P.A.U. (Paisatges als ulls)

Entrem al Teatre Eòlia a veure P.A.U (Paisatges als ulls). Carolia Llacer ha escrit i dirigit aquest espectacle per persones que han fugit de casa seva, que han hagut de creuar el mar per buscar la seva pròpia llibertat.

Aquests dies hem celebrat la caiguda del mur de Berlín, però oblidem que hem construït un nou mur en la nostra societat i aquest obra parla de les persones migrades d’origen africà que han travessat el Mediterrani per trobar la seva nova vida.

Ens trobem amb la història de 3 personen que escoltem i ens posem en la seva pell. Han creuat el Mediterrani per trobar una nova llar i que ara són els nostres veïns. Una història necessària i que no hem d’oblidar en cap moment. Aquest cop no són actors els que ens expliquen la història, són els mateixos protagonistes que ens expliquen la seva vivència. Per aquest motiu aquesta obra és necessària, per no oblidar aquestes veus que molt sovint són apagades.

Aborden la situació de la gent que arriben a Barcelona. Denúncien amb la seva experiència les seves penúries fins arribar a Barcelona per poder viure. El seu pas per CIES, de les penuries però també de la il·lusió que tenen al culminar el seu procés migratori. Però sense oblidar que aquest no és el paradís, han tingut un llarg viatge però ara es troben amb el mur de la societat. El seu somriure conviu amb les llàgrimes mentres expliquen i escoltes els seus companys.

És una mirada a la realitat però també a un futur amb il·lusió. Frases com "No saps com vaig plorar a l'acomiadar al meu fill" t'arriben al cor i no s'obliden al sortir del teatre.

Primer de tot he de dir que he dubtat entre un 4 o un 5. El treball dels protagonistes té tot el seu mèrit posar-se davant l'escenari (a vegades ple i d'altres no tant) per explicar-nos tot el que han viscut. Les vivències del que han sobreviscut per donar paraula a aquells no ho han aconseguit.

Podeu llegit la meva opinió al següent enllaç

Ho sabem. El teatre ens obra a altres mons. Moltes vegades partim de la ficció per conèixer-los. A P.A.U partim de la crua realitat, de la veritat, de la no ficció per estimar-los. Per què si no els coneixem no els podem estimar.

Quantes vegades he pensat que des del primer món ens queixem per què els nostres fills no tenen prou oportunitats. Però en quin món vivim? Us imagineu que el nostre fill vol anar a estudiar a l’estranger, i s’hi juga la vida per arribar-hi, i el retenen, i el maltracten, i pateix violència racial, i no parla ni s’entén amb el país on volia ser acollit, i en comptes d’estudiar acaba fent de manter? o volia ser enginyer i acaba de cuiner, amb molta sort? Insisteixo ... en quin món vivim, en quin petit món vivim? Si voleu que la cultura us obri el camp de visió, l’humà, llegiu, aneu al cinema o aneu al teatre. De totes les opcions, però, el teatre, i més en un espai com l’Atrium, tindreu les històries explicades pels protagonistes. Ells sí que són els protagonistes de la seva obra, de la seva història que ens expliquen amb tendresa i amb bones paraules. Fins i tot massa bones, massa dolces. La història és duríssima. Infants, menors, que es topen amb un malson, quan el que perseguien era un somni. Jo us puc dir el que he vist, fins i tot us puc intentar explicar el que he sentit, però, si voleu ajudar, si els voleu i us voleu ajudar aneu a veure P.A.U., Paisatges als ulls. Uns ulls sincers, tristos i agraïts alhora. Ulls que han viscut tant!! Que han patit tant! i no amaguem el cap sota l’ala, han patit per culpa de tots nosaltres, per culpa del nostre primer món del que tant ens queixem. Ells han lluitat, han tirat endavant entre molta, molta merda. I són aquí per explicar al món que els ha fet mal, que són tant mereixedors de viure dignament com qualsevol humà. Aneu. I en sortireu un xic més conscienciats, i potser, quan us els creueu pel carrer els mirareu als ulls d’una manera diferent, per què coneixereu un xic més els seus paisatges de vida.

Carme Canet i Capeta

Periodista cultural

Companyia de teatre i altres cultures

*Dieureudieuf: gràcies

A vegades tens sort i a vegades no. A vegades el destí t'acompanya i d'altres t'abandona al mig del mar. Això no nega que l'esforç titànic que fan milers i milers d'immigrants per arribar a Europa sigui en va. Yacine Diop, Malamine Soly i Lamine Bathily són els tres testimonis que acull la Sala Atrium per descobrir-nos unes històries que van més enllà dels informatius dels mitjans de comunicació.

Amb música en directe, projeccions analògiques i una sinceritat absoluta, els tres protagonistes es despullen sentimentalment per obrir els ulls d'un públic conscienciat. Doble esforç de l'equip artístic per tal d'explicar com si fos la primera vegada i oblidant el patiment interior les experiències viscudes. El que comença sent petits monòlegs, a poc a poc, es va transformant en una xerrada onírica amb el públic que mimetitza i es transporta al Sàhara Occidental per seguir el recorregut de la llibertat europea. Una llibertat empresonada per les males experiències viscudes a terra europea, una llibertat que s'hauria d'escriure entre cometes.

Amb la simfonia delicada de les seves històries és inevitable que la llàgrima distorsioni la visió. Buidar "la motxilla de realitat" que porten a l'esquena entel·la l'ambient d'un sentiment de violència i impotència en haver-te mostrat tan lluny d'un tema tan real. El mèrit d'explicar les peripècies i els instints de supervivència viscuts pels tres valents dóna esperances a posar fi a aquest lluita entre territoris i fa pensar que potser arribar a Europa no era tan meravellós com ho pensaven...

A l’obra P.A.U. jo mateixa li vaig anar canviant el títol per “Por als ulls” fins al punt que quan vaig arribar al teatre vaig pensar que s’havien equivocat. Podrien haver posat aquest títol perquè és la por el que m’han transmès aquests tres personatges  travessant el Mediterrani buscant la terra promesa.

Amb una posada en escena mot senzilla, Carolina Llacher ens presenta tres vides diferents que tenen en comú la recerca d’un món millor. Una mica de sorra, unes bosses, roba, tres cadires i una bona il·luminació (Anna Espunya) dirigida al que parla són suficients per posar la mirada a la història que presenten.

Són tres relats en primera persona i aquest és el punt fort de l’obra. Tot el que expliquen és a través de les seves experiències i sentiments reals i viscuts. Són tres casos afortunats i aquest també és el missatge. La lluita, l’esforç, la constància i també l’ajuda d’organitzacions, entitats i persones col·laboradores que té la nostra societat han permès que tots tres: Dabo Malang, Malamine Soly i Yacien Diop puguin explicar-ho al damunt d’un escenari. Molts no hi arribaran mai.

Josep Maria Barrufet i les seves guitarres donen encara més realitat a les seves vides. És una música trista, plena de nostàlgia però forta i esperançada a la vegada. Molt emotiu també és el petit tema que canten tots tres i que hem suposat que és una melodia infantil o popular del Senegal.

L’obra pot tenir varies mirades. La més evident és la de posar cara a unes persones que han estat exposades a morir buscant un futur millor per ells i la seva família. L’altre és la fredor amb què ens ho mirem des d’Europa amb les seves fronteres artificialment creades, una Europa en la que hi somnien des que són petits.

Altres lectures i sentiments que inspira són la vergonya, la culpa, la ràbia. A mi el que més m’ha impressionat és la revelació d’en Dabo al ser preguntat al col·loqui: “No tornaria a fer el mateix viatge”. I sense expressar-ho amb paraules ens ha recordat la dita anglesa: “The grass is always greener in the other side”. I un cop a l’altre costat es converteixen en subjectes exclosos per unes lleis migratòries que deixen sense drets als que han vingut de fora.

El migrant se sent estranger on arriba i també quan torna. No té un lloc on integrar-se i així ha passat al llarg de la història de la humanitat. Ell, que ha estat afortunat, no se sent d’enlloc.

Facis qualsevol de les lectures, val la pena viure amb ells aquesta història.

El Teatre Eòlia recull el testimoni de Malamine Soly, Dabo Malang i Yacine Diop, tres joves senegalesos que expliquen la seva experiència migratòria a “P.A.U Paisatges als ulls” de Carolina Llacher.

Ells no són actors, sinó persones que van travessar el mar Mediterrani  en pastera, arriscant les seves vides en busca de la llibertat que creien que trobarien a Europa.

“P.A.U (Paisatges als ulls)” és un projecte que neix davant la necessitat de: narrar històries sobre la migració en primera persona per tal de mostrar la crua realitat que han de viure aquesta gent, fer-nos reflexionar si Europa és o ha sigut en algun moment el paradís somiat, i denunciar el drama que ha de viure tota aquesta gent durant la fugida i en el moment de ser rescatats (humiliacions, racisme, discriminació, rebuig, internament, angoixa,  fam, fred,  deshumanització, incertesa, por i dificultat en la inclusió social).

El testimoni d’aquestes tres persones és molt valuós, per tant m'agradaria que coneguessiu les seves històries.

Melamine Soly tenia 19 anys quan va marxar del seu país. Va haver de repetir el viatge dos cops ja que la primera vegada no se'n va sortir. Va sentir el rebuig dels que no aconsegueixen sortir, però l’orgull va fer que ho intentés per segona vegada.  Va fer de nou el camí de sortida. Va aconseguir arribà a les costes del Marroc i, de cop i volta, una nit es va trobar dins d'una pastera navegant a la deriva, sense saber nedar, sense menjar, en plena foscor. Por. Al cap d’uns dies va ser rescatat per un vaixell i el van endur a Tenerife. De Tenerife va viatjar fins a Màlaga, i allà durant un temps va haver de recorre al top manta. Va marxar cap a Almeria, on va treballar en la construcció. Finalment va arribar a Barcelona.

La història d’en Dabo Malang no és menys dura que la d’en Soly. En Davo va marxar de nit, tan sols va despertar al seu germà. El somni d’en Davo és acabar la carrera d’econòmiques que estudiava en el seu país. En Dabo va tenir un fill fora del matrimoni, cosa mal vista en el seu país. Com volia el millor per al nen i la seva parella, va marxar en busca de diners. Va arribar al Marroc i allà va treballar en un hotel. Quan va tenir prou diners estalviats va pagar el viatge en pastera que el portaria a Europa. El viatge no va ser gens fàcil, durant dos, tres dies van anar a la deriva, sense menjar ni beure. De nou la por. Van ser rescatats, emmanillats i portats a la CIE (centre d’internament d’estrangers) on va viure en molt males condicions. Va aconseguir arribar a Barcelona on va refugiar-se primer en una nau industrial on compartia habitació amb un munt de persones i després en una camioneta d’un company. Va estudiar castellà i català. Actualment treballa a la parròquia de Santa Anna ajudant a les persones sense llar. Va tornar al seu país a conèixer al seu fill. Diu que tot i que ell se sent català, les persones migrades “no són ni d'aquí ni d'allà” .

Per la Yacine Diop el viatge migratori va ser molt diferent. La seva mare va marxar a Almeria quan ella tenia dos anys. L’avia cuidava d’ella i de la seva germana. Van haver de passar deu anys abans no es van retrobar amb la seva mare. El seu somni europeu es va esvair de seguida. Va viure el rebuig, el racisme i la indiferència de les companyes d’escola. Les fronteres segueixen estant un cop arribes al país d'acollida. Al cap d’uns anys va estudiar un curs de cuina. Va acabar marxant a Barcelona on actualment treballa de cuinera malgrat que ens diu que el seu somni en realitat és ser modista.

 

Us recomano que aneu a escoltar en propia veu les seves vivències personals.

 

I dijous, d'un "paisaje" a un "paisatge", del Teatre Lliure al Teatre Eòlia per tal de veure aquesta proposta sobre la migració, P.A.U. PAISATGES ALS ULLS que ja es va poder veure en aquesta mateixa sala durant una setmana del mes de març.

Una proposta escrita i dirigida per Carolina Llacher i protagonitzada per tres persones que no són actors, són persones que ens expliquen la seva experiència com a immigrant a Europa, i a la ciutat de Barcelona.

Carolina Llacher és sociòloga, dramaturga, actriu i professora d'Eòlia i amb aquesta peça ens proposa una història, que cal escoltar, per entendre perquè hi ha persones que decideixen creuar el mar, deixant enrere país, família i amics, buscant un futur.

Per què ho van fer? Què significa abandonar la teva terra per buscar una vida millor? A quin preu? És Europa la terra promesa? Qui eren abans de partir? Qui són ara? I qui volen arribar a ser?

A escena Dabo Malang, Malamine Soly i Yacine Diop ens parlen de la seva història, i a través d'ella, parlen de nosaltres. Del nostre color de pell, dels nostres privilegis, del nostre mirar a una altra banda, del nostre mirar per sobre de l'espatlla a tots aquells obligats a viure en precarietat, als sense papers, als sense sostre.

Són persones que han hagut de viure experiències terribles per arribar aquí, persones que hi han somniat amb una Europa acollidora i lluminosa, una Europa que troben sense ànima, sense llum, sense esperança.

En Dabo Malang i en Malamine Soly van haver de creuar el Mediterrani en una pastera, van passar gana, fred i por, molta por. Recollits i portats esposats a un CIE ens expliquen el seu recorregut per arribar a la nostra ciutat. Yacine Diop va tenir més sort perquè va arribar en avió. Tots tres ens expliquen que van sentir-se tractats com a éssers humans de segona i que han lluitat, i lluiten, per trobar el seu lloc i poder complir els seus somnis, .... que potser en algun cas passa per tornar al seu país.

Una proposta que ens ajuda a entendre millor que està passant a la Mediterrània i a la nostra ciutat amb les persones que arriben des del continent africà.

També a escena, Ariadna de Vilar que fa una mica de far, de fil conductor entre les tres històries i Josep Maria Barrufet que acompanya l’espectacle amb la seva música en directe.

Amb una acurada escenografia de Laura Sanz, preciosa il·luminació d'Anna Espunya i una delicadíssima posada en escena, hem sortit del teatre amb un nou dibuix de l'Europa que representem i que potser no ens agrada?

Magnífica proposta que recomanem i que es podrà veure al Teatre Eòlia  fins al 24 de Novembre.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ