Nunc Stans

Sinopsi

Nunc Stans és la desintegració de la identitat pròpia d’una dona. Sota la seva vivència en primera persona, a través del llenguatge de la dansa-teatre, del so i la imatge, l’espectador és conduït a presenciar la desmaterialització d’una consciència. La impossibilitat de reconeixement propi provoca al seu torn l’esfondrament del sentit de realitat, desfet en un imaginari imbuït de lògiques oníriques, incapaç de distingir-se entre deliri i objectivitat. «Nunc stans» significa un ara que s’exté en un etern present. Un temps circular, regressiu al jo.

L’espai on som és la visualització mental de la dona. És una cambra de gravació i monitoratge visual i sonor, on ella mateixa intenta evitar el seu propi esvaïment. Però en els enregistraments apareix la presència d’una altra dona. Aviat, ella s’identifica amb algú que no és ella, perdent la seva figura, esdevenint una imatge que es desfà en interferències i traços de presència. Què és doncs la realitat, el que mostren les gravacions i les càmeres, o el que passa davant nostre?

El destí de la consciència és ficcionalitzar-se a si mateixa, escapant de la seva falta de fonament a través de deliris d’imaginaris de l’alteritat. L’aprofundiment en la identitat és sempre distorsionat per manifestacions oníriques i records autofigurats, confeccionant una realitat que pretén disfressar el pensament del jo. Qui és jo? Les profunditats de la individualitat estan repletes de miratges d’alteritat i imatges autoreferencials que condueixen a algú que no som. Perquè potser en el fons, jo és un altra.