Pares Normals

Els Amics de les Arts han volgut jugar sempre a una lliga alternativa, i atrevint-se a dirigir musicalment un espectacle, segueixen la mateixa línia. Pares normals, escrit a vuit mans entre Daniel Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué (Els Amics de les Arts) juntament amb Marc Artigau, és una de les comèdies musicals de la temporada. L’experiència de Minoria Absoluta és present en un muntatge que dirigeix escènicament Sergi Belbel, tant en la qualitat de les coreografies —a càrrec de Marta Tomasa— com en les interpretacions del repartiment, encapçalat per Enric Cambray (Aran), Júlia Bonjoch (Laia), Annabel Totusaus (mare) i Albert Pérez (pare).

Cal reconèixer que, quan comença la funció, la trama que s’enceta sembla més aviat simple i poc entretinguda, però el fil argumental evoluciona i s’anima a mesura que van sonant les cançons, totes compostes «al servei de la història» pel reconegut grup català i interpretades en directe per la banda formada per Joan Martorell (piano), Vicens Martín (guitarra), Anna Fusté (baix) i Laia Fortià (bateria). Les relacions entre pares i fills s’emporten el tros més gros del pastís, però la mort, l’amistat i les inseguretats també són temes representats en aquest musical íntegrament en català.

«Crec que podria odiar-te» és la cançó estrella de Pares normals, la que es repeteix al número final —llavors ja amb la incorporació d’una actriu ben jove que es posa el públic a la butxaca—, la que se segueix cantant per dins en sortir del teatre. I és que les relacions humanes són complicades i, de vegades, les expressions més senzilles d’amor i d’odi se separen amb una cortina ben fina. L’Aran, el protagonista, tot i que en algun cas força el to còmic, reviu records d’infantesa i joventut i viu situacions en la maduresa que posen de manifest l’entesa universal al voltant, per exemple, d’un «t’estimo» no correspost, de la mort de familiars o de la pressió per saber educar els fills.

Una experiència que presenta un muntatge dirigit escènicament per Sergi Belbel, interpretacions amb uns grans actors i música d’Els Amics de les Arts. Té tots els números per ser un dels musicals de la temporada.

És una comèdia musical per passar una bona estona, molt dinàmica i ideal per anar a disfrutar-la. Crec que els fans d’Els amics de les Arts no sortiran defraudats, les famílies podran gaudir-ne d’aquests dies i la resta podrem gaudir-ne d’unes bones actuacions de grans actors.

La història pot ser tan real com imaginada, saber si som/serem un bons pares. Parlen de la familia, de l’amor, la mort i tot amb bons resultats sense caure en paternalismes.

Tant les cançons com els canvis de situacions, fan que els 90 o 100 minuts de l’obra sigui trepidant. Passant d’una escena a l’altre sense decaure en el ritme de l’obra. A més, una obra músical amb banda en directe.

Enric Cambray ja ens ha demostrat moltes vegades que pot ser un gran còmic o actor de text, i aquí es nota la seva experiència. A més molt ben acompanyat de Júlia Bonjoy que és la seva parella en aquesta obra ;). Però Annabel Totusaus i Albert Pérez fan grans papers. Fins i tot la resta d’actors hi ha moments que tenen un cert protagonistes i guanyen la reacció del públic.

Vaig gaudir-ne de valent, necessitava un moment de desconnexió i va ser l’obra que necessitava.

Si vols llegir la resta de l'opinió sencera la pots veure al següent enllaç

No volien fer un “Mamma mia!”, malgrat que el referent apareix sempre quan es pensa en un musical amb cançons de qualitat. No l’han fet, no, però el grup musical Els Amics de les Arts han creat catorze cançons noves, enganxadisses i ballables, que aviat es convertiran en un clàssic. És a dir, perduraran.
A l’escenari, dotze personatges interpreten una acció que, en teoria, es basa en un bon tema (la complexitat del concepte “pares normals”), però que a la pràctica es torna superficial, i a estones previsible i insubstancial. El narrador principal, que estrena l’escenari quan el teló s’aixeca, és poc versemblant a l’hora d’interpretar tot el que li passa, i just des de la mateixa introducció ja fa trontollar el viatge que l’espectador ha de fer per entrar a la ficció de l’obra.
Ara bé, aquesta mancança queda compensada per la interpretació de la resta de personatges, especialment dels femenins, que canten i actuen amb una excel·lència brillant. Per acabar, el musical aconsegueix també un bon objectiu: fa riure (emocionar, no gaire) i aquest fet ja és una bona excusa per anar a veure el musical. Ah! I mereix una menció l’actuació de la petita actriu. Els papers infantils sempre són difícils d’encaixar en obres d’adults però en aquest cas hi suma, i aporta un plus a l’acció. I com canta!

D’alguna forma, des de la meva perspectiva, Els Amics de les Arts són a la música el que Marc Artigau és a la literatura o Minoria Absoluta als mitjans: eficàcia, lleugeresa, simplicitat. I, és clar, el combo, com a equip d’autoria, sota la direcció escènica de Sergi Belbel, funciona.

Eficàcia, perquè el missatge arriba a tothom, i assoleix l’objectiu d’agradar des d’abans de començar. El públic hi va tan predisposat que la barreja no pot fallar. Fins i tot es veuen cops de maluc amb la sintonia inicial, com aquell qui va a un concert.

Lleugeresa i simplicitat, perquè no aprofundeixen en res. Tot queda a la pell. La col·laboració garanteix sensibilitat, però millor no gratar gaire, que no hi ha més. La música, com sempre. Aquest potser no és l’espai, però, Els Amics de les Arts, de l’explicació d’un esternut en fan cançó. Totes les peces són seves, i de nova creació. Del guió, poca cosa a dir, estrany i agafat amb pinces, especialment a l’inici. Els personatges van i venen sense massa sentit. Els girs de guió es mostren forçats, la seva justificació és pobra, gairebé infantil. El text mostra l’habilitat que l’autor té amb les paraules, de jugar amb elles per fer que l’audiència admiri aquest talent, però sense cap més pretensió. Una literatura agradable, d’ampli abast, però sense més. Ho salven unes cançons ben interpretades, eficaces, com he dit, que enganxen. La música en directe és un autèntic plaer, hi aporta el ritme que li manca al text.

La interpretació és remarcable, per part de tots els membres de l’elenc. Hi destaca justament la veterania i el saber fer de l’Annabel Totusaus i l’Albert Pérez, excel·lents, certament lluny de l’actuació de la Júlia Bonjoch o, encara més, de la Lucía Torres, les dues parelles de l’Aran. L’Enric Cambray, adopta amb traça, mesura i rigor el paper del protagonista, un xicot que torna de Chicago per donar una gran notícia als seus pares, però que topa amb moltes sorpreses frustrants i desagradables. Aquestes li marquen un camí que mai no s’hagués imaginat i pel qual no estava preparat, fins que l’atzar (o el destí) endolceixen la seva tragicòmica història amb un final feliç. Feliç i, de tan ensucrat, fins i tot pastós...

Però, malgrat tot, repeteixo que la combinació és eficaç. Superat l’astorament inicial, alliberat de la necessitat de cercar cap pensament en profunditat, pots aconseguir deixar-te anar i gaudir. I sí, l’experiència, en la seva globalitat, és ben agradable.

Els pares de l’Aran no eren, efectivament, pares normals. Possiblement perquè no existeixen els pares normals. De fet, existeix realment la normalitat? El primer pas per valorar la diversitat és defugir el concepte de normalitat, oi? Serà difícil que aquest debat sorgeixi després de l’espectacle, sincerament. Però potser tampoc no cal demanar tant. Reconec que sortir content de Pares normals pot esdevenir... eficaçment, lleugerament i simplement normal.

Un viatge et torna a casa després de molts anys per celebrar un aniversari i donar bones notícies a la família, però la vida, ja se sap, “passa mentre fas altres plans”.

L’Aran torna a Barcelona des de Chicago per celebrar els 25 anys del local de karaoke que tenen els seus pares. Una bona excusa per tornar a veure’ls després d’anys vivint fora i també per explica’ls-hi que es casarà amb la seva parella. Quan arriba al local es troba una gran festa on tothom està gaudint molt i està cantant a cor què vols. Ell intenta parlar amb els seus pares per donar-los la notícia, però un accident fortuït farà que no els hi pugui explicar. I comencen a passar coses inesperades narrades a cops de cançons i balls envoltats de comicitat i diversió. El protagonista inicia un viatge que el portarà a conèixer més coses dels seus pares al mateix temps que s’autodescobreix.

Amb banda en directe, les cançons tenen l’esperit inconfusible dels Amics de les Arts, autors de tota la música, i per això les cançons respiren quotidianitat, parlen de manera directa i sense embuts. Tot i que les cançons acompanyen musicalment molt bé a la trama, no destaca especialment cap tema que sigui memorable, encara que alguna melodia queda com a eco des de la seva aparició fins al final de l’obra. No ajuda gaire el fet que la història estigui una mica inconnexa, no s’entén a vegades algunes de les relacions o els protagonismes d’alguns dels personatges, encara que amb el final s’esclareixen alguns dubtes de la motivació de tot plegat. La narració no acaba d’estar ben quallada per arrodonir una trama amb potencial des del primer minut.

Pel què fa a les interpretacions, Júlia Bonjoch destaca per sobre de la resta, tot i tenir una presència més aviat curta i emplaçada cap a la meitat final de l’obra. La seva veu captura al públic ja amb la primera cançó que canta i fa del seu personatge, la Laia, una alenada d’aire fresc que reactiva la narrativa en un moment que l’espectadora està perdent part de l’interès. Enric Cambray és Aran i la seva interpretació té alts i baixos durant la representació, son els moments en què està parlant amb el públic -a qui explica la història- quan està massa intens i un pèl sobrepassat. Quan el seu personatge es troba amb la Laia, tots dos intèrprets s’acomoden i aporten el millor de tot l’espectacle.

Amb una escenografia física minsa, però eficaç, la gran aposta per el material audiovisual és un dels encerts d’aquesta producció. Treballat conscientment i d’acord amb la història que s’explica, hi ha moments especials emmarcats en vídeos precisos i que donen el què necessita a la narració. Dos exemples clars son el repàs per la infància de l’Aran o la Laia. Dels moments més íntims i que connecten més amb l’espectadora.

Una producció que dona ales a noves històries i nous formats, que ajuda a obrir més l’espai del musical en català entre el públic i que farà les delícies de tots aquells que vulguin passar una bona estona descobrint a l’Aran i als seus pares.

Darrera de Pares normals es barregen conceptes o idees del món de l’espectacle que poden semblar antagòniques o potser contradictòries: la producció de Minoria Absoluta, la música d’Els Amics de les Arts, la direcció de Sergi Belbel... Si a això hi sumem una autoria a moltes mans, a més de les idees de la productora, ja ens adonem que el que s’ha volgut crear és un producte de despatx, que pugui satisfer a un públic molt ampli i on tothom es senti representat. El resultat evidencia, però, que a vegades les fórmules magistrals no funcionen en el teatre...

L’obra comença com una comèdia nostàlgica, amb una premissa que amaga alguns secrets i anticipa sorpreses. Segueix com una comèdia de situació amb tocs de fantasia (les aparicions dels pares, tots els moments de l’aeroport, l’arribada a Nova Zelanda, etc.) i acaba com una comèdia romàntica, amb final sensibler i efectista. Tot plegat sembla molt de laboratori: una mica d’aquí, una mica d’allà... i finalment unes quantes cançons que ens converteixin tota la historieta en un musical.

Respecte a la música, val a dir que conté melodies que enganxen i té algun que altre leit motiv que dona unitat. Però no deixen de ser cançonetes simples que no donen peu a grans moments per part dels actors. De fet, també hem de reconèixer aquí que molts d’ells no són experts en musicals (Enric Cambray o Albert Pérez) i que els que sí ho són (Annabel Totusaus o Júlia Bonjoch) tampoc tenen massa recorregut per brillar i mostrar la seva experiència.

En definitiva, un entreteniment que pot tenir una bona trajectòria a la cartellera però que no acabarà ressaltant com un dels millors musicals de la temporada.