Orestea 1

Agamennó és la part més representada i coneguda de L'Orestíada, la trilogia que descriu el final de la maledicció de la casa dels Àtrides. També és la més llarga i solemne, farcida de monòlegs que constitueixen un grandiós patrimoni teatral. La decisió de Luca de Fusco, director del Teatro Stabile di Napoli, de ser excessivament respectuós i conservador potser no ha anat del tot a favor del muntatge. Tot i així, la qualitat del grup, i en especial de les seves actrius (Gaia Aprea com a Cassandra i Mascia Musy com una immillorable i amenaçadora Clitemnestra), ha acabat per oferir un espectacle quasi operístic i d'una gran coherència formal. No és ni de bon tros la més reeixida de les tres parts que conformen aquesta Orestea napolitana, però sí que guarda amb totes elles la mateixa idea escènica (Maurizio Balò) i un riquíssim disseny de vestuari (Zaira de Vincentiis). En total, quasi tres hores i mitja de tragèdia, repartides en dues funcions que al Teatre Lliure es podien veure seguides o en dies diferents. Una autèntica marató d'Èsquil que cada cop és més difícil de trobar en els escenaris i que ha convertit aquesta sessió en un esdeveniment inexcusable per als amants del teatre clàssic.

Ahir diumenge ens vàrem empassar seguides les tres obres d'aquesta trilogia,..... i en llengua italiana, malgrat que les condicions que ens va imposar el Teatre Lliure van ser de "jutjat de guàrdia", perquè la col·locació dels sobretítols amb la traducció al català, a una alçada desmesurada, va aconseguir que aquesta vetllada de més de 4 hores, arribes a ser un suplici en tota regla; i és que era literalment impossible poder llegir-los, si no estaves situat en les darreres files del Teatre, la qual cosa impedia veure l'expressió dels rostres dels actors.

En la primera obra de la trilogia, es relata el retorn d'Agamèmnon, rei d'Argos, de Troia a Argos, després de la Guerra de Troia. Al seu palau es troba l'esposa, Clitemnestra, que ha planejat matar-lo com a venjança pel sacrifici de la seva filla, Ifigènia. Més encara, atès que l'absència de l'espòs ha durat deu anys, Clitemnestra ha sucumbit a una relació amb Egist, cosí d'Agamèmnon i descendent d'una branca desheretada de la família, que està determinat a recuperar el tron que creu que en justícia li pertany.

Un escenari força inclinat cap als espectadors i molt allargassat, que s'endinsa dins del pati de butaques; l'espai escènic ple d'una mena de sorra entre grisa i negre i al fons l'enorme porta del Palau, que anirà desapareixent a poc a poc en el transcurs de la trilogia. Els actors surten de forats del terra i es passen tota la representació bellugant-se com a cucs sense posar-se gairebé mai dempeus.

Una il·luminació fosca que vol aparentar ser tenebrosa, amb un vestuari també fosc, on destaquen amb colors esclatants els personatges de l'amant d'Agamèmnon, Cassandra i la seva esposa Clitemnestra. És potser de les tres la que més ha volgut representar-se amb més fidelitat al classicisme de la proposta i potser això als meus ulls, la feta força feixuga, llarga i en algun moment fins i tot avorrida.

Interpretacions correctes, destacant per mi l'actriu Mascia Musy, interpretant a Clitemnestra amb una veu trencada que ha sobresortit per la resta d'interpretacions.

Si desitgeu veure la crònica original només heu de clicar AQUÍ