Pere Arquillué: Audiència i Vernissatge

Així les ha plantejat Arquillué en la seva estrena en la direcció d'actors, i tinc clar que l'ha endevinat perquè ha sabut estirar la corda sense petar-la. Ha entès perfectament el sentit en que Václav Havel les va escriure i ha dit (suposo) "fot-li que és de Reus". Un càsting encertadíssim ho ha acabat d'arrodonir. Felicitats!

 

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2JzT6MI

Václav Havel és un autor bastant inèdit a Barcelona, per això és gairebé un imperatiu anar-ne a veure qualsevol obra. Enguany el Festival Grec ha començat amb dues peces curtes del dramaturg txec: Audiència iVernissatge. Escrites el 1975, totes dues tenen com a protagonista l’intel·lectual Vanek, alter ego de l’autor. Ja en aquesta època, el teatre de Havel estava prohibit, i aquestes obres es representaven de manera clandestina en cases particulars.

Tant Audiència com Vernissatge són obres tan hilarants com histriòniques que beuen directament del teatre de l’absurd. Vanek és un intel·lectual lúcid i d’allò més senzill que es veu constrenyit en dues situacions asfixiants: a Audiència l’acorrala el seu cap en una fàbrica de cervesa —basat en una experiència real; Havel havia treballat en una cerveseria. A Vernissatge, Vanek es veu intimidat per un matrimoni que exhibeix de manera impúdica la seva felicitat artificial.

Cal felicitar amb fervor i entusiasme tots els membres de l’equip que han fet possible aquesta producció magnífica. Començant pels actors, Josep Julien està estratosfèric com a cerveser barrut i com a marit pretesament modèlic (un paper força semblant al que fa a Com si fos ahir). Un Julien exuberant és el contrapunt perfecte al Vanek de Joan Carreras, personatge tímid, introvertit, que no gosa alçar la veu contra dues situacions aberrants. Rosa Gàmiz, l’esposa de Julien a Vernissatge, està pletòrica en un paper absolutament exagerat. Així doncs, cal felicitar Pere Arquillué, que s’estrena com a director amb una veritable prova de foc. Ha aconseguit un contrast absolut entre la realitat de Vanek i l’absurditat dels seus interlocutors.

L’escenografia de Max Glaenzel, prou senzilla, és molt explícita, especialment a Audiència, en què l’escampall de llaunes de cervesa per terra retrata el descontrol i la bestialitat del cerveser. El ridícul sideral a què Havel fa arribar els seus personatges és fabulós. A més, és una bella ocasió per reivindicar el teatre de Václav Havel a Barcelona.

En el marc del Festival Grec, a la Sala Villarroel, vam veure ahir AUDIÈNCIA & VERNISSATGE, dos textos de Václav Havel, amb traducció de Monika Zgustová, dramatúrgia d'Anna María Ricart i assessorament de Jordi Casasempera, doctor en filosofia especialista en Havel.

Una proposta sota la direcció de Pere Arquillué que tal com ens va explicar a la roda de premsa, assumeix la seva primera direcció teatral.

Un cop vista l'obra, pensem que la direcció de Pere Arquillué ha estat molt acurada i aconsegueix que ens arribi la ironia d'un autor que és "home de principis", la seva insistència en continuar sent ell mateix i conservar la seva identitat.

Václav Havel (1936-2011) nascut a Praga, fou un reconegut escriptor i polític que va passar quatre anys i mig a la presó (1979-1984) per signar un manifest, després de l'empresonament d'un grup musical. Va ser l'últim president de Txecoslovàquia i el primer president de la República Txeca. D'una manera o altra, va ser president del seu país durant tretze anys.

L'alienació, la mentalitat consumista dels homes i les dones del nostre temps, la dificultat de comunicar-se amb els altres i, encara més, de comprendre'ls, la por al posicionament polític, ... són temes presents en tota la seva obra.

Havel escriu AUDIÈNCIA a principis del 1975, una petita peça teatral satírica per fer riure els seus amics (era un autor perseguit pel règim, al qui prohibien publicar). Aquell mateix any escriu una segona peça curta amb el mateix protagonista, Vanek, l'alter ego d'ell mateix, peça que titula com VERNISSATGE.

Aquestes obres es representaven de manera clandestina a domicilis particulars.

La primera, AUDIÈNCIA, és un diàleg entre un mestre cerveser (extraordinari treball de Josep Julién) i Vanek, un autor teatral represaliat pel règim (Joan Carreras) que ha estat destinat a treballar en una feina no qualificada. El mestre cerveser té ordre de les autoritats de redactar informes periòdics sobre la conducta del seu nou pupil, però l’home intentarà fer que, en el súmmum de l’absurd, sigui el mateix escriptor el qui escrigui els informes sobre la seva conducta. Aquesta peça està basada en fets reals, ja que Havel hi havia treballat en una fàbrica cervesera.

A VERNISSATGE, és una parella d'amics (hilarants Josep Julien i Rosa Gàmiz) qui intentarà amb el seu sofisticat estil de vida, els seus costums sexuals, la seva envejable paternitat, en resum, la seva inqüestionable "felicitat", canviar la posició ideològica i vital d'en Vanek. Una parella que representa una part de la societat, que mitjançant coses supèrflues, intenta tirar endavant amb una vida que no te cap al·licient.

Vanek és el protagonista  de les dues peces, un humil intel·lectual que, coherent amb la seva dignitat, ens parla de l’ambigüitat moral i la relació amb el poder. Aquestes dues peces es fusionen en una sola en la vida de Vanek i en aquest espectacle Joan Carreras ha fet una magnífica interpretació d'aquest personatge, que amb el seu estoïcisme ens fa empatitzar amb ell i la seva permanent tristor i astorament per les situacions que ha de viure.

En aquesta proposta hem de destacar especialment la posada en escena i la transformació, que fan els mateixos actors, del despatx del cerveser, ple de llaunes escampades, en un menjador d'un pis, ple d'andròmines.

Com hem comentat, les interpretacions dels tres actors són engrescadores, portades en molts moments al límit i amb uns papers que exageren els personatges aconseguint perfectament l’absurd que pretenia l’autor. D'aquesta manera, Pere Arquillué ha aconseguit, potenciant l'absurd amb aquestes interpretacions en algun moment grotesques, evidenciar el que Havel volia destacar, la censura que obligava a callar l'evidencia i deixar llegir entre línies el que realment volia explicar.

Una escenografia senzilla de Max Glaenzel basada en 6 peces que fan de porta, de llar de foc, de bar, de lavabo, d'armari, ... Encertada la il·luminació de Jaume Ventura, i l'espai sonor de Raimon Segura. El vestuari de Míriam Compte i la caracterització de Toni Santos, amb la direcció de moviment de Ferran Carvajal (mare meva, com es nota sempre la feina d'aquest home quan intervè !!!), completen un equip de luxe.

Una proposta que ens ha agradat molt i un text que manté la seva vigència en la societat i situació en la qual actualment vivim. El missatge crític de l'autor, ara ens ha arribat plenament.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Dijous vam assistit a l’estrena de Audiència-Vernissatge, on l’actor Pere Arquillué ha dirigit aquests dos textos en una obra hilerant amb un resultat força engrescador.

És una obra que m’ha agradat força, és una obra hilerant on tots els actors estàn genials. Magnífic Josep Julien en el seu paper cap cerveser i marit així com Rosa Gàmimz en el seu paper de dona. Hem d’indicar que els papers son totalment exagerats i portat a un límit extrem. Per aquest motiu s’ha conseguit que l’absurd dels personatges ens agradin igual que la interpretació del actors.

L’escenografia és molt sencilla, amb 6 armaris ens endimsem en un petit despatx on la bruticia i les llaunes de cervesa conviuen amb el cap. Quan comencem la següent obra i viem com els actors en van creant el nou espai. Aquests armaris inicials es converteixen amb tot un menjador d’un pis fabulós.

És una bona oportunitat per acudir al Grec 2018 d’aquest any i poder passar una bona estona rient sempre que entrem en el seu món esgarriat. Si vas amb la idea de veure una comèdia típica, segons el meu parer no és la proposta ideal. Si vols obrir la ment i deixar-te emportar, no ho dubtis.

L'opinió sencera a l'enllaç 

Václav Havel no és un dramaturg habitual en els nostres escenaris, però justament Audiència i Vernissatge són dues peces curtes del 1975 que ja s'han representat en diverses ocasions a Catalunya. És curiós que tornin ara, tot i que segons Arquillué van ser escrites "en un context polític molt semblant al que tenim ara mateix al nostre país". Sigui com sigui, aquestes obres parteixen d'un ambient aparentment realista i deriven aviat cap a la sàtira i el teatre de l'absurd. I ho fan per retratar a un personatge íntegre i fidel a les seves idees, en contraposició a uns altres que estan sotmesos a un règim autoritari o bé a la febre capitalista.

És difícil afirmar que Pere Arquillué, en el seu debut a la direcció, hagi encertat en el to d'aquesta funció. Costa trobar-hi el Havel que molts imaginàvem o esperàvem, i fins i tot el context en el que es produeix la trama de les dues obres. Però és que segons el meu parer, hi ha una aposta clara per la direcció d'actors, pel joc teatral i per la voluntat de fer passar una bona estona. Potser es cau en la desmesura i en una volguda sobreactuació, especialment a la segona part, però el que està clar és que tant Joan Carreras com Josep Julien o Rosa Gámiz no desaprofiten la ocasió per deixar-s'hi la pell. Per tant, podríem dir que estem davant d'un espectacle crític servit amb gust i amb un repartiment de luxe... tot i que potser l'esperit de Havel hagi quedat una mica lluny.

Tot i no ser un gran conegut a casa mostra, Václav Havel va ser un dramaturg i escriptor txec que va arribar a ser el president del seu país durant tretze anys. Obertament, va lluitar contra la repressió i a favor dels drets humans, cosa que va saber transmetre amb intel·ligència en les seves obres, sent perseguit per les seves idees. De fet, les dues peces que es presenten en programa doble i que comparteixen personatge són un clar reflex d'això. En aquest sentit, l'autor utilitza l'humor absurd per reflectir a través de situacions aparentment simples les relacions amb el poder, l'statu quo o el règim, transmetent-ho entre línees. De fet, tot i haver passat 40 anys, l'obra resulta ben viva als ulls d'avui en dia i pot enganxar als espectadors entusiastes del gènere més enllà del seu subtext.

La direcció de Pere Arquillué esdevé àgil i al servei dels actors, els quals es mostren entregats i s'adiuen perfectament a l'exagerat joc interpretatiu que precisa la funció. No obstant, de vegades es força una mica més del compte la màquina, però això forma part del propi divertiment i risc de la pròpia obra. A més, l'escenografia amb la seva versatilitat i la forma en que es realitza el canvi d'obra resulten tot un encert, permetent que tot flueixi i facilitant el desenvolupament còmic. Com dic, l'obra resulta un divertiment, però també és cert que aquesta pot tenir un tipus de públic molt concret degut al propi gènere i tipus d'humor. A més, d'alguna forma, aquesta esdevé molt reiterativa i els gags es van desinflant una mica a mesura que s'avança. Tot i això, l'obra acaba resultant un bon entreteniment, ben executat i amb un subtext que s'agraeix.

Quan parlem de teatre polític, habitualment, es tendeix a pensar en textos feixucs, en diàlegs amb discursos molt elaborats, conflictes molt marcadament ideològics i, en definitiva, obres on la tesi de l’autor queda per davant de qualsevol altre element. Això que, en realitat, no és més que un prejudici, no pot quedar més lluny, d’altra banda, d’aquest binomi teatral titulat Audiència / Vernissatge. El debut en la direcció de l’actor Pere Arquillué proposa una interessant barreja entre una trama compromesa amb denúncia social i un sentit de l’humor tosc, irreverent i granguinyolesc. Com si fossin clowns, els personatges de l’obra es comporten de manera ridícula, exagerada, repetitiva i grotesca davant de situacions quotidianes incòmodes en les quals tots ens en podrem sentir, malauradament, reflectits. Tots tres intèrprets fan un treball magnífic però cal destacar, en especial, la composició de l'alter ego de l'autor que encarna Joan Carreres i ve a ser una mena de pallasso trist francament memorable. La direcció d’Arquillué s’ha dedicat, bàsicament, a buscar el gag i la diversió, experimentant amb les interpretacions, i el resultat és força divertit. Això, però, depèn del gust de cada espectador, ja que, en alguns moments, hi ha qui podrà considerar que el to està una mica passat. En qualsevol cas, l’aposta és clara: potenciar l’absurd del text (que bé pot recordar l’amargura de Beckett o les discussions de Ionesco) i evidenciar, per omissió, el seu subtext. D’alguna manera, aquesta peça de Vaclav Havel parla d’allò del que no es pot parlar en certs moments i de com aquestes censures socials ens deixen ancorats en bucles infinits. Això, no obstant, inclou el risc de cansar o saturar a aquella part del públic que no connecti amb un registre tan estripat.

Dues peces controvertides, no tant per la trama de cada text, sinó pel rerefons de crítica implícita que comporten a la societat de l’època a la que es refereix Václav Havel i que, en certa manera, es poden extrapolar perfectament al dia d’avui, malauradament.

Per un costat, tenim Audiència que explica com un autor teatral ha acabat treballant en una fàbrica de cervesa perquè el règim que governa el seu país/ciutat el troba molest o inapropiat. Vanek és aquest autor i l’únic que li ha permès obtenir una feina i sobreviure és un cerveser. Un home que, al mateix temps, viu en la decadència i que, entre tanta misèria, només intenta extreure alguna cosa del seu treballador per poder sobreposar-se a aquells que li diuen que l’haurien de fer fora.

D’altra banda, hi ha Vernissatge que, a través de la visita d’un jove (Vanek) al pis acabat de decorar d’uns amics (Vera i Michal) ens mostra com hi ha una part de la societat que mitjançant coses supèrflues –com una gran feina o la redecoració de la seva llar- intenten tirar endavant una vida insulsa sense cap al·licient. La parella exposa en tot moment al seu amic quantes coses bones tenen a la seva vida, totes materials, contraposant la seva experiència a la que té ell. Criticant-lo a cada ocasió que poden.

La veritat és que totes dues obres, amb un fil conductor comú, s’allarguen excessivament a ulls de l’espectador. Audiència és, potser, la més interessant, amb una complexitat que enganxa al públic, però que peca de reiteració massiva. El personatge de Vanek està molt ben interpretat per Joan Carreras, que ja ens té acostumats a una actuació impecable. Amb el seu estoïcisme, es guanya a l’espectador fent-lo prendre part en la seva tristesa. Una actitud que continua en la segona part de l’obra, Vernissatge, i amb la qual ens acaba d’atrapar. Josep Julien (cerveser/Michal) porta al seu personatge al límit, carregant al públic fins a traspassar la paciència moltes vegades. Una mica més de contenció faria al personatge del cerveser més amable per a l’espectador. De la mateixa manera, Rosa Gàmiz i el seu personatge també es fa carregós, fins al punt de crear un cert rebuig, sobretot al final de l’obra. Aquesta manera de sobrepassar el límit en la interpretació, aquesta excessiva efusivitat, fa que els textos, a vegades difícils de pair, saturin a qui intenta esbrinar cap a on va tot.

Si una cosa, però, s’ha de destacar és la posada en escena. L’agilitat amb què la fàbrica es transforma en el menjador d’un pis – i la transició que es fa a través dels personatges- és del millor de l’obra. Cada element conté un significat i participa de les escenes, creant un ambient perfecte per a les dues històries.

Amb tot, és interessant descobrir els dos textos i la manera com Havel esquarterava la seva societat davant del públic. Més important és, encara, saber que col·locats en la nostra època tot el què s’explica té absoluta rellevància.