Pensem. (Pausa). A la merda!

Un espectacle que ha estart escrit i dirigit per Manel Dueso.

L’obra és una coproducció de Jeloudoli i la companyia La Imprevista, que amb aquest espectacle inicia el seu recorregut. Impulsada per Manel Dueso i les actrius Lluïsa Castell i Àurea Márquez, la companyia, que acaba de néixer, ja prepara el seu segon espectacle.

Sis personatges que interpreten Manel Dueso (Loli, Met i Blas) i Miquel Malirach, (Lali, Mat, i Neny) i la protagonista femenina, l'actriu Carme González que és la mestra de cerimònies, com a Peggy i dona entrada a cadascuna de les setze peces breus que componen l'espectacle. Ella interpreta altres personatges, com Leli, Simone de Beauvoir, Wendy, ….

Un espectacle que el mateix Manel Dueso ha definit com un espectacle d'una idiosincràsia    irreverent i transgressora, “és una joguina escènica, volem recuperar el joc en el teatre, un joc que a vegades pot ser cruel, ingenu, malvat, generós…”. Setze peces que transiten per pensaments, reflexions i actituds compartides per bona part dels espectadors.

L’espectacle afirma Dueso, és un disbarat, una gran gamberrada, que es pot comparar a les vivències que podem tenir en un parc d’atraccions, amb contínues pujades i baixades emocionals. Ens va informar que té algunes referències al món de Samuel Beckett, especialment a “Tot esperant Godot” i es deixa influenciar per autors com Pinter, Eduardo de Filippo, Ionescu o Brossa.

PENSEM.(pausa).A LA MERDA!, és una proposta d'una gran comicitat que ens porta al terreny de l'absurd, sense perdre en cap moment l'oportunitat de criticar, denunciar o reivindicar temes de la nostra actualitat ....

A la Mar Mediterrània ja no es pesquen peixos (Met i Mat), en clara referència al greu problema de la crisi dels immigrants al Mediterrani ....

A Barcelona podem trobar pakistanesos, indis, senegalesos, polonesos, xinesos, bolivians ...  (Loli i Lali), potser no cal pujar a un creuer per conèixer diferents cultures ... en referència a la diversitat cultural de la nostra ciutat derivada dels fluxos migratoris .....

... ó la conversa entre dos joves (Blasi i Neny) que es comuniquen amb els mòbils asseguts en el mateix banc sense adonar-se.

Parlen de la precarietat laboral, de la impossibilitat de plorar (les llàgrimes han marxat de vacances !!!), de la sanitat pública, de la independència de Catalunya, de Donald Trump, dels morts a les cunetes, de les pensions, de la família Pujol - Ferrusola, d'Andorra ..... i per fer-ho utilitzen l'humor en totes les seves variants amb una gran dosi de llenguatge poètic.

Un enorme treball previ de recerca i selecció. Una posada en escena d'una gran agilitat, amb uns canvis d'escena ràpids i ben lligats, on juga un paper fonamental la música i l'espai sonor de Bàrbara Granados. Magnifica l'escenografia de Sebastià Brosa i Mallu Duben, el vestuari i maquillatge de Núria Llunell, i la il·luminació de David Bofarull i Xavi Garcia.

Com ells mateixos conclouen, "estem contents, encara que no sigui veritat".... . I continuem esperant Godot, que avui no vindrà.

Una proposta magnífica, d'un humor que efectivament fa "pensar" i molt .... a la sala i també quan marxem del teatre. Un espectacle molt i molt recomanable, que es podrà veure a l'Off de La Villarroel dissabtes i diumenges fins al 2 de febrer.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

La primera escena em va transportar al conegut duo còmic Vani Manili. I no és perquè un dels components del grup (Miquel Malirach) fos a dalt de l’escenari sinó que el tipus d’humor era molt semblant al que vam veure al teatre Principal de Barcelona fa uns dos anys amb la peça “Lo nostre no funciona” junt amb Jofre Borràs.

En aquesta ocasió Manuel Dueso, ha escrit i dirigit aquesta deliciosa peça teatral en la que es presenten 16 situacions mig absurdes i veritablement reals utilitzant l’humor en tots els seus vessants:  negre, anglès, escatològic, barroer, poètic, absurd però sempre intel·ligent. I és això el que dóna sentit i prestigi  a l’obra. No és gens fàcil fer humor dels problemes que vivim cada dia, dels disbarats que estem suportant tranquil·lament, de les desgràcies que succeeixen no gaire lluny de casa, de les pèrdues actuals i futures. I com que no és fàcil, Dueso ha optat per un llenguatge que recorda el teatre de l’absurd, recorda Ionesco o Beckett. En un moment de l’obra els tres protagonistes estan callats, i un d’ells diu: A quina hora vindrà Godot?  M’he quedat sola rient. I és aquesta la gràcia d’aquest humor, que tothom pot agafar la part que vulgui. El mateix passa amb els missatges que allà s’expressen, són reflexions que les pots agafar com un tastet, com un aperitiu de menges diverses. I és també per això que no és una comèdia de riure, el públic no podia esclatar amb riallades perquè al darrera de l’humor hi ha un text ple de contingut dramàtic.

Tot i que de vegades el text és massa explícit pel meu gust, hi ha trossets d’una poesia indescriptible que t’arriba a l’ànima però les escenes es succeeixen amb tanta rapidesa que no t’hi pots aturar. Només per aquests petits moments, m’agradaria tornar-la a veure o poder-la llegir.

La combinació d’actors és magnífica. Manuel Dueso molt conegut per la seva participació en sèries televisives demostra la seva gran versatilitat. Va ser cofundador de la Sala Beckett, va ser un dels protagonistes de Ñaque, de Sanchís Sinisterra i per tant, no pot evitar aquest to Beckià que li ha donat a l’obra.

Ben acompanyat de Miquel Malirach i Carme González fan un trio que representen a sis/set personatges. Els canvis ràpids fan que les escenes estiguin magníficament entrellaçades entre sí i això és gràcies a l’escenografia de Sebastià Brosa i Mallu Duben,  la música i espai sonor de Bárbara Granados i el disseny i il·luminació de David Bofarull i Xavi Garcia.

En mig de tanta foscor i desencís, l’humor ens mostra la tendresa de la humanitat.

“Pensem” és un espectacle còmic-humorístic, irònic i sorprenent, escrit i dirigit per Manel Dueso, i interpretat per Carme González, Miquel Malirach i Manel Dueso.

Pensem i reflexionem de la mà de tres actors que es desdoblen en més d’un personatge. Personatges que van i venen durant les 16 escenes de la que està format aquest joguet escènic. Ells són en Mat i el Met, la Loli, la Lali i la Leli, la Neni i en Blasi.

Les escenes estan numerades tot i que no segueixen cap ordre numèric. Podem passar de l’escena número 17 “L’amor mòbil” a l’escena número 8 “A cal dentista”, a l’escena número 46 “La sanitat pública”, ...., així successivament fins arribar a l’última escena, que curiosament és l’escena número 1 “La terra és xata”

Pensem i reflexionem

La música serveix per començar i acabar cada escena. S’escolta swing, Jazz, blues, havaneres, rumba, flamenc, copla, ranxeres, bandes sonores de pel·lícules que han fet història, com “Verano azul”, “Casablanca”, ““2001: odisea en el espacio” i “La vida es bella”, per anomenar unes quantes.

Pensem i reflexionem

A “Pensem” no queda cap tema dins del calaix. És una constant crítica del món on vivim. Sobre el que fem i no fem. De manera irònica i intel·ligent, fent ús de la poesia, la literatura i les cançons. Textos adaptats a melodies conegudes, poemes i fragments de textos de grans autors de la literatura clàssica, poemes de collida pròpia i jocs de paraules. Marina Rosell, Camela, Rocio Jurado, Amy Winehouse, L’Emigrant, Beckett, Pinter, Calders, Brossa, Joan Maragall,...

Pensem i reflexionem

 “Pensem” ens fa reflexionar sobre els immigrants que moren en la mar Mediterrània, sobre l'ús de les aplicacions i les xarxes socials, sobre la sanitat pública, les pensions i els bancs, sobre la moda naturista, el consumisme i les maleïdes obres, sobre la culturapatitis i el futbol. Escenes, esdeveniments i diàlegs que ens parlen de les guerres, de la venda d’armes, del racisme, del canvi climàtic, de la violència en totes les seves formes (violacions, maltractament, violència policial) i de la corrupció de l’esglesia. “Pensem” parla de la nostra terra i la nostra cultura, de la independència, de la memòria històrica, dels morts a les cunetes i de la Batalla del Delta de l’Ebre, dels bombardejos, dels fills de la democràcia, del dia de la hispanitat i de les votacions.

Una melodia “La vida es bella”

Pensem i reflexionem. Pausa. C’est la vie. A LA MERDA!!!