a l'acordió i Carlos Montfort a la percussió, guitarra i violi.

La selecció de cançons i melodies que s'han escollit, ha estat segons la nostra opinió, un dels punts forts d'aquesta proposta; no acabem d'entendre que en un espai tan petit com l'espai Lliure, s'hagi de microfonar a ningú, ja que els espectadors estan a tocar; segurament ha estat amb la intenció de fer ressaltar la veu dels actors que normalment no canten, però això ha tingut conseqüències negatives, ja que sovint quan únicament parlaven, el so que arribava al públic sonava "brut" i algunes paraules no s'acabaven d'entendre.

La direcció escènica estava a càrrec d'Ernesto Collado i és un dels aspectes que ens ha decebut més, ja que estem acostumats a esperar molt més d'ell. Sóc conscient que l'espectacle té una intenció esbojarrada volguda expressament, que vol ser trencadora, diferent i a més a més aconseguir el riure .... però aquesta recerca de l'humor que faci riure als espectadors, ens ha semblat molt simplona, molt "POR NO"... i fins i tot en alguns moments barruera... "me pongo palote", per exemple, dit sense to ni so, o fent referencia al número 69 o a aspectes sexuals, com si els espectadors fóssim adolescents.... teta, caca, culo....ha ha ha.

D'altra banda, malgrat que segurament estem anys lluny de la ideologia política de l'autor, creiem que no fa falta que repeteixi sovint que se sent molt català, ja ens ho creiem... els que vivim a Catalunya ho som sense excepció, siguem o no independentistes, .... però tampoc entenem que té a veure la critica subliminal del moviment independentista en mig de l'espectacle, sense cap argument que ho suporti ni vingui a "cuento".

Creiem que ha estat una mena de conferència cantada entre amics, en el que l'autor ha llançat un garbull d'idees, d'escenes aparentment inconnexes que ens feien sovint perdre el fil argumental, o és que potser no hi havia??

A la fi un espectacle amb el qual no hem connectat en el seu conjunt, tot i saber que potser som els únics.

Si desitgeu veure l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ