Partícules paral·leles

Aquest espectacle va guanyar la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, celebrada la tardor passada. En ell conflueixen tres històries sobre la comunicació -o incomunicació- a la societat actual. Tres maneres de mostrar-nos la dificultat de les relacions humanes en un món on primen les xarxes socials, la distància (física o no) i una aclaparadora i preocupant deshumanització.

El text i la direcció d'Iván Andrade aprofiten molt bé els recursos que té a l'abast, i de mica en mica construeixen un mosaic que encaixa, que emociona i que convenç. La història de l'androide aporta el seu punt d'humor, la dels joves que es comuniquen només per xarxes desperta certa tendresa i la de la parella japonesa -parlada en japonès, amb subtítols- obre un drama identitari molt interessant. Totes les històries es van barrejant i van confluint en un tema únic, rotund i precís. L'acurada interpretació de tot el repartiment acaba fent la resta, tot i que durant el més d'any i mig de recorregut de l'espectacle alguns personatges han sofert canvis d'actor o actriu.

En definitiva, un espectacle que tot i tractar un tema força recurrent ens ofereix una visió molt nítida i aclaridora. Una dramatúrgia a proba de bombes que acaba donant un gran resultat.

Una proposta a tenir present aquests dies al Teatre Akademia "Partícules paral·leles" de l'Ivan Andrade i the amateurs company. A més va ser guanyadora de la 25a Mostra de Teatre de Barcelona com a millor espectacle. Parla de la soledat, les relacions no sempre són fàcils i simples; i aquestes persones decideixen poder-ne sortir d'una forma ben especial.

L’obra ofereix tres peces en una. Tres partícules que tenen diverses propietats i que s’uneixen amb un fil, una relació que tenen entre elles i en aquest cas, també amb la tecnologia.

Un home a qui l’empresa col·loca un androide com a company de feina perquè els seus resultats laborals no són els que esperarien d’ell. Dos joves que es relacionen només a través de l’Instagram, les xarxes socials com a mitjà de comunicació entre persones. I dos desconeguts que es troben a través d’una web de cites o de contractació de parelles en moments especials amb la família, actes socials,…

Les diferents històries s’entrellacen contínuament. Tenen en comú la soledat i com l’afrontem. Un d’aquests sentiments més amargants de la vida quan es converteix constant. Quan una persona es sent sola sent com tot ell es debilita per la falta de la companyia. I amb aquesta premissa inicial, tenim tres formes diferents. Llogar una persona que t’acompanyi i sigui part de la família, comprar un robot per fer més amè aquells minuts solitaris i tenir una relació via whatsapp.

La dramaturgia fa entrellaçar en el temps les diferents històries, i veure com van avançant de mica en mica cada una d’aquestes relacions i com volem sortir de la soledat.

La incorporació de la parella japonesa amb japonès i subtítols en català inicialment costa una mica, però vas entrant en aquesta història i a vegades sense estar pendent d’aquests subtítols. Segurament és la història que més m’ha agradat i m’ha cridat l’atenció. A més la interpretació d’ells m’ha semblat genial al veure els diferents matisos en cada moment.

Després tenim la història dels joves. El fet d’estar per WhatsApp i estar pendent de la pantalla m’ha desubicat una mica, Tot i que l’actuació m’ha semblat força realista. Les xarxes socials no cobreixen les carències afectives o d’amistats. Però a través d’aquestes xarxes podem interactuar amb la gent més fàcilment.

La tercera, segurament la que més rialles ha portat. Ha estat per a mi la història més utòpica, la menys realista pel fet de tenir a un robot com a protagonista d’aquesta soledat inicial .

Podeu veure la resta de la meva opinió i uns apunts al següent enllaç

Ivan Andrade (director) i Clara Bes (directora artística) presenten aquesta obra plena d’imaginació i fantasia. Són tres espais diferents al mateix escenari separats tan sols per petits canvis d’il·luminació. Són històries paral·leles de teatre ficció, tres històries futuristes que obliguen a la reflexió.

Des dels replicants de “Blade Runner”fins a “Machines like me” de Ian McEwan, tenim molts exemples a la narrativa i al cinema actuals. La robòtica pot crear màquines tan humanes que interfereixen en la vida de les persones. La creació dels primers éssers humans de laboratori fan aparèixer dilemes difícils de resoldre com l’ètica de les decisions quan apareix un fil invisible que separa els sentiments humans de la raó creada a base d’algorismes. En aquesta obra es plantegen també la sexualitat dels androides. És un tema apassionant que porta Andrade al teatre i que resolen magníficament bé Xavi Àlvarez i Nil Coral (androide) amb la seva veu i els seus moviments robotitzats.

Haruki Murakami ens ha obert des de fa temps les portes cap a una societat que va més enllà dels models tradicionals. L’obra ens mostra en japonès (titulat al català) el model d’empreses que ofereixen serveis de persones que ocupen el lloc i el rol d’una altra que està absent o desapareguda. Japó ja hi ha arribat i Andy Fukutome i Rina Ota se’n surten prou bé. M’ha cridat l’atenció la manca de moviment corporal dels dos actors. Desconec si aquesta rigidesa és cultural o suggerida per la direcció. Només es trenca quan la música de Bellilni acompanya el sopar de la parella.

La tercera història ja ha deixat de ser ficció perquè és una realitat actual: plataformes útils per trobar parelles, amics o altres relacions, o no tan útils o perilloses com la seva utilització per assetjaments, ciber bulling o empitjorar la incomunicació. La parella d’aquesta és Jaume Llagostera i Natàlia Mas. Ells són els representants d’aquesta generació que cerca la comunicació de manera impersonal.

Les tres partícules tenen en comú les dificultats en les relacions personals i les possibilitats que tindrem en un futur immediat per superar-les. Les solucions que ens proposen no ens complauen però ens alerten. Com diu Rina Ota en una entrevista: “Comprar una relació és trist”. Totes elles són una crítica a la mercantilització dels sentiments i les emocions.

 

Proposta interessant la de @TheAmateursCo a Partícules paral·leles (Sala Dau al Sec). Un bon treball coral que cerca la reflexió sobre el deshumanitzat mercadeig de les relacions humanes en plena època de la comunicació virtual. Per forma i contingut no resulta difícil de trobar serrells d'Enda Walsh (Chatroom) o fins i tot del darrer Mark Ravenhill (Citizenship) en una obra en què la invectiva social és la protagonista per damunt de qualsevol altra consideració (psicològica, política...) "Food for thought" sense filtres. Recomanable.