Pau Carrió: Macbeth

Hi ha temes universals que, per molts anys que passin, continuen tenint una actualitat més imposada que volguda. Agafar qualsevol text de Shakespeare, escrit al segle XVII, i traslladar-ho al moment contemporani no és difícil ja que les paraules i les motivacions dels personatges poden conviure en qualsevol època.

Aquesta obra n’és un exemple clar, perquè en tota la història han hagut milers de guerres i disputes pel poder, assassinats i conspiracions per adquirir un estatus desitjat, i també aquelles persones còmplices que han planejat o ajudat a aconseguir els objectius marcats. La universalitat de la temàtica permet moure’s en el temps sense que perdi valor cap dels punts esmentats.

En aquesta ocasió, Pau Carrió ha volgut situar l’acció en un període d’entre guerres en un marc recent. Amb una estètica militar que comparteixen tots els personatges i que enfosqueix l’escenari per emmarcar una tragèdia amb tot el seu pes i conseqüències. Així, es converteix en una meravella visual, amb una posada en escena arriscada i potent que funciona. Cada canvi d’escenari i la narrativa sonora i d’il·luminació embolcallen de manera sublim el text.

Sempre és difícil decidir quin text de l'obra queda fora i, aquí, la selecció és encertada, triant allò estrictament necessari i obviant aquells versos que podrien fer desconnectar a l’espectadora en allargar l’espectacle.

Amb un repartiment a l’alçada, si que es troben algunes escenes a les quals els hi falta certa direcció per a la contenció dels personatges que ajudaria a donar solvència a les paraules i a la disputa dialèctica. L’enfrontament final entre Macbeth i Macduff, com a exemple, no acaba de convèncer. És lògic que els personatges estiguin al límit en tot moment, i baixar l’explosió de les seves emocions perquè es noti, però no sobrepassin l’escena és difícil, però també molt important.

Proposar una visió més del text del Bard és situar-se ja en contra de moltes opinions i moure la ubicació temporal és un repte enorme de cara al públic. Però, què seria del teatre sense la diversió de remoure qualsevol text per fer-ho accessible a tot tipus de públic? La valentia es premia anant a veure l’enèsima versió d’un text que l’espectadora se sap de memòria, però del qual està àvida de veure una nova proposta.

Macbeth aterra de tant en tant a la nostra cartellera, ja sigui en el seu format teatral (clàssic o transgressor, com el de Moreno Bernardi) o operístic. Un text tan immens dóna per a moltes visions, moltes lectures i algun que altre exercici narratiu o estilístic. La versió de Pau Carrió sorprèn sobretot per la seva imatge, absolutament fosca, tenebrosa i obscura. Una imatge que ja s’ha donat en altres ocasions (de fet, es tracta d’una de les obres més fosques de Shakespeare) però que aquí es reforça amb la indumentària militar i religiosa de Sílvia Delagneau, la il·luminació impressionista de Raimon Rius o els impactants element escenogràfics de Sebastià Brosa. Una maquinària tècnica perfecte per a una idea de direcció que s’ha portat fins a les últimes conseqüències. Però, a part de l’embolcall, ens arriba el missatge de la peça? Les interpretacions estan a l’alçada d’un text tan exigent?

Està clar que Carrió ha volgut que aquest Macbeth tingués també una lectura política i actual, i és que l’ambició desmesurada o la bogeria per aconseguir el poder absolut ens remeten de seguida a uns quants Macbeths que corren a dia d’avui per aquests mons de Déu. El crit de “pau i llibertat” del final és tota una declaració d’intencions. D’altra banda, Ernest Villegas afronta el difícil rol protagonista –estava pensat inicialment per a Julio Manrique- i la veritat és que se’n surt força airós, igual que Laia Marull en el no menys complicat personatge de Lady Macbeth. Potser és en els secundaris on veig més descompensació i on sorgeixen sorpreses inesperades. Penso que un cop més –i no és només un problema d’aquest muntatge- la crispació o la cridòria s’han imposat en algun cas per damunt dels matisos i els petits detalls. Errors amb solució que, malgrat tot, no enterboleixen un conjunt èpic i molt interessant.

Pau Carrió retorna a Shakespeare amb l'adaptació i direcció de Macbeth; oferint-nos una versió que pren com a base la interpretació. La imatge, el so, la il·luminació i la posada en escena també tenen molt de protagonisme al llarg de l'espectacle.
D'una escenografia buida, Pau Carrió crea un espai viu. La posada en escena convida l'espectador a jugar amb la imaginació.

Es tracta d'un Macbeth de penombres, on la foscor predomina durant tot el muntatge. Aquesta foscor està present a través de la llum, el vestuari i els elements escenogràfics (taules, cadires, estovalles...), fins i tot en la sang.
Tot i la foscor predominant de l'espectacle, hi ha escenes visualment molt potents, hipnòtiques, molt fotogèniques, fins i tot poètiques.

Pau Carrió situa l'acció en un castell-sanatori durant la I Guerra Mundial.
Per crear els personatges de l'obra, s'ha inspirat en personatges reals com el rei Mac Bethad mac Findlaích (Macbeth) i la seva esposa Gruoch Ingen Boite (Lady Macbeth). També el vestuari de Sílvia Delagneau i la creació del bosc calcinat estan inspirats en referències reals.

La trama principal de l'obra gira a partir de l'assassinat del rei, quan Macbeth i la seva dona Lady Macbeth, comencen a ser conscients del que han fet, i han d'afrontar les conseqüències dels seus actes.
"El que està fet no es pot desfer"

Els principals protagonistes són Macbeth i Lady Macbeth, magníficament interpretats per l'actor Ernest Villegas i l'actriu Laia Marull.
La progressió d'aquests dos personatges és impressionant, sobretot la de l'Ernest Villegas, que fa una evolució i transformació del personatge de Macbeth al llarg de l'obra, realment brutal. Veurem com passa de mostrar-nos l'ambició i la cobdícia al remordiment, de la por al sentiment de culpabilitat, de la falsedat i cinisme a la bogeria.

Pel que fa a la resta de repartiment, tot i que tots ells són grans actors, haig de dir que, alguns d'ells no m'han acabat de convèncer. Ni me'ls he cregut, ni els he vist gaire ficats dins del seu personatge.

No entenc què ha passat amb en Pol López i en Carles Martínez?, dos dels millors actors que tenim a casa nostra, o la Mar Ulldemolins?

És cert que la interpretació és una de les parts més importants d'un muntatge, així i tot, s'ha de dir que estem davant d'un gran espectacle.

A Macbeth gaudireu d'un text brutal, frases extraordinàries, uns monòlegs sensacionals, grans discursos, metàfores, molta simbologia, emoció, fantasia i poesia escènica. De grans escenes com la de l'aparició de les bruixes, el sopar o la hipnòtica coreografia de l'espectre de Fleance que ens interpreta l'actor Marc Soler. Una posada en escena espectacular! Un disseny de llums brutal! Uns efectes sonors i d'ambientació impressionants!

Macbeth és una història fosca, negra, potent. És una història d'ambició, poder i maquinació. De l'ambició quan es barreja amb la por de poder perdre el que tens.

Macbeth parla d'ètica, de la nostra capacitat d'imaginar i de l'autoengany, del desig, de la por d'actuar i la de no actuar, de quins són els límits entre el bé i el mal, i de com podem reaccionar els ésssers humans davant la por.

Ja ho he dit en més d'una ocasió. No hi ha obra del dramaturg William Shakespeare que em perdi quan es representa als nostres escenaris. Així que "Macbeth" del Teatre Lliure era la gran obra esperada de l'any. Un nou Shakespeare representat pel nostre talent, al Teatre Lliure i adaptat i dirigit per Pau Carrió. L'expectativa, alta. Les ganes de deixar-se portar per les emocions fortes que sempre es desprenen de les obres escrites per l'escriptor anglès, també. Però, i prometo que em sap molt greu aquest però, durant les dues hores i deu minuts, gairebé no vaig entendre res del que vaig veure. He trigat a confessar-ho però ho dic i ho subratllo.

L'obra té molta bona escenografia, els tons negres remarquen els sentiments atàvics del poder i l'ambició maquiavèlica, però el que s'hi explica costa d'entendre i de seguir. També cal dir que hi ha elements escenogràfics que no s'entenen, com ara les fileres de llits, que pugen i baixen del sostre gràcies a un bon mecanisme visual. De ben segur que tenen un significat primordial, perquè apareixen en escenes cabdals però hi ha un moment en què la constància els fa perdre l'efecte i, per consegüent, el sentit.

Sobre el guió, és important assenyalar que hi ha alguns moments afortunats, en què el guió és diàfan i està molt ben representat, com quan Lady Macbeth (representat per Laia Marull) vincla l'opinió de Macbeth (Ernest Villegas); quan Macbeth comet el regicidi i, per continuar, la bogeria que li provoca l'acte. Ara bé, cap dels personatges que representa l'obra aconsegueix commoure, cap dels sentiments que els fan estripar vestidures (en sentit metafòric) arriben a l'espectador, que se sent perdut per entendre i lligar el que escolta. Tampoc no hi ajuda l'aparició de les tres monges, que se suposa que són les que fan creure a Macbeth que es convertirà en rei. Opino que tampoc no s'entenen el que diuen ni el sentiment d'ambició que provoca a Macbeht.

Dit això, no està tot perdut. L'obra és una bona excusa per anar a un dels nostres millors teatres, que sempre és bonic de visitar, que està dirigit per un dels nostres millors actors del país, i per copsar les dificultats de portar un Shakespeare a l'escenari (fins i tot quan tens els millors recursos i actors).