Papà Mozart amb Roger i Joan Pera

L'Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció musical de Ruben Gimeno, es rodeja de grans noms de l'escena catalana, com Joan Pera, Roger Pera, Sergi Belbel o Miquel Gorriz per tirar endavant un interessant combinat de concert simfònic i espectacle teatral. Papà Mozart relata a través de cartes i escenes figurades, la tempestuosa relació que unia el geni de Salzburg amb el seu pare Leopold Mozart, el visionari professor de violí que va copsar el talent del seu fill i va exercir de representant del nen fins alçar-lo a l'Olimp de la música clàssica a través de viatges lluny de la seva terra natal... i de la seva mare.

El muntatge és molt assequible per a tothom, estiguis o no avesat a la música clàssica. La didàctica dramaturgia de Sergi Belbel fila passatges biogràfics i epístoles reals amb els grans hits del compositor, una banda sonora interpretada magistralment per l'OSV que descobreix des de sonates a temes que formen part de l'imaginari de tothom: jo vaig al·lucinar en descobrir que el Cada dia al dematí és de Mozart! Miquel Gorriz ha trobat un bon equilibri entre els moments escènics i els musicals, i crea passatges bellíssims a escena, especialment quan apareixen la soprano Júlia Farrés-Llongueras i el baríton Carles Pachón. 

Roger Pera està esplèndid interpretant al rebel rockstar i Joan Pera demostra un cop més la seva gran talla actoral. Reconec que sóc fan del Joanperisme, el cabareteig còmic tan propi de l'actor de Mataró, on carda morcillas a tort i a dret perquè el públic rigui. Ningú com ell passeja pel pati de butaques interpel·lant el públic. Sovint, però, aquest divertimento eclipsa la realitat dramàtica dels personatges deixant clar que en Pera està per sobre de tot. A Papà Mozart -com a L'Avar (Teatre Goya, 2015)- aparca aquest cabareteig per posar-se únicament al servei de la història, nu d'artificis, amb el magnetisme de qui s'ha passat tota la vida dalt dels escenaris.

Bravo per tots ells, i per un format teatral que et fa descobrir, aprendre i estimar la música clàssica.

Sobre las biografías más célebres, sobre las figuras que han pasado a la eternidad y los personajes más tratados en películas y series, pocos datos cronológicos e históricos se pueden ya aportar. De hecho, nuestra cultura está bien empapada de la genialidad y el reconocimiento, pero también la envidia y la ruina en qué vivió Amadeus Mozart. Sin embargo, cuando el qué y el quién han dado ya toda su fruta, llega Papà Mozart para concentrar el néctar del cómo: ¿cómo se sintió el niño prodigio?, ¿cómo vivió estar alejado de sus referentes femeninos?, ¿cómo pudo satisfacer la exigencia de su progenitor sin diluirse en la complacencia? Roger y Joan Pera vienen a darnos respuesta a esos cómos. Los cómos que, quién sabe, quizás empujaron al genio de Salzburgo a escoger una tonalidad mayor o menor en sus sinfonías. Los cómos que, tal vez, le inclinaron hacia un fortíssimo o un staccatto en sus obras. Las obras que, en Papà Mozart, la Orquesta Sinfónica del Vallés junto dos cantantes -soprano y barítono- acompañarán -étapa por étapa, acontecimiento por acontecimiento- el transcurso de los años del compositor. Y es que la música y la vida no pueden más que moverse al unísono, de una sola pieza: uno crea como vive y vive como crea.

Dins del Cicle Simfònics al Palau, que protagonitza l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música Catalana des de fa més de 23 anys, enguany i com a novetat, s’ha programat alguns concerts especials, sota el títol de “Simfònics a escena”. "Papà Mozart amb Roger i Joan Pera" és el tercer dels espectacles programats dins d'aquest cicle.

 “Papà Mozart” és un espectacle que uneix música , teatre i història, amb la finalitat d’apropar-nos d’una manera innovadora a la música clàssica a través de la vida i obra de Wolfgang Amadeus Mozart.

Mitjançant alguns fragments d’obres cèlebres de Leopold Mozart i d’Amadeus Mozart, (interpretades per l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció de Rubén Gimeno, el baríton Carles Pachón, la soprano Júlia Farrés-Llongueras i el pianista Carles Marigó),  el contingut d’algunes de les cartes que Mozart havia escrit a la seva dona, germana i pare, (recopilades per l’actor Joan Pera),  i la dramatúrgia de Sergi Belbel, sorgeix aquest magnífic espectacle.

L’espectacle comença quan Mozart (Roger Pera) és un nen i el seu pare Leopold (Joan Pera) se n’adona del seu talent, fins al moment de la mort del pare; entre mitg coneixerem alguns dels moments importants de la vida de Mozart, com el casament (no consentit pel seu pare) amb Constanze Weber, la pèrdua del seu primer fill, el reconeixement del Papa Clement XIV, els problemes econòmics o la separació i distanciament que hi va haber durant un temps entre pare i fill.

Un recorregut històric i musical on el públic gaudeix d’un gran ventall de peces musicals (Simfonies, Àries, Obertures i Variacions) que en ajuden a entendre i conèixer qui va ser Wolfgang Amadeus Mozart, el geni que el seu pare va descriure com “El miracle de Déu que va néixer a Salzburg”.

Leopold Mozart va saber veure de seguida tot el talent i potencial que hi havia rere el seu fill de quatre anys. A diferència d’altres opinions, crec que  va ser molt generós abandonant la seva carrera musical per dedicar-se, en cos i ànima, a la formació del seu fill. Què hagués estat d’aquell nen sense algú que es preocupés d’inculcar-li els valors de l’estudi, el sacrifici, l’esforç i la dedicació?  Penso que a Leopold Mozart se’l va jutjar injustament, i que precisament, és gràcies a ell, que Mozart ha passat a la història com un dels genis més grans de la música clàssica.

Una de les coses que veiem en aquest espectacle, és que Amadeus Mozart no va deixar mai de tenir dins seu la puresa d’aquell nen, que amb tan sols cinc anys va tenir la capacitat d'escriure el seu primer minuet. Les seves cartes i la seva música en són un clar exemple. Cartes personals de vegades amb un llenguatge descarat i picaresc, i unes composicions alegres i divertides, que ens mostren en tot moment la personalitat d'aquest músic.

Mozart va ser un geni, un compositor avançat al seu temps. Amb quatre anys tocava el clavicordi, el clavecí i el violí. La producció de Mozart és extraordinàriament extensa: dels 5 als 35 (edat en que va morir), va escriure més de 600 obres, 150 hores de música!!!. Als 8 anys va composar la seva primera Simfonia, als 9 anys ja podia tocar el teclat amb els ulls embenats, als 14 anys va composar la seva primera òpera, i als 15 ja havia escrit més de 100 composicions entre concerts, misses, òperes, simfonies i motets. Tenia el do de l’oïda absoluta, podia llegir música a primera vista, tenia una memòria prodigiosa i posseïa una inesgotable capacitat per a improvisar frases musicals.

Mozart va néixer amb un do, però és gràcies al seu pare, que avui Mozart és considerat com un dels compositors més reconegut de tota la història de la música.

Tal i com va dir Ramon Gener : "Mozart no és un músic, Mozart és simplement música" 

 

Apunteu!!! Propera actuació: divendres 22 de març al Centre Cultural Terrassa

Jo de vosaltres no m’ho perdria!!!

Un recorregut per la vida de Mozart representada a través del pare i fill: Roger i Joan Pera. Un toc familiar que congenia molt bé per destacar la relació intensa que Amadeus Mozart tenia amb el seu pare.

Sergi Belbel, a través d’aquesta combinació de teatre i música aconsegueix apropar el compositor austríac a un públic més ampli, poc familiaritzat. Però tanmateix també aconsegueix fer un elogi a la seva immensa i complicada trajectòria. Saber per quins problemes o lloances estava passant en aquell moment fan viure més intensament les peces tocades per l’Orquestra Simfònica del Vallès. Unes peces que a vegades queden curtes de durada per l’espectador.

Són poques les funcions que es realitzaran d’aquesta tragicomèdia, una estona de cultura, d’entendre d’on venim, adonar-te que els anys passen però les relacions familiars s’assemblen molt. Que potser la pitjor cosa que podem fer a un fill és exigir-li ser el millor, Mozart potser ho va aconseguir però aquesta pressió va fer-lo patir molt.

Una bonica actuació per part dels actors, que a vegades semblava que realment es diguessin les coses sincerament, com a pare i fill. Acompanyada per dos cantants d'òpera, imprescindibles per poder retratar grans peces d’Amadeus, molt ben caracteritzats.

Soc una enamorada del personatge de Mozart i la seva obra em fascina. Sempre m’espanta tot allò que es fa sobre Mozart que no sigui la interpretació de la seva música o la representació de les seves òperes. Em produeix certa recança pensar que el poden desvirtuar, mal interpretar, deformar o ridiculitzar. No és així en aquest cas. Sergi Belbel ha sabut remenar entre la correspondència de Wolfgang per trobar tot allò que es refereix a la relació amb el seu pare i també al seu temperament malgrat que hi descobrim certs tics de la pel·lícula dirigida per Miloš Forman i basada en el guió de Peter Shaffer en la que segurament s’exagera el comportament díscol i frívol d’Amadeus. Tot i així crec que a Mozart no li hauria importat veure’s vestit de cantant de rock.

Ell és inenarrable i mai sabrem tota la veritat de la seva vida i molt menys dels seus sentiments, sofriments i necessitats. Si bé Amadeus és un personatge fascinant no ho és gens menys el seu pare Leopold, professor de violí, autor d’un tractat sobre la interpretació de violí i compositor.

“Tot just després de Déu, el meu fill. El miracle de Déu, el meu fill”. Així comença Joan Pera (Leopold) descrivint el seu fill, Mozart. A partir d’aquí, se succeeixen les escenes teatrals intercalades en un perfecte equilibri amb les interpretacions orquestrals i les aparicions de les veus de les quals en destaco “Exsultate, Jubilate” delicadament cantat per Júlia Farrés-Llongueras i el “Se vuol ballare, signor Contino” pel baríton Carles Pachón desde darrera l'escenari.

Llàstima que el so m’impedís entendre algunes paraules i la situació de la meva cadira em dificultés de veure la mitat de l’escenari.

Un escenari magnífic, una Simfònica del Vallès dirigida per Ruben Gimeno que va modular els temes de Mozart a la perfecció, una soprano (Júlia Farrés-Llongueras) i un baríton (Carles Pachón) a l’alçada del gran mestre, uns actors (Joan i Roger Pera) superbs i.. per damunt de tot: Wolfgang Amadeus Mozart.

De Wolgang Amadeus Mozart se n'ha fet, al llarg dels segles, molta literatura, algunes pel·lícules i diversos treballs historiogràfics que no paren d'augmentar la seva llegenda. S'ha dit en nombroses ocasions que era el més similar que hi podia haver a una estrella de rock en el segle XVIII, ja fos pels seus capricis, el seu inconformisme, el talent incomprès o per les discrepàncies amb el seu pare. És precisament això últim en el que es basa aquest espectacle, a mig camí entre el concert i el teatre epistolar. Durant uns 100 minuts assistim als consells, als retrets i a la mútua admiració que Mozart i el seu pare sentien l'un per l'altre. I hi assistim mentre l'Orquestra Simfònica del Vallès va puntejant les converses amb simfonies, sonates o fragments operístics que serveixen per aportar màgia a les paraules.

No negarem les bones intencions de l'espectacle, però penso que la barreja de concert i teatre acaba resultant en massa ocasions una barreja impostada que destaca més pel seu didactisme que per altres motius. L'espai on conviuen actors i músics no ajuda a facilitar les coses, però és que a més la dramatúrgia creada per Sergi Belbel a partir de la correspondència ja citada té poc marge per a la sorpresa o el desenvolupament dramàtic. Joan i Roger Pera fan tot el que poden i se'ls demana, que no és poc. Un muntatge, en definitiva, que triomfarà com a concert i que convencerà als fans incondicionals d'aquest pare i fill a la vida real.