Pan, el musical

Amb l’excusa d’una història sobre un unicorn amb conflictes tecnològics, Pan, el musical ens presenta un monòleg humorístic (i no un musical) sobre els problemes del seu actor protagonista per representar l’espectacle que suposadament venim a veure. Aquesta broma simpàtica i força absurda li serveix a Sergi Polo per encadenar tota una sèrie d’anècdotes, reflexions i anades d’olla, on realitat i ficció es barregen amb efectives tècniques de comèdia de stand-up. La manca de fil conductor es veu, en aquest cas, compensada amb el carisma d’aquest narrador que sosté el ritme i l’interès de la proposta amb poca cosa més que el seu peculiar punt de vista i la seva personalitat entranyable. La senzillesa del muntatge (més o menys, d’una hora de durada) juga a favor del seu esperit lúdic, proper i, en certa manera, ple d’una genuïna innocència. Polo es fa estimar interpretant un àlter ego aficionat a improvisar jocs de paraules i bromes d’una simplicitat entendridora. Més enllà d’això, també trobem petites dosis de mala llet, pinzellades crítiques i algun curiós risc metateatral que completen el conjunt. No obstant, és a les parts on la interpretació agafa més naturalitat quan el mecanisme funciona millor i, llavors, resulta difícil no congeniar amb l’actor tot i que, potser, és una ximpleria allò que ens explica. En definitiva, es tracta d’un entreteniment inofensiu fet amb entusiasme i originalitat que, per cert, es reserva pel final una cançó que és, de lluny, el més divertit de tot plegat i que fa, inevitablement, que l’espectador surti del teatre amb un gran somriure a la cara.