Òh!pera

Aquesta ja és la tercera edició del projecte Òh!pera, en la que el Gran Teatre del Liceu dona cabuda a tres petites òperes de cambra totalment inèdites. I és que els artífexs són tots joves promeses, cadascun dins del seu camp. El projecte col·labora amb quatre escoles de disseny de Barcelona, l’Institut del Teatre, el Conservatori del Liceu i altres entitats o institucions relacionades amb tot el que un espectacle com l’òpera pot arribar a necessitar. A banda, Òh!pera també permet conèixer espais del Liceu que normalment no estan oberts per al gran públic.

La primera de les peces presentades és Contradir la nit, una escapada a la Barcelona subterrània i més canalla. Una obra que reivindica una ciutat que ja no existeix i que defensa el coratge dels joves per revelar-se i per intentar mantenir espais i llibertats que cada cop es veuen més amenaçats. Potser és la que té un argument més generalista o abstracte perquè és la que vol parlar més obertament d’un tema i no pas d’una història concreta. Té un aire naïf i una mica ingenu que li va a favor a estones, però que en d’altres acaba donant la sensació de que tot podria haver pres molta més volada. La música de Montserrat Lladó és interessant i dóna cert protagonisme a la percussió, i pel que fa als intèrprets va destacar especialment el contratenor Álvaro Basco en un paper vocalment molt exigent.

A Azul como una naranja hi tenim potser la idea contrària. Aquí la història pren un gran protagonisme –un astronauta de l’antiga Unió Soviètica queda atrapat a l’estació espacial MIR quan la URSS es desfà-, a l’igual que una escenografia més grandiloqüent i una composició complexa i plena de leit-motivs que la van sustentant i li donen coherència de conjunt. Destaca el treball del baríton Pau Camero, que gairebé aguanta l’obra sobre les seves esquenes des del principi i fins al final. Un treball meritori que va recollir les ovacions del públic.

A l’última peça, Eliza, hi tenim potser la història més complexa de les tres, tant a nivell argumental (una dona descobreix que la seva parella és una intel·ligència artificial)  com musical. Una peça quasi rodona que parteix d’un text de Pau Miró i que ens atrapa tant pel que passa a escena com per les notes que ens arriben. Una música inquietant i vigorosa de Ferran Cruixent, a estones pretesament descomposta, que dóna sentit a tot. Un treball molt ben resolt –també a nivell escenogràfic- que es corona amb una gran interpretació de la soprano Paula Sánchez-Valverde.