Oveja perdida ven sobre mis hombros que hoy no solo tu pastor soy sino tu pasto también

Els festivals són per a l'estiu, com les bicicletes de Fernando Fernán Gómez.

A l'estiu el focus teatral es trasllada de Madrid a Almagro, a Olite, Ribadavia, Mèrida, Olmedo, Laroles, Tàrrega, o Torralba de Calatrava; el focus se'n va de vacances a l'Espanya buida a l'hivern i fugaçment negada a l'estiu.

Però per als teatreros que resistim a Madrid també hi ha propostes refrescants, com el festival Essencia, de la sala Cuarta Pared, amb peces tan interessants com “La Caja”, de Teatro de La Catrina, una aproximació documental a la malaltia mental, des de l'escolta, que es deté a donar veu, cos i ànima a l'individu que conviu amb la seva malaltia, o la revelació que va ser, ahir, la presentació de  "Oveja perdida ven sobre mis hombros que hoy no sólo tu pastor soy, sino tu pasto también".

"Oveja perdida ven sobre mis hombros que hoy no sólo tu pastor soy, sino tu pasto también" és un text original de Brai Kobla rabiosament contemporani en el fons i sobretot en la forma, aparentment caòtica i immediata, sobre un present hiperconnectat, en el qual es desdibuixen les fronteres de les relacions laborals i de la vida privada.

El text és un assaig carregat de correccions, de reiteracions, de llocs quotidians posats en brotxades d'evidència, que utilitza amb brillantor mil recursos de llenguatge escènic perquè un text aparentment sumit en el caos vagi revelant intencions, ressonàncies apuntades i subratllades per l'acció, en la voluntat d'implicar el públic des de l'estranyament, des de les ganes d'entendre, des de la reiteració subtilment matisada, des del quotidià i el concret fet abstracció i concepte, fet ritme i ressonància. I vagi si ressona.

A "Oveja perdida ven sobre mis hombros que hoy no sólo tu pastor soy, sino tu pasto también" el públic envolta el dispositiu escènic, és un ‘voyeur’ que deambula al voltant dels protagonistes per a tafanejar el que esdevé dins dels límits de l'escenografia; però també és voyeur del que passa fora d'aquests límits, desbordats, modificats pels altres espectadors, que afecten el fet teatral en cada funció, en present.

A "Oveja perdida ven sobre mis hombros que hoy no sólo tu pastor soy, sino tu pasto también" cal acudir amb les orelles ben obertes i amb moltes ganes de gaudir sense prejudicis d'un teatre seriosament disbauxat, brillant i àcid, de riallada inesperada, des del surreal ben treballat.

Per a aconseguir que el mecanisme d'aquesta ovella funcioni tan ben greixat en tots els seus engranatges ocults, fa falta que els quatre intèrprets que donen vida a aquests quatre ‘hipsters’ hiperconnectats, nàufrags sense parells ni drets, tinguin un sentit gairebé militar del ritme i que no deixin decaure el 'subidón' permanent dels seus personatges; fa falta que facin equip, entre ells i amb un públic al qual fugaçment apel·len de manera subtil i còmplice.

Marina Fantini, Esther Sanz, Luis Sorolla i Jorge Tesonehabitan t'inclouen a la seva ‘rave’ des del primer minut. Navegues amb els seus personatges dopats i a la deriva. I et treuen, en un minut, una riallada i un “pobres diables” en el mateix instant.

No entenc que, fins a un dia 9 de juliol a la nit de 2023 no s'hagi programat aquest huracà d'aire fresc a Madrid, a la sala Cuarta Pared. És gust personal, però la tinc ja entre les propostes més interessants i importants de tot el teatre que he vist enguany (i van més de 100 funcions).

10/07/2023 - Sala Teatro Cuarta Pared

Hay un gran cubo sin paredes en escena. Dentro dos mesas de oficina con sus correspondientes portátiles, una mesa de ping-pong y cuatro intérpretes atrapados en su rutina laboral. El público se ubica alrededor del cubo, pudiendo desplazarse para observar la pieza desde distintos puntos de vista.

El verso de Góngora que da título a la pieza es un buen reflejo de un sistema laboral perverso del que somos tanto pastores como pasto. Lo mantenemos en funcionamiento al mismo tiempo que nos devora. Los cuatro intérpretes intercambian sus roles constantemente, ya que la identidad o singularidad de cada uno de ellos es lo que menos importa, todos somos reemplazables, intercambiables, sustituibles. Los personajes son freelancers de la economía digital, alienados por la promesa de un modelo laboral flexible donde los límites entre vida laboral y personal se desdibujan. Finalmente toman conciencia de su situación y deciden revelarse, aunque solo sea contra una pantalla y la rueda del hámster siga girando sin ellos por mucho que decidan abandonar.

La reiteración está presente en todo momento, llegando a repetir gran parte de la pieza con pequeñas variaciones, mostrando un bucle interminable perfectamente ejecutado por los intérpretes. La idea de ser incapaces para generar algo nuevo está siempre presente, como si solo fuésemos capaces de repetir lo existente e intentar mejorarlo sin plantearnos la posibilidad de la ruptura. La repetición es la única alternativa. Estas ideas y reflexiones vienen servidas por un texto cargado de una comedia que navega entre lo satírico, lo incómodo y lo absurdo, lleno de gags que despiertan carcajadas tan confusas como estos tiempos que nos han tocado vivir.