La directora britànica porta a escena, recreant un rodatge cinematogràfic amb actors de la prestigiosa Schaubühne de Berlín, l’obra d’una premi Nobel austríaca. I si Eurídice es comencés a fer preguntes en clau feminista?
L’any 2004, el jurat del premi Nobel de literatura va anunciar la concessió del premi a Elfriede Jelinek, una personalitat que, al seu país, Àustria, és especialment estimada però també criticada. I és que les seves novel·les i obres teatrals ja feia molt de temps que denunciaven la cara fosca d’un país que, segons diu l’autora, és una societat petitburgesa que encara no ha passat comptes amb el seu passat recent. Els enemics de l’autora la qualifiquen de feminista radical, una etiqueta que a ella no la molesta en absolut. No és estrany que d’aquesta ment hagin nascut relectures feministes d’històries clàssiques com per exemple aquesta versió diferent del mite d’Orfeu i Eurídice que ara arriba al Grec Festival de Barcelona. Orfeu és, aquí, un cantant masclista i possessiu que ha anat als inferns a buscar la seva estimada Eurídice. Tots dos travessen llargs passadissos, pous foscos i carrers subterranis en un llarg trajecte recreat amb l’ajuda d’un vibrant vídeo en directe i un vívid espai sonor. I és que els espectadors podran seguir el trajecte que segueix la protagonista mitjançant els plans successius d’un film realitzat en directe, les imatges del qual es projecten en una gran pantalla. Durant el viatge, Eurídice s’adona que, tot i ser una autora destacada, tota la seva existència ha transcorregut a l’ombra d’aquest Orfeu que l’ha vinguda a salvar. Perquè, realment l’està salvant? I és que ella es preguntarà si no és més plena i autèntica una no vida pròpia als inferns que una existència subjugada en el món dels vius. Una posada en escena especialment imaginativa integra els paisatges visuals i sonors amb un text punyent i corrosiu.
Signa la posada en escena Katie Mitchell, directora que ha treballat amb la Royal Shakespeare Company, el Royal National Theatre, el National Theatre de Londres o el Royal Court Theatre, que ha passat per nombrosos teatres estrangers que van del Piccolo Teatro de Milà al Teatre Reial d’Estocolm i que ha signat també la posada en escena d’un grapat d’òperes.
Una producció de Schaubühne Berlin.
