Pool (no water)

Ens trobem davant d’una creació fruit de la trobada entre dos grups dinàmics, agosarats i potents: col·lectiu VVAA i íntims produccions.

 

Entrem a un espai obscur i inquietant, indefinit, on perdem la noció del temps i d’on som. És com si estiguéssim a una realitat paral·lela. Sona un cant...un cant que també contribueix  crear aquesta enigmàtica atmosfera. I veiem uns personatges misteriosos situats entre nosaltres, els visitants d’aquest racó apartat de l’exterior.  El cant deixa espai a les paraules, i amb aquestes neix l’aproximació a aquests éssers que semblaven tan estranys, però que finalment, són com nosaltres. Artistes, això si. Ens trobem a...a la cova, diríem, d’un grup d’artistes! Un...dos...tres! Comença el ritme! Tinc la sensació d’estar a una muntanya russa, on hi ha algun moment d’avanç lent i recte, però sols per situar-nos a la següent pendent, agafar un poc d’aire i avaaaall!! No perden el ritme en cap moment, de vegades més ràpid, de vegades un poc més lent, però mai el perden. I amb ell, ens presenten tot de propostes ben diverses, ens trobem en un laboratori d’exploració artística. I ens preguntem, què és art? Fins on es pot arribar en nom de l’art?

 

A través d’aquest laboratori ens impregnem de la gran belles que pot haver en l’enveja, en l’egoisme, en un cos trencat en mil bocins, en la cara tèrbola de l’amistat, l’amor, l’èxit, una mansió idíl·lica amb piscina,...Vibren amb allò políticament incorrecte que també ens fa humans, però que està mal vist que surti a superfície. Així que, tenim una piscina amb una característica concreta que ho fa purament visible i ens allibera. Tant pel que plantegen a nivell de guió, com per la interpretació, com pel joc a l’espai i amb els recursos i, especialment per la gosadia, el risc i el permetre’s ser insolents, grollers i gens subtils, és una obra molt necessària.

 

No apta per a públic molt sensible a situacions i ambients on desapareixen els filtres socials i les coses són com són, i punt. Apte per a persones que volen viure una estona trepidant on alimentem una part nostra sempre tan silenciada i amagada, relegada a l’últim racó del nostre cos.

Inicialment, que part del col·lectiu artístic VVAA, creadors de peces com Like si lloras i Wohnwagen, s’hagi associat amb Íntims Produccions, artífexs de Wasted, per aquest muntatge resulta una idea d’allò més interessant i atractiva. L’energia jove, arriscada i compromesa dels seus espectacles anteriors genera, inevitablement, unes altes expectatives basades en aquests notables antecedents. Si a tot això, a més, li sumem el text de Mark Ravenhill, autor del qual havíem pogut veure fa uns anys una versió de Shopping and Fucking protagonitzada per Clara Lago i Quim Àvila, la perspectiva sembla encara més favorable. Potser és, precisament, per aquest motiu que la proposta no acaba d’estar a l’alçada del que podíem esperar. L’obra és inquietant i està magníficament ambientada. Els seus actors s’entreguen completament i la posada en escena està plena de troballes. El problema, veritablement, és que la història genera un gran interès al començament però, a poc a poc, va perdent força fins, al final, recuperar-se una mica. Probablement, la durada per a un tipus de peça com aquesta és excessiva i això fa que pesin més les decisions escèniques que són més aleatòries o menys inspirades. En qualsevol cas, el conjunt transmet prou atreviment, intel·ligència i inquietud per fer sentir a l’espectador que, malgrat certa irregularitat, el viatge i els seus encerts han valgut la pena.