Pablo Messiez: Muda

Una nova proposta dins del Festival Grec, MUDA, de Pablo Messiez traduïda per Marc Artigau i dirigida per Mercé Vila Godoy.

Pablo Messiez nascut a Buenos Aires el 1974, està establert a Madrid des del 2008, i MUDA va ser el seu segon text com a autor. Estrenada en 2010 a Madrid, ara es representa a Barcelona per primera vegada i traduïda al català. Pablo Messiez havia començat la seva carrera com a actor i va ser en 2007 que es va decidir a escriure.

La temporada passada vam poder veure el seu treball amb la Kompanyia del Teatre Lliure, “EL TEMPS QUE ESTIGUEU JUNTS”, peça  que torna a estar programada la temporada 2018-2019. També vam veure el seu treball com a director a “LA PIEDRA OSCURA” l’any 2016.

MUDA parla de persones carregades d'humanitat, on els espectadors podem llegir els seus sentiments, les seves pors, les seves enormes solituds. Veiem tres persones, però veiem moltes persones a escena, la persona que no pot dormir si està sola, la que no pot parar de parlar, la que troba que les paraules no serveixen per a res, la que vol ajudar, la que necessita ser ajudada, la persona ferida, la que necessita estimar, la que necessita ser estimada …..

Glòria Sirvent (a la que hem vist fa poc a “IF (L'ULTIM DESIG)” a la Sala Atrium) interpreta el difícil paper de l'Anna, una dona que ha de comunicar-se sense parlar. Ella acaba d'arribar a ocupar un petit apartament dins una comunitat, sembla emocionalment ferida i sola; pregunta al conserge que l'ha acompanyat, per la seva veïna. És el personatge mut a qui tothom parla, el pilar que fa sentir millor als altres.

Maria Lanau és Flor, la veïna, una dona que parla pels descosits, amb un toc d’histèria, i que no suporta estar sola, ocupa el seu temps frenèticament fingint una felicitat que no sent.

Jordi Rico és el conserge, la primera persona que apareix a escena en una situació inquietant, amb una corda que penja del sostre i un tamboret on ell s'enfila. Acaba de trencar amb la parella, està ferit i sol. Un nostàlgic perdut en si mateix. El seu refugi és l'alcohol.

MUDA és una proposta que, a cavall entre el drama i la comèdia, tracta, bàsicament de la solitud.

En el text original tota l'acció passa al pis de l'Anna on entren i surten els altres dos personatges. Però en l'adaptació que ha fet Mercè Vila veiem els tres espais, perquè així pot mostrar, no solament com interaccionen els personatges, sinó que fan i com actuen quan surten d'aquest pis i són ells.

Una posada en escena on s'evidencien els silencis i la necessitat de l'altre per ser un mateix. La comunicació i la incomunicació estan presents en tot moment. Els afectes i absències de terceres persones també.

Unes magnífiques interpretacions, molt equilibrades i on els tres actors ens han semblat absolutament convincents i amb un alt grau de compenetració. Molt destacable el treball gestual de la Glòria Sirvent i la verborrea esbojarrada de la Maria Lanau.

La música està creada en exclusiva per Dani Nel.lo i l'escenografia és de Laura Clos (Closca).

Una proposta totalment recomanable, que encisa per la seva proximitat i deixa oberta la porta de l'esperança.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera. La frase amb la que Tolstoi comença Anna Karenina teoritza molt bé el que ens demostra Mercè Vila Godoy amb la posada en escena de Muda. Tres espais, tres personatges i una mateixa soledat encarada de formes diferent: Bevent, parlant o callant.

Les paraules escrites per Pablo Messiez tenen la virtut de representar les recognoscibles contradiccions humanes des de la bellesa d’allò aparentment intranscendent. En les seves obres no importa el que es diu, sinó el que es transmet entre línies. En aquesta ocasió, Muda ens explica la historia d’una jove que arriba a un nou pis i es relaciona sense parlar amb el porter de l’edifici i una veïna. L’actriu Gloria Sirvent, que interpreta a l’Anna, té la difícil tasca de mantenir la presencia del seu personatge sense l’ús del diàleg. Utilitza per a fer-ho l’expressivitat i la fiscalitat, ensenyant amb la mirada i la posició el que no diu amb paraules. Al seu costat,  una Maria Lanau en estat de gràcia ofereix el contrapunt amb la Florència, el prototip de dona extravertida, independent, coqueta i optimista que amaga la tristesa i conquista a l’espectador sota una cascada constant de paraules. Completa el triangle Jordi Rico, el trist porter de l’edifici que transita des de la desesperació més absoluta cap a l’esperança, acabant amb una preciosa declaració final.

Vila agafa el relleu del muntatge original de l’obra, dirigida pel propi Messiez i estrenada el 2010 a Madrid. La directora opta per fer l’obra més coral, mostrant-nos la intimitat no només de la protagonista sinó de tots els personatges. Els veiem en la seva soledat, en una utilització brillant de l’espai que evoluciona amb la trama de la forma més senzilla. El que comença de forma realista agafa sorprenents tocs màgics en la posada en escena, amb una poètica i una simbologia creades amb el moviment i la música. Precisament aquesta última, creada per Dani Nel·lo, emfatitza l’empatia, el dinamisme i l’humor de la proposta.

Tendra, divertida i molt humana. Aquesta Muda ens parla de la vida apel·lant al sentiment. Ens reflectim en aquests personatges i en els seus processos emocionals, i potser amb això sortim del teatre sentint-nos menys sols i més commoguts. Aquesta deu ser la màgia del teatre.

Llegiex la crítica completa aqui: https://www.masteatro.com/muda-critica/

Tot i amb retard per escriure la meva opinió no volem deixar la recomanació d'aquesta proposta. Vam acudir a una prèvia de “Muda” abans de la seva estrena durant aquest Grec2018. Una aventura que no és fàcil pel munt de propostes existents i els pocs dies que està en cartellera.

Ens trobem amb un text de Pablo Messiez que ens apropa la història de tres personatges que aparenment no tenen res en comú. De mica en mica veiem com la fredor inicial en ells es van unint fins arribar a un clímax en la seva història. Poc a dir sobre la història, res de spoilers que al final et poden espatllar el final.

Muda és una història real, La d’una noia que arriba a un edifici amb una veïna i un conserge que volen lluitar contra la seva pròpia solitud. És en aquesta solitud que s’omple l’escenari, i on els afectes i absències de terceres persones ens atrapa. Intentant en tot moment aportar una mica d’esperança en aquestes tres persones.

Ens trobem amb Maria Lanau que atrau pel seu paper i la seva actuació. Però si Maria atrau per la seva ‘verborrea’ constant, en el cas de Gloria Sirvent ens atrapa per la seva veu en silenci. “Muda” ens defineix al personatge de Gloria que no pot dir res, però també a la resta de personatges. Defineix un estat d’ànims dins d’aquesta societat.

Podeu llegir la resta de l'opinió a l'enllaç 

A vegades, no ens n’adonem del que tenim fins que ho perdem, oi? En el cas, d’aquesta obra és més aviat tot el contrari. Tot allò que es guanya quan, de sobte, un dia et tornes Muda.

La història se centra en les relacions personals que sorgeixen des que L’Anna, la nova inquilina, es muda a un nou bloc de pisos. Allà intentarà canviar la seva vida trista, però els que de debò viuran un gir de 180 graus en les seves rutines seran a la veïna del costat – la Florència- i el conserge.

La Florència, protagonitzada per una divertidíssima Maria Lanau, és una font constant de riures per al públic. Una dona que no calla ni sota l’aigua, amb un toc d’histèria,  que reprodueix tots els tòpics que tots pensem o algun cop hem sentit d’una persona muda. I el Jordi Rico interpreta al conserge, un home gris, derrotat que travessa un moment molt complicat arran d’un desamor.

Ambdós personatges, còmodes pel silenci interpretat per la Glòria Sirvent, van destapant els seus secrets i memòries. A poc a poc, es van trencant i sobretot expressant la seva soledat, això porta a l’Anna a confessar el veritable motiu de la seva arribada al pis. Al mateix temps que el conserge li fa saber la seva declaració d’intencions.

Muda encisa per la seva quotidianitat i intimitat. El text de Pablo Messiez despren lluminositat i complicitat. L'obra deixa amb un bon sabor de boca a l’espectador.

Perquè està hàbilment escrita per Pablo Messiez, ben dirigida per Mercè Vila Godoy i ben interpretada. Té alguna trampa, però només te n'adones al final. Funciona i si la treuen de gira, funcionarà. Glòria Sirvent canta un standard que us deixarà garratibats.

 

 

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2J4l4zY