Petits exercicis pel bon morir

Petits exercicis per a un bon morir, que amb algunes innovacions importants recorda a la Trastienda (muntatge de fa uns anys del TDLS), és un viatge màgic dins el ventre de la balena sensorial del Teatre dels Sentits, amb sèu al Polvorí. Un viatge col·lectiu, a diferència d’Oracles, en què el públic s’endinsava en la foscor un per un...

És obvi que hi ha molta gent acostumada a l’hàbit de seure a la butaca i esperar veure una obra; però en aquest cas –i en tots els muntatges del TDLS- no hi ha butaqueta on repenjar-se. És un viatge, i com a qualsevol viatge digne de ser aventura i no travessia turística, cal caminar i descobrir el camí per un mateix. D’entrada –us avise- caldrà que trieu si voleu endinsar-vos en el camí del bon morir o del bon viure... I un cop feta la tria, els habitants del Polvorí us embenaran els ulls i us portaran per l’univers màgic de la memòria. Naixement, vida i mort es donaran la mà formant tot un mosaic de bocins tàctils, olfactius, sonors...

Què és el m’atreu a mi d'aquesta obra? La sorpresa de ser corprès pels propis records si un es deixa estar i no se la passa amb el cap ple de boires prejutjant l’experiència com a teatral o no (n’hi ha que s’ho perden, i això es nota...) Ara, servidor creu que el públic necessita ensinistrament extra amb els temps que corren: sentir, sense anar més lluny. Deixar-se sentir! Per això és important que afineu els sentits i deixeu el cabet a l’entrada. Perquè si un no col·labora en l’experiència –absolutament encisadora– la proposta no qualla. I més quan sou privats de la llum i aneu a les fosques sent transportats pel tacte, les olors, els sons... L'objectiu és evocar els records de tota una vida.

És això teatre? No sé per a què aneu vosaltres al teatre. Jo ho tinc claríssim. I Petits exercicis per a un bon morir s’apropa a això que busque... Quelcom d’inefable i íntim que en aquest cas s’esgola amb les imatges, els silencis, les mirades, la música. Sentir és escoltar la veu de l’ànima, i l’ànima –com diu Enrique Vargas, el director– està en la pell. És per això que la gent no es toca avui dia? Por a sentir? Cabòries d'un amant del bon teatre! Aneu-hi. Doneu-li aquest gust a la pell.

Estan fent una obra que t’agradaria veure (perquè et crida l’atenció el títol, els actors, el director, o perquè algú t’ha dit que ho facis). Compres una entrada i, molt sovint, l’imprimeixes. Esperes a que arribi el dia. Arriba. Vas caminant, o en bus, o en moto, al teatre. A l’entrada, et trobes amb una persona que et diu hola, t’agafa l’entrada i l’estripa/en fa un forat/la mira. Faci el que faci, voldrà dir que et deixa passar. Entres. I et trobes una altra persona; aquesta s’encarregarà de donar-te les indicacions necessàries perquè arribis a la butaca en el menor temps possible. Fes-li cas. T’acomodaràs, com puguis, estudiant la manera més pràctica d’organitzar les robes, abrics, bufandes, bolsos o carteres. Una tercera persona sonarà pels altaveus i et dirà que apaguis el mòbil. Fes-li cas, fes-li MOLT cas. Els llums s’apagaran, per encendre’s de nou segons després. Apareixeran altres (en algunes sales les mateixes d’abans) persones a dalt (o a baix, o al teu costat): en qualsevol cas, en un espai que anomenarem escenari. Viuràs unes sensacions. Al final, els llums s’apagaran. Després tot el recinte s’encendrà. Aplaudiràs i, en el millor dels casos, et posaràs d’empeus. Com puguis, agafaràs tots els trastos. Sortiràs per la porta. Les persones et diran adéu. Has anat al teatre.

Però què passa si ens distanciem d’aquest concepte tradicional del teatre? Què passa si no hi ha escenari, ni llums que s’apaguen i s’encenen. Si barregem els actors i els espectadors. Si tu mateix et trobes immers en la història, sent partícep del que està passant. Si els actors et toquen, et parlen a cau d’orella o et demanen que et tapis els ulls. Què passa quan no aplaudeixes, al final del “show”?

Teatro de los Sentidos ho investiga a Petits Exercicis pel Bon Morir, un espectacle que proposa jugar i buscar i allunyar-se del teatre convencional. Trencar la barrera que separa l’escenari del pati de butaques, proposant a l’espectador convertir-se en viatger, en protagonista de la seva història i del seu espectacle.

A l’entrada, una dona ens demana que deixem tots els objectes (mòbils inclosos) al guardaroba. Després, un home ens explica una història i ens demana que pengem la jaqueta, que ens preparem. Minuts després, obrim una porta enorme.

Dos camins. Dues portes. Una condueix als petits exercicis pel bon viure. L’altra, als petits exercicis pel bon morir. Quina escolleixes?

I comença el viatge.
Curiositat. Dubte. Sorpresa. Misteri. Desconeixement. Consciència.
No és exactament anar al teatre. Suposa assistir a alguna cosa especial, preparada perquè cadascú de nosaltres hi participi de manera activa; a vegades en silenci, a vegades a les fosques, per un espai pel qual no estem acostumats a caminar.
Un viatge per les emocions.
Una celebració per tots els nostres sentits.

El meu consell? Deixeu que us guiïn per un ritual festiu: brindant per la vida, i per la mort.
Despulleu-vos de prejudicis, aneu-hi, i gaudiu.

Per tant no em començaré a tirar floretes dient que hem estat magnífics, però sí us diré que l'espectacle és una mena de viatge iniciàtic... cap a no sé on. En una sala fosca, molt fosca ens han repartit en grups; els uns ens han dirigit cap a l'entrada del món dels morts que celebren la vida i els altres cap al món dels vius que celebren la mort. Ho aneu agafant? Doncs això. Ens han embenat els ulls, ens han fet caminar com a talps, ens han fet escoltar sorolls, ens han donat una mica de berenar, ens han donat... no, això no. En fi. Els que ens ho hem agafat en conya, ens ho hem passat prou bé. Quan he arribat a casa la meva dona m'ha vist com una àuria al meu voltant. A veure si la cosa anava seriosament.