Oceà

Presentar l’adaptació teatral d’una novel·la d’Alessandro Baricco ja suposa un repte prou arriscat com per valorar positivament el treball d’Ivan Padilla i el seu particular Oceà. L’obra és un compendi de personatges emocionalment extravagants que habiten a una fonda a la vora del mar i allunyada del món. Com l’oceà mateix, immens, inabastable, temible i bell, és l’univers personal de totes aquestes persones més o menys turmentades que s’ofeguen en les seves pors, misteris i insatisfaccions. La bona feina de tots els actors i les actrius salven l’espectacle, aconseguint realment commoure l’espectador en moments puntuals de gran intensitat interpretativa. L’altra punt fort d’Oceà és la música en directe del pianista Cels Campos que atorga l’atmosfera perfecta per un viatge tan oníricament dramàtic. Malauradament, la posada en escena de Campillo no treu tot el partit que un teatre amb dues grades de públic oposades com el Versus requereix i, fins i tot, conté alguna escena de simbolisme corporal veritablement pobres, comparats amb el nivell de la resta de l’obra. Tot i així, encara que la narració és, en general, massa feixuga, la duració total és ben encertada i deixa en el record diversos passatges que són poesia pura.

El Versus Teatre ens rep aquests dies amb les onades de fons i aquest so ens acompanyarà durant els poc més de seixanta minuts que dura Oceà. Retret Teatre ens proposa una adaptació d’Oceano Mare d’Alessandro Baricco més centrada en els personatges que en l’acció de l’obra. Uns personatges singulars i amb una elevada carga simbòlica sobre els quals val la pena aturar-s’hi. Potser per això les escenes es succeeixen seguint el ritme cadenciós amb què arriben les ones a la platja, venen i se’n van. Si bé la interpretació presenta alts i baixos, el resultat global és una posada en escena molt plàstica amarada per un acompanyament musical al piano molt encertat.