Peceras

Avui els espectadors del Àtic22 hem estat convidats a una festa pels The Zombies Company, una festa que ha començat amb música, ball, bromes... i de sobte ens han fotut una sotragada que ens han deixat clavats a la cadira, horroritzats. Pecera és una d'aquelles obres de les que no s'ha d'explicar res, s'hi ha d'arribar en blanc i seguir el que passa,i aguantar. Una obra difícil de païr però molt ben estructurada de Carlos Be que també n'ha assumit la direcció. Boníssimes interpretacions dels tres protagonistes. Si no fos així, n'hi hauria per apretar a córrer i fugir  perquè realment la cosa és molt, però que molt bèstia.

A la sinopsi Peceras es presenta com un futur (no gaire llunyà) on el paper de la dona haurà superat el punt de reflexió històric, nous espais de recreació. I, tu, hi entres confiat,... i reps un cop tan impressionant que et quedes estabornit fins que tornes a casa.

Si sol ser difícil parlar d'un espectacle sense desvetllar-ne l’essència, en aquest cas, encara més. El teatre s’ha de viure i, aquest cas, n’és el millor exemple. Un teatre que, per alertar-nos i fer-nos pensar, necessàriament ens ha d’incomodar, colpir i sacsejar.

Anoteu el nom de Carlos Be i de la companyia The Zombie Company, un autor jove a qui crec que li espera un gran futur. Almenys, així li ho desitjo, pels riscos que assumeix, per la manera de barrejar tragèdia i humor i per remoure’ns i sacsejar-nos.

Sempre és agraït presenciar un teatre transgredor com el que ofereix The zombie company a "Peceras". En aquesta ocasió, Carlos Be experimenta amb el llenguatge teatral per fer reflexionar l'espectador, el qual es partícep de l'acció que es desenvolupa. No li calen grans escenografies, per no dir que aquesta és inexistent, i en canvi potencia el fet d'incomodar a l'espectador a través d'una temàtica i unes actuacions potents. A més, un element extern que juga a favor de l'obra és l'espai de l'Àtic 22, el qual és un lloc perfecte per a aquest tipus de format.

"Peceras" ens mostra una realitat fictícia, però que en cap moment ens sembla irreal. Ens fa posicionar i, fins i tot, ens permet decidir si prenem partit o no davant del que estem presenciant. D'aquesta forma, Be consciencia l'espectador de la peixera en la que està vivint i el fa reflexionar sobre la responsabilitat individual que ell realment té, s'amagui o no. Per últim, cal dir que la posada en escena ajuda a transmitir aquestes vivències a l'espectador, la qual impregna d'un realisme extrem l'acció gràcies a les brillants interpretacions que ofereix i a una molt bona direcció.