Una dona atropellada pel temps. Atropellada per aquest estiu en què compleix 30 anys i que entén com a suposada expressió de màxima intensitat, de pulsió vital, de vertigen, explosió, desig. Sospita que la seva generació està experimentant tot això en algun lloc allà fora mentre ella col·lapsa en els seus propis pensaments. Les estacions avancen inevitables cap a la crisi, desvetllant expectatives, contradiccions, pors i fantasies de la intèrpret exposada a la mirada de l’audiència i de les companyes.
Aquestes no són més que diferents versions d’ella mateixa; interlocutors i còmplices dels maldestres intents de preparar-se a aquesta cita pendent/latent amb l’edat adulta. El compte enrere es fa dispositiu per construir un conjunt d’imatges presentades per estacions; cadascuna d’elles amb els seus absurds objectius a complir en previsió de l’arribada d’aquest benaurat i terrorífic estiu.
(…) És que a mi l’estiu m’indisposa i mortifica fins i tot més que el Nadal, si això és possible. L’hivern té la gràcia d’obligar tothom a la clausura. Jo no m’angoixo pensant en on estarà la gent; o en què estarà fent. Sospito que tothom estarà fugint del fred. Buscant escalfor en les seves cuines, en els seus llits, en les sèries de Netflix, i en els projectes per a l’any que ve. Tothom en letargia organitzant-se per a la nova vida que arriba a la primavera. Però, mentre no arribi, encara sé on són. Són a casa. I això em tranquil·litza. A l’estiu sento la gent allà fora. A l’estiu, amb les finestres obertes, l’allà a fora tendeix a estar bastant aquí dins. Dins de la meva cuina. Torturant-me.
