Oklahoma

Dei Furbi és companyia en residencia al Teatre Akadèmia i amb aquesta producció celebra 15 anys dalt de l’escenari.

Va ser fundada per Gemma Beltran l’any 2002. Al llarg dels seus 15 anys de vida, Dei Furbi ha creat i posat en escena nou espectacles: Scherzo (2002), Divertimento (2003), Tocata i Fuga (2005), L’illa dels esclaus (2006), Homes de Shakespeare (2008), Asufre (2009), La Flauta Màgica-Variacions Dei Furbi (2013), Trilogia Mozart-Cossi Fan Dei Furbi (2014) i Oklahoma (2017).

Aquesta producció parteix d'Amèrica (coneguda també com El desaparegut), una obra inacabada de Kafka que es va publicar de manera pòstuma, i on, a l'últim capítol apareix el Gran Teatre d'Oklahoma.

Els mons de Kafka (Amèrica, El procés, El castell i La metamorfosi), de Lewis Carroll (Alícia al país de les meravelles), de Luigi Pirandello (Sis personatges en cerca d'autor) i de Calderón de la Barca (La vida es sueño) inspiren aquesta creació sobre el teatre i la vida.

Tres actors en atur (Toni Viñals, Robert González i Anna Alborch) llegeixen una oferta del Gran Teatre d'Oklahoma, on s'ofereix la contractació de qualsevol persona disposada a representar el paper de si mateixa.

El món considerat com un gran escenari on s'interpreten històries absurdes, i on els individus descobreixen que estan sotmesos a forces impositives que anul·len la seva llibertat. Una reflexió sobre la societat on tots som observats, tots estem exposats. Un teatre sense públic on tots són actors que fan de si mateixos, on cadascú actua com qui realment és.

Moments impagables, gairebé coreogràfics com quan juguen amb els bàsics elements escenogràfics com són les cintes elàstiques que delimiten els diferents, obrint portes pels diferents espais per on viatgen a la cerca del Teatre Oklahoma ... un teatre que intueixen que si tindrà públic. Altres moments molt creatius i divertits com quan juguen amb les paraules i reciten tot un seguit d'estupefaents o el final espatarrant on s'endinsen a les entranyes de la terra per aconseguir interpretar els personatges en un teatre, encara que sigui amb un contracte precari.

Teatre de l'absurd i expressió corporal amb una tècnica vocal i física magnifica dels tres actors. Un muntatge escenogràfic auster que pren vida i on les interpretacions adquireixen una força extraordinària i ens atrapen des del primer moment. Un treball molt diferent dels últims espectacles que hem pogut veure d'aquesta companyia, que barreja textos teatrals d'autors universals, cançons interpretades a cappella, teatre de l'absurd, comicitat espatarrant, dansa i teatre físic.... i és que com sempre els actors suen la cansalada i es buiden literalment a l'escenari.

Dels espectacles que hem vist d'aquesta companyia, sense por a equivocar-nos, aquest és el que ens ha satisfet més i l'hem gaudit plenament.

Per veure l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ

 

Gemma Beltran i la companyia Dei Furbi ens proposen endinsar-nos a les ments de Kafka, Lewis Carroll, Pirandello i Calderón de la Barca en el seu darrer espectacle: Oklahoma. D’entrada no sembla fàcil construir un discurs, una trama, a partir de les idees i dels textos d’aquests intel·lectuals i, de fet, no ho és gens. I potser per això al principi de l’espectacle, amb Kafka com a fil conductor, costa bastant connectar amb el que ens estan explicant. A mesura que van entrellaçant-se els mots de Lewis Carroll i el món d’Alícia al País de les Meravelles el text es va construint amb més coherència per a l’espectador.

Les veus d’Anna Alborch, Robert González i Toni Viñals cantant a capella i una coordinació vocal mil·limètrica donen el tret de sortida a l’obra. I aquests moments musicals no queden aquí, durant tota l’obra es van introduint amb precisió per destensar l’argument. Dels càntics, que van des d'El vol del borinot de Nicolai Rimsky-Kórsakov a la popular La Cucaracha , cal destacar la versió que fa Toni Viñals del Piece of my heart de Janis Joplin, un dels grans moments de l’espectacle.

Amb una escenografia mínima però molt efectiva, aquesta peça, que dura una hora aproximadament, és una bona opció per endinsar-te en un món filosòfic i reflexiu. L’espectador que no estigui acostumat a aquest tipus d’espectacles ha d’enfrontar-se a ell amb la ment oberta, receptiva a estímuls diferents i bastant interessants.

 

Barrejar els universos d’autors tan interessants com Kafka, Lewis Carroll o Pirandello en una mateixa proposta sona, d’entrada, tan agosarat com estimulant. La companyia Dei Furbi s’atreveix amb aquesta aventura, després d’assolir un cert èxit amb La flauta màgica i la Trilogia Mozart amb un resultat efectiu però no massa transcendent. Amb dramatúrgia i direcció de Gemma Beltran, la proposta és una espècie de popurri literari dels textos d’aquests autors, als quals se li suma també alguna cosa de Calderón de la Barca, seguint la lògica del llenguatge poètic, el teatre absurd i l’expressió corporal. La tècnica vocal i física dels actors és esplèndida i, gràcies a això, cadascuna de les seqüències funcionen visualment molt bé i atrapen de manera bastant hipnòtica al públic. No obstant, més enllà d’aquest virtuosisme actoral, la seva narrativa és un pèl capriciosa i, tot i seguir, bàsicament, l’argument d’Amèrica, una novel·la inacabada de Kafka, l’espectacle, fins a cert punt, sembla que no tingui, en realitat, massa cosa que explicar-nos. Per tant, estem parlant d’un joc teatral de tres magnífics intèrprets i una directora a partir d’un material literari molt suculent que, malauradament, no ha sabut créixer més enllà del joc mateix.