París

El Trio Les Cot s'endinsa en les cares polièdriques de l'amistat tot estirant el fil d'amor incondicional que uneix a tres amigues de tota la vida. La voluntat d'una d'elles de ser mare soltera, i la notícia que l'admeten a un procés de fecundació urgent a París, les empeny a un divertit i emocionant road trip on pot passar pràcticament qualsevol cosa.

Aquest petit musical de nova creació potencia les veus dolces i ben empastades de Mar Maestu, Maria Viñas i Elia Corral, gràcies a les boniques composicions -molt musicaleres- d'Óscar Peñarroya i una posada en escena funcional que centra l'atenció de l'espectador en les cançons. Les tres amigues es mostren decidides, però la realitat sempre és més complexa i fràgil. En realitat són el que a casa en diem "un quadro flamenco". Els seus caràcters forts col·lisionen i provoquen situacions esbojarrades i caòtiques que contraposen amb els seus desitjos més íntims, les pors i les inseguretats.

Ideal si vas a veure l'espectacle amb una amiga de l'ànima. En sortir del teatre, amb una dosi de bon rotllo al cos, podreu marxar juntes a fer una cervesa i repassar els grans moments que heu viscut juntes, i preguntar-vos, com fan a l'espectacle, què estaríeu disposades a fer per algú que t'estimes tant. I és que París és, per sobre de tot, un cant alegre a l'amistat.

No us la perdeu!

Tres amigues, una promesa i un destí: París. L’obra musical dirigida per Paul Berrondo i conduïda per les artistes: Mar Maestu, Maria Viñas i Elia Corral; narra la realitat de tres amigues amb vides molt diferents però amb un mateix propòsit: ser feliç.

La realitat de tres dones amb tres maneres de viure i veure la vida permeten que l’espectador se senti identificat. Sobre l’escenari, París consta únicament de tres magnífiques intèrprets i cantants que aconsegueixen que en pocs minuts vulguis viatjar amb elles cap a la ciutat de la llum. Respecte el muntatge, tot i ser senzill, és suficient sempre que l’espectador accepti les condicions del viatge. Els recursos escenogràfics són escassos però, junt amb el so i el joc de llums, es construeix una posada en escena prou correcte. L’humor és la peça essencial de l’obra, ja que la ironia, la bogeria i l'absurditat com a comèdia amaguen la simplicitat de la història.

En conclusió, París és una bona elecció per tal de gaudir d’una estona entretinguda amb interpretacions de qualitat i veus brillants. Definitivament, París és una dosi de bon rotllo.

 

París, és l’última proposta musical de Paul Berrondo, director dramatúrgic, y Óscar Peñarroya, director musical. Les Cot, un trio vocal femení, és qui no tan sols encarna i dona veu a les tres protagonistes, sinó que també participa en la creació del text teatral. Tots aquests artífex donen lloc a una peça que combina diàleg, cant i ball amb la música en directe. El resultat de tot plegat és una comèdia musical com atractiva i plaent.

Tot i que l’obra no presenta un gran elenc d’actors ni de personatges, les tres amigues protagonistes son capaces de transportar contínuament a l’espectador a cada situació que protagonitzen sense comptar amb un gran atrezzo ni vestuari. Cal remarcar que la música constant en directe és imprescindible per tal que l’espectador quedi endinsat en la història. A més a més, els canvis constants entre diàleg i cançó estàn perfectament lligats i ajuden a que l’obra es faci amena. Un altre efecte molt important, que ajuda també en que l’obra sigui agradable, es l’ús repetit d’un humor ràpid, que busca el riure fàcil, però que no deixa de ser eficaç.

Si bé és cert, el text teatral en si mateix no és excessivament profund, però aquesta comèdia musical no demana ni necessita d’un text teatral elevat. Encara que podríem dir que la història del fons és senzilla, aquesta passa a un segon pla amb l’actuació meravellosa de les actrius, les quals aconsegueixen que l’espectador centri la seva atenció en el que està succeint en aquell moment i que no reflexioni sobre una qüestió molt més profunda, com per exemple la importància de prendre decisions.

Com a conclusió, cal destacar que és una comèdia musical que presenta nombrosos tocs d’humor i que combina de manera excel·lent la música (cant i ball) amb el diàleg, encara que no tingui una història de fons molt elaborada. Amb tot això, es considera que és una peça molt recomanable si l’objectiu és passar una tarda de teatre divertida, entretinguda i animada.

Divertida, esbojarrada i fresca, així es podria definir aquesta obra. Es tracta d’un musical senzill, sense gaires pretensions, però que enganxa al públic amb els seus diàlegs i les seves ocurrències, dins d’un marc auster i molt resolutiu.

La Teresa, l’Olga i la Carmen, són tres dones, amigues des de la infància, que s’han acompanyat al llarg de la seva vida en tota les seves aventures. Sota un jurament infantil, totes tres tenen la obligació d’acudir quan una de les altres dues ho necessiti i invoqui la promesa feta quan eren unes nenes petites. Olga ja va tenir el seu moment, i ara és Teresa la que vol que les seves amigues l’acompanyin a París. Allà es trobarà amb el donant d’esperma que aconseguirà que, per fi, es converteixi en mare. Al principi els hi sembla una bogeria, però al final hi accedeixen.

La Teresa és mestra d’escola de nens petits, l’Olga porta una cadena d’hotels i la Carmen treballa en una perruqueria. Les seves professions mostren, en certa manera, quina és la seva personalitat. L’Olga és una obsessa per la feina, quadriculada, que pensa fins l’últim detall de la seva existència. La Carmen és més passional, viu més el moment i es deixa portar per les seves emocions. La Teresa, per la seva banda, és calmada però té com a objectiu a la vida ser mare i no pararà davant la possibilitat d’aconseguir-ho. Personalitats que xoquen entre sí, però que també les fan estar unides amb el pas del temps.

Al llarg de l’obra anem veient quina és la realitat de cada personatge. Cadascuna està descrita a través dels seus pensament i emocions, que es transformen en cançó. Tots els personatges són carismàtics, però la Carmen, interpretada per María Viñas, s’emporta tota l’atenció dels espectadors. Alegre, espavilada i sense pèls a la llengua diu les veritats a la cara i Viñas aconsegueix mimetitzar-se amb el seu personatge, fins al punt creiem que la Carmen existeix de debò. L’Olga, interpretada per Mar Maestu, se’ns va guanyant amb el pas de la trama. L’acabem comprenent i estimant. Potser el paper que queda més amagat és el de la Teresa, tot i ser l’excusa pel viatge. Segurament, el fet de ser un personatge menys extremat i més “normal” fa que passi més desapercebut. Això no treu que Elia Corral, que dóna vida al personatge, no aconsegueixi posar a l’espectador sota el prisma dels desitjos incomplerts de la Teresa.

Els diàlegs estan molt ben estructurats, així com la trama. Les cançons van succeint de manera natural, divertint i entretenint al públic, provocant més d’una rialla sonora. L’únic que no acaba de funcionar, potser, és la resolució de tot el conflicte. La manera com acaba el viatge és sobtada i massa ràpida. Després d’un viatge amb una evolució natural i amb un ritme compassat amb la història, de sobte veiem com tot s’ha acabat. La trama no es conclou amb la mateixa elegància que la resta de la narració i, això, li resta concordança a tota l’obra.

Pel què fa a la posada en escena, els quatre elements escollits per acompanyar a les actrius durant la seva travessia són exactament els necessaris. No s’abusa de cap objecte ni es frivolitza el seu ús.

París és l’excusa perfecte per passar una bona estona, gaudir de bona música i d’unes bones actrius i cantants. També cal remarcar que s’ha d’anar preparat... potser ens veiem reflectits en algun dels personatges més del que ens agradaria.

Des del passat 27 de desembre i fins al 13 de gener té lloc la primera edició del FESTIE, Festival de Teatre Independent!, a la sala Barts. En aquesta edició ha comptat amb tres companyies emergents: The Mamzelles, LES COT i LAminimAL amb tres propostes teatrals, “MAFIA” (que nosaltres vam poder veure a la Sala Atrium), “PARÍS” (estrenada al mes d’octubre al Almeria Teatre) i “Els reis de Shakespeare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth”.

Amb el lema Fes l’indie, l’objectiu de FESTIE, sota la direcció de Sílvia Berna, és donar una oportunitat perquè aquestes companyies surtin del circuit de sales de petit format i arribin a nous espectadors.

Ahir vam tenir la sort de poder veure PARIS de LES COT, una esbojarrada, surrealista i inversemblant comèdia musical, que ens ha divertit i agradat molt.

Una comèdia negra musical, plena de realisme màgic, amb música en directe i les veus de les tres integrants de la companyia LES COT: Mar Maestu, Maria Viñas i Elia Corral. Una obra creada musicalment per Óscar Peñarroya i amb dramatúrgia i direcció de Paul Berrondo.

L’humor és el protagonista d’aquesta proposta musical, en què tres amigues emprenen un viatge contrarellotge que les obliga a enfrontar-se amb elles mateixes, els seus fantasmes i les seves pors.

Teresa (Elia Corral) és mestre d’escola i vol ser mare, i per poder ser-ho ha d’anar fins a París. Un pacte d’infantesa “obliga” a les seves amigues Olga (Mar Maestu) i Carmen (Maria Viñas) a acompanyar-la.

Viatgen en el cotxe de l'Olga, una dona de negocis sofisticada i enganxada al seu mòbil, i és en aquest viatge on es produiran les situacions més divertides i inversemblants on pren molt protagonisme la Carmen, perruquera de professió i farta de la vida que porta i l’invisible Wilson (Óscar Peñarroya), l’assistent virtual del vehicle. Però en tot cas, les amigues tenen clar que la prioritat és arribar a París perquè la inseminació de la Teresa es pugui fer quan toca.

Tres amigues, tres maneres d’entendre i viure la vida i l’humor com a part essencial d'una proposta irònica plena d’absurditat i bogeria.

Una posada en escena coreogràficament perfecta, una escenografia amb tres mòduls i uns bancs, que limiten el cotxe, el restaurant o l’habitació d’hotel i que elles mateixes mouen a escena. Unes excel.lents interpretacions teatrals i magnífiques veus acompanyades de música en directe fa d’aquesta proposta una petita joia que cal veure.

Però cal córrer perquè només estan a la Sala Barts fins al dia 6 de gener.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

El trio Les Cot presenta al seu segon espectacle, un entretingut musical de nova creació en el que es barregen la comèdia, la tragèdia, la road movie i fins i tot un lleuger punt gore. El seu estil podria recordar al d'altres trios musicals com The Feliuettes, si bé en el seu cas potencien més el drama. En ell, tres amigues emprenen un descabellat viatge en cotxe fins a París per a que una d’elles pugui complir el seu somni de ser mare.

Les desventures del trio venen acompanyades de cançons encomanadisses composades especialment per l’ocasió, obra d’Oscar Peñarroya. El propi compositor acompanya la història des del piano i intervé en la trama interpretant un particular personatge, si bé la importància dramàtica recau sobretot en les tres protagonistes. La dolçor de l’Èlia Corral, la comicitat de la Maria Viñas i la resolució de la Mar Maestu humanitzen de forma correcta a personatges que parteixen de l’arquetip. No obstant, el principal atractiu es troba en la interpretació musical, a tres veus fluides i compenetrades i acompanyades de coreografies divertides i dinàmiques, obra de Fàtima Campos.

La dramatúrgia, estructurada pel director Paul Berrondo a partir de les improvisacions de les actrius durant el procés de creació, resulta poc cohesionada, amb una introducció llarga i un final un pèl precipitat. Més interessant resulta la posada en escena, amb una escenografia de José Novoasenzilla però funcional, orquestrada al voltant de tres plafons que les pròpies actrius mouen per formar tots els espais, des d’un cotxe a un hotel o un restaurant.

Al final, París no pretén explicar una gran història, sinó fer-nos desconectar una estona, entretenir-nos a través de la música i la bona energia. Objectiu aconseguit.

Aquesta és la història de tres amigues amb un pacte de joventut, però també és un viatge cap a la maternitat desitjada i l'alliberament de traves i encotillaments. Es tracta d'un musical íntim, amb un bon punt de partida, unes cançons que resulten i unes intèrprets (Mar Maestu, Maria Viñas i Elia Corral) que vocalment i actoralment donen el màxim. El que succeeix és que la dramatúrgia s'enreda en una mena de McGuffin que no porta enlloc, i a sobre no acaba de lligar bé amb la partitura d'Òscar Peñarroya. En ocasions dona la sensació que la trama avança cap a una direcció, mentre que les cançons alenteixen la seva evolució i parlen de temes secundaris, i en un musical petit i condensat com és aquest això és un luxe que no es pot permetre. S'agraeix, malgrat tot, que l'obra tingui un sentit de l'humor agosarat i conscient, així com alguns moments íntims on es pot aprofundir molt més en la relació personal de les tres amigues. De fet, crec que s'hagués guanyat en eficàcia si s'hagués apostat per aquest camí, en lloc de buscar artificis que a vegades funcionen... i la majoria dels cops distreuen.

Tres amigues de tota la vida, tan unides com diferents (amb tics d'estereotip), vinculades per un compromís d'infància: han d'acudir tan bon punt qualsevol d'elles invoqui el dret a demanar un favor, d'aquells que només pots demanar als teus amics de l'ànima. Ara, una les reclama perquè l'acompanyin a París, on l'espera no l'amor sinó un donant d'esperma. El perquè no hi va la seva parella o hi ha d'anar en cotxe no queda clar.

Pel camí (el viatge acostuma a ser més important que la destinació), a més de trobar un misteri truculent que no atrapa i un cotxe massa intel·ligent, les anem coneixent, els seus somnis, pors i secrets, canvis ... amb molt d'humor, simpatia, algun moment íntim i una posada en escena amb pocs elements ben aprofitats, a joc amb la il·luminació.

En resum: bones interpretacions en general, molt bones veus de Les Cot que es complementen d’allò més bé, amb humor, acurada música en directe i on falta cert pes a, per a mi, el més important: la història -cert que és excusa per acompanyar les tres amigues en el seu camí de decisions vitals però acaba massa desdibuixada-.