Pels pèls

Farà gairebé uns deu anys vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta obra al Teatre Borràs i vaig guardar un molt bon record d'ella. De fet, avui encara tenia present que es tractava d'una obra molt divertida i original i, sens dubte, anys després, m'ho ha tornat a semblar. En aquesta ocasió, l'obra es representa al Teatre Condal i tornen a repetir part de l'equip artístic i el director, però per les característiques del propi espectacle, no es tracta d'una simple repetició del que ja es va veure llavors, ja que cada funció és diferent una de l'altra. Així, l'improvització és fonamental en aquesta, ja que requereix de la participació del públic, sent aquest qui decideix el final de l'obra. Per tant, es tracta d'una proposta interessant que requereix d'uns actors que dominin aquesta tècnica, com sens dubte és el cas. En aquest sentit, tots estan fantàstics en els seus papers i mostren una complicitat que es tradueix en una química coral absoluta perfectament orquestrada per Abel Folk.

D'altra banda, l'escenografia, molt cridanera, és del tot encertada i reflecteix visualment l'estil de l'espectacle. Així mateix, podem dir que les llicències autòctones i d'altres elements afegits, com les cançons utilitzades o els temes d'actualitat mencionats, encaixen perfectament dins d'aquest divertiment que farà passar una molt bona estona a l'espectador i li farà oblidar del tot els seus maldecaps del dia a dia.

Pels pèls és l'adaptació d'una comèdia de Paul Pörtner (Shear madness),un clàssic que porta anys en cartell, i aquesta és la tercera vegada que es representa a Barcelona. Nosaltres la vàrem veure el 2006 al Teatre Borràs, dirigida en aquella ocasió pel mateix Abel Folk e interpretada per Enric Major, Eduard Farelo, Àlex Casanovas, Pep Planes, Mercè Comes i Beth Rodergas. Com ens venia molt de gust de repetir, ja que en el seu dia la vàrem trobar molt divertida i original, vam convèncer a un grup d’amigues per anar-la a veure.  A la sortida totes van reconèixer que s’ho havien passat molt be; això sí cadascuna d’elles havia triat un assassí diferent. És una comèdia que trenca barreres, ja que el públic hi té molt a dir, convertint-se en participants actius, fins al punt que som nosaltres mateixos els que decidim per votació qui és l’assassí a cada representació. Una espècie de joc policial, que fa que cada funció sigui única e irrepetible. En aquesta ocasió vam ser dos qui vàrem encertar qui era el culpable.

Només entrar a la sala la ràdio ja està sonant i, a l’escenari, l’interior d’una perruqueria de la gaixample barcelonesa, s’hi passegen alguns dels protagonistes. M’agradaria destacar les interpretacions de la Mercè Comes i d’en Jofre Borràs, que ens van fer riure molt tota l’estona, tot i que tots els actors han estat molt bé en els seus papers.

Així que ja ho sabeu, si us el que voleu és riure i passar una bona estona de teatre, no us ho penseu, reuniu-vos una bona colla d’amics i aneu a veure Pels pèls.

Anunciat a bombo i platerets, ha tornat el format que fa, aproximadament, 10 anys va tenir un cert èxit a la cartellera barcelonina. Com d’altres comèdies comercials que també s’han reestrenat recentment intentant repetir el seu bon succés, Pels pèls és, en realitat, una obra que aporta més soroll que diversió. L’espectacle parteix d’una forçada primera part on es presenten tot un seguit de personatges estereotipats reunits en una perruqueria del barri de l’Eixample (en aquesta adaptació). Com si es tractés d’una versió infantil d’una obra d’Agatha Christie, la proposta col·loca una sèrie de pistes per fer sospitosos a cadascun d’ells, de manera òbvia i poc treballada, d’un assassinat que es cometrà més tard. L’originalitat del muntatge roman en el fet que el públic, en interacció amb el cap de policia interpretat per un desganat Àlex Casanovas, decidirà qui és el culpable... i, a partir d’aquí, l’obra conclourà tal com els espectadors decideixin. El problema és que, primer de tot, la història té poc interès, li manquen diàlegs veritablement divertits i la direcció d’Abel Folk busca suplir les mancances del text de Paul Portner amb la vis còmica d’un esforçat repartiment que, malgrat tot, no salva la papereta. Però el que resulta més greu és que la participació del públic frena totalment el ritme. En comptes d’aportar espontaneïtat i sorpresa, es deté en un joc de preguntes i explicacions, en definitiva, poc atractiu per, finalment, complir amb la voluntat dels assistents, restant-li tot el valor a la història, ja que qualsevol resposta és vàlida. Tindria més sentit tractar d’endevinar qui és el dolent i després comprovar la nostra suspicàcia... com ja passava a La ratonera. Malauradament, aquí es tracta de tot el contrari i, per tant, excepte per un públic molt jove acostumat a parlar amb titelles per advertir on s’amaga el “dimoni”, no queda clar quina és la gràcia de tot plegat.