El director i dramaturg Albert Arribas porta a escena una obra cabdal del teatre europeu L’Opérette imaginaire del suís Valère Novarina amb un repartiment de luxe: Mònica Almirall, Màrcia Cisteró i Oriol Genís.
Sinopsi
Opereta Imaginària és una gran paròdia de les convencions teatrals que alhora és explícitament una fascinant celebració del teatre, amb la seva paraula viva malgrat els buits i els abismes de la significació, i amb la presència magnètica, monstruosa i captivadora dels actors i les actrius.
Valère Novarina és uns dels grans autors del teatre europeu. La seva escriptura connecta com ho fan poques la lúdica dimensió popular de l’art escènic amb la irreverència radical d’una poètica avantguardista. I això és així perquè, per damunt de tot, per a Novarina els actors són centaures que —gràcies a la màgica simbiosi entre cos i paraula— encarnen el vertigen de l’existència humana amb una fugacitat del tot magnètica.
SOBRE L’OPÉRETTE IMAGINARIE
Què és una opereta? És un diminutiu. Una forma més curta, a la qual s’ha tret tot el greix teatral, un drama tan concentrat que es despulla del sentiment humà. L’opereta s’aconsegueix per erosió: en queden les restes sòlides, les arestes rítmiques, l’estructura, les emotives restes humanes. A l’opereta, l’home commou per la seva absència: «Reconeixereu els ossos humans perquè portaven ulls». Música que puja i baixa: una opereta trasbalsa. Al terra de l’escenari, esvalotada, la música floreix on menys s’espera; el cant inesperat suplanta la paraula, com una primavera sobtada… Per què canten els que canten? Canten perquè menteixen? Canten d’emoció? Canten per lapsus? Es menteixen tot el que canten? O, per contra, són Marrans que diuen amb música tot el que no se sent amb paraules? L’acordió els sospira: ni déu ni amos. L’opereta, sempre plena de foc, té com a tornada la frase d’Arthur Cravan: «És més meritori descobrir el misteri en la llum que en la foscor».
