Sinopsi
Eduard II és l’obra del teatre elisabetià més representada i també la més moderna, a banda de les de Shakespeare. En aquest text, Christopher Marlowe recrea el regnat d’Eduard II, que va viure la revolta dels seus nobles a causa de la seva relació amb Piers Gaveston i dels privilegis que li va atorgar. És una de les poques obres de l’època que tracta la relació amorosa i eròtica entre dos homes. Però a banda d’això, Eduard II és una obra sobre el poder, on desapareix l’ètica i la idea del bé comú no apareix per enlloc. Assistim a una lluita cega, bàrbara i estúpida pel poder, tant per aconseguir-lo com per conservar-lo.
Per una banda, tenim un rei, el detentor del poder, el cap del govern; i per l’altra, la cort, els representants dels poders fàctics de la societat, el financer, l’eclesiàstic i el militar. L’equilibri entre ells es troba en el pacte tàcit segon el qual els segons deixen governar el primer mentre aquest no faci res que els damnifiqui. Però quan el rei passa per damunt d’ells i posa al seu costat el seu amant, es declara la guerra. Una guerra sense sentit ja que al darrere no hi ha cap projecte, cap ideal, només la defensa d’uns privilegis. El que busquen aquests personatges, com els polítics d’avui, és només el poder pel poder, la sensació de sentir-se poderosos, en definitiva, un poder sense ideals.
Així aquests personatges, com els d’avui, ens fan pensar en uns nens que es barallen només per demostrar la seva força, per sentir-se importants, per ocupar un territori amb l’únic objectiu de poder dir que és seu. I així els nostres debats polítics s’assemblen cada vegada més a les baralles de pati d’escola; la violència té la mateixa crueltat estúpida i els arguments la mateixa falta de sentit. Unes baralles que són predominantment masculines, com també el nostre model de poder, on l’única dona es mou com pot: o entra en les baralles o intenta només sobreviure. La reina, en aquesta obra, sembla ser l’única que es mou encara per amor i no per afany de poder, per desig de ser estimada pel seu marit primer i per protegir el seu fill després.
Potser només des d’aquí podrem tornar a començar, des de l’amor. Un amor pràctic, gens romàntic, per les coses i les persones potser és l’únic instrument que podrà generar un nou sistema, on l’objectiu no sigui el poder, sinó el benestar comú.
