Sinopsi

“Tots vivim rodejats de pors, però intentem superar-les o, almenys amagar-les de la vista dels altres. L’Ana, en canvi, ha decidit conviure amb tots els seus temors i paranoies i ensenyar-los sense complexos, acceptant així, públicament, que la seva vida és i serà una veritable merda. A punt de fer els 40 anys, artista conceptual a l’atur i vivint de nou a casa dels seus pares, l’Ana s’ha convertit en un molest espantall que no suporta el món en el qual viu, i el món tampoc la suporta a ella. Només que la seva idíl·lica vida de merda es veurà amenaçada per la intenció de la seva germana Marta de separar-se del seu xicot – vegà i practicant de ioga – i tornar a la llar paterna. La guerra esclatarà entre les dues germanes per conquerir un mateix espai, i en aquesta batalla delirant s’enfrontaran les dues maneres radicalment oposades i irreconciliables de veure el món i viure’l; dues maneres d’enfrontar-se al buit i a les pors i dues maneres de salvar-se a un mateix quan tot va malament, però que molt malament. Marilia Samper

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 7

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Una bona direcció al servei d’un bon text

Marilia Samper torna a encertar de ple i, en aquesta ocasió, ho fa amb una obra que amaga molt més del que pot semblar d'entrada. Així, durant una hora i quart assistim a una batalla entre formes oposades d'afrontar la vida, tot a través de l'humor i d'un diàleg molt àgil. De fet, com ha demostrat en obres com Animals de companyia o Pulmons, la també autora de l'obra és tota una experta en aportar ritme a l'acció i en la direcció d'actors, tot aconseguint omplir l'allargat escenari de La Villarroel amb només tres intèrprets. Sens dubte, el dinamisme amb que es desenvolupa l'obra atrapa a l'espectador, al mateix temps que ho fa un text farcit d'idees realistes amb les quals es gairebé impossible no sentir-se identificat d'alguna forma o una altra. En aquest sentit, l'obra arriba a un públic bastant ampli, anant des del que busca una comèdia per només distreure's fins a aquell més exigent que vol aprofundir en la temàtica plantejada. I es que, busqueu el que busqueu, aquests Petits monstres bé valen una visita a La Villarroel.

12/03/2015
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Comèdia generacional

Tens entre 30 i 40 anys i encara tens la sensació que no entens res de res? Això de fer-se gran ha resultat ser un parany malvat? Petits monstres és sens dubte el teu muntatge i l'Anna, la protagonista impecablement interpretada per Vanessa Segura, la teva nova heroïna. Petits monstres és una comèdia ràpida, intel·ligent i molt divertida que després de representar-se en diferents terrats de Barcelona, aterra a La Villarroel amb una versió allargada (se li nota en el flash forward final, ficat amb calçador, la veritat).

Més informació

08/03/2015
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

L’evolució de les crisis

A diferència de la generació dels nostres pares, que estava enfocada a treballar i a formar una família, a nosaltres se'ns va educar per tenir somnis i aspiracions. Ara bé, ningú va tenir el valor per avisar-nos de que molts d'aquests objectius no s'acomplirien mai. Petits monstres parla de tot això, i és precisament en el personatge de l'Anna -impecable i divertidíssima Vanessa Segura- on es donen cita totes les frustracions, els desencisos i les petites misèries. Ella ens posa davant dels ulls un personatge que accepta viure amb les seves pors i amb els fantasmes que la persegueixen des de fa anys.

També és curiós, d'altra banda, que l'obra es presenti com "la comèdia de la crisi dels quaranta". En altres èpoques, entrar a aquesta edat es relacionava amb sexe insatisfet o amb l'arribada a un sostre professional -o vivencial- del que ja només s'esperava el compte enrere... La diferència amb l'actualitat, segons el text de Marilia Samper, és que ara molts arriben als quaranta sense haver aconseguit res de res: ni una feina estable, ni una família, ni un sostre propi on aixoplugar-se, etc. De totes formes, en lloc de furgar en una situació així, l'autora busca la comicitat i el punt just d'escepticisme. Potser peca en ocasions d'una certa ingenuïtat, però el conjunt acaba resultant simpàtic. Recomanable per als que vulguin passar una bona estona i tinguin la capacitat de riure's d'ells mateixos, sobretot si han entrat en la dècada del quatre.

25/03/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Petits tòpics

La crisi és un poderós motor dramàtic per a qualsevol història. Per això, sobre la crisi dels quaranta ja s’han escrit un bon grapat d’obres al llarg del temps i, malauradament, també a aquestes alçades, moltes que parlin, a més, de la crisi econòmica. Persones en crisi en moments de crisi. Segurament, és del que toca escriure ara i el que el públic vol (o necessita) veure. En clau de comèdia, Petits monstres tracta sobre les pors, les contradiccions i la insatisfacció existencial de l’Ana, una artista conceptual que viu amb els seus pares i no se sent gaire compresa per la gent que l’envolta. El personatge, interpretat per una carismàtica Vanessa Segura, està dissenyat amb molta cura i originalitat, fins al punt que, més enllà de la seva visió del món i la seva idiosincràsia, l’argument de l’obra importa poc. Així, tot i ser divertida i, per moments, molt personal, planteja conflictes que no acaben de funcionar més que de manera superficial i, fins i tot, poc creïble... que, a més, acaben resolent-se per ells mateixos. Per aquest motiu, el més interessant, en conjunt, són els parlaments on la protagonista expressa, amb gran sentit de l’humor, les seves inquietuds més profundes. Malauradament, aquest món interior seu tan ben treballat per l’autora i directora, Marilia Samper, no es trasllada a cap trama externa a l’altura de les circumstàncies tot i que, malgrat això, l’espectacle té un bon ritme i aconsegueix fer passar una bona estona.

23/03/2015
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Massa retocada?

Va començar com a experiment de 20 minuts, va passar a 40 per fer-la als Terrats i ara en dura 80 a La Villarroel, a més s'hi han afegit dos ajudants a la dramatúrgia i de castellà ha passat a bilingüe (cast-cat). No sé, no sé; em temo que tants canvis no li han fet cap favor. L'obra és divertida, la situació enginyosa i els actors la defensen bé. Les discussions de les dues germanes amb el cunyat de sparring divertides, però en general m'ha semblat allargassada. També entenc que no es poden obrir les portes d'un tetre com La Villarroel per només 40 minuts. Llegiu-ne més.

07/03/2015
Hebert Parodi

“Petits monstres” a La Villarroel. Es queda a mig camí. Ni m’ha fet riure prou ni provocat reflexions prou interessants. El personatge protagonista, no confondre amb la intèrpret, vol ser tan estrambòtic que cau en la caricatura, amb el que et distancies d’ell. Sí, rius de tu mateix, que sempre és bo, però no m’ha dit gaire cosa, la veritat.

22/03/2015
Llorenç Prats Canals

No hi ha res més reconfortant que riure’ns de nosaltres mateixos. És catàric. Ja ho fèiem fa uns dies a Joc de Miralls i ara en aquests Petits Monstres de la Marilia Samper, més directa, més aparentment autobiogràfica (potser que no ho sigui en absolut, però ho sembla), i també, inevitablement més senzilla, potser massa.
Però la comèdia funciona i s’inscriu en un paquet on ja n’hi ha unes quantes com l’esmentat Joc de Miralls, els Animals de Companyia… sense arribar, pel meu gust, al nivell d’aquestes dues. Ara bé, si el que es tracta és de passar una bona estona rient dels petits monstres (d’aquells que creem nosaltres, no dels grans monstres que ens porta la vida), està prou bé. Situacions de la vida quotidiana, que ens fan riure i no plorar perquè sabem que no és si no la nostra pròpia estupidesa la que ens hi aboca, maldestres com som.
Que en facin més (si són una miqueta més elaborades que aquesta, millor), són un bon antídot de les tragèdies del món real, molt millor que les suposadament còmiques comèdies xiripitiflàutiques que t’asseguren que esclafiràs a riure cada mig minut. No cal.

07/03/2015

Deixa la teva opinió