Premis i càstigs

Veiem sovint moltes obres on es parla del teatre o dels actors, però és la primera que veig on es parla de les tècniques d'interpretació. I aquesta és la premissa i el desenvolupament, ja que Premis i càstigs és un mostrari d'exercicis teatrals -alguns de força divertits- i poca cosa més. Comença l'obra amb un grup d'actors que, vestits com si haguessin d'interpretar una peça de Txékhov, surten a l'escenari per explicar-nos i mostrar-nos tot el que es pot expressar amb les mans, amb el rostre, amb tot el cos... La idea és original i permet gaudir de moment únics, poc vistos, i molt agraïts. Però quan un veu que amb allò no s'anirà enlloc comença la inquietud i un cert neguit entre els espectadors. A més, la suposada representació del final es fa llarga i avorrida, cosa que no ajuda al  resultat global de l'espectacle. Crec que una retallada a temps l'hagués deixat com un producte simpàtic, però l'ambició o la idea de voler llençar algun missatge inexistent no li han permès aixecar de tot el vol. Em quedo, però, amb la sensació de l'inici i amb la interpretació més que sobrada d'una colla d'actors solvents i esforçats.

El teatre dins del teatre ha donat molt de joc en els escenaris i en les diferents arts i és molt estrany la temporada que no tenim cap obra al respecte. Aquest cop li ha tocat el torn a les T de teatre, les quals s'han aliat amb Ciro Zorzoli per representar una peça que respira aires d'experimentalitat. En aquest sentit, podem dir que no es tracta d'un espectacle convencional, però aquest sí que respira l'essència de la companyia, recordant a l'atmosfera que transmetien les seves primeres obres en les que representaven esquetxos, tot i que aquest no seria el cas.

Així, ens trobem sobre l'escenari a una companyia d'actors que presenten al públic una sessió de pràctiques actorals per tal d'aconseguir el virtuosisme en la pràctica escènica. Realment, es tracta només d'això durant els seus 85 minuts de durada, es a dir, d'un seguit de pràctiques que l'espectador va veient una darrera de l'altre. Malgrat això, gràcies a unes bones interpretacions i a una direcció que juga amb el moviment i que omple un gran escenari despullat, s'aconsegueix majoritàriament que l'atenció de l'espectador no decaigui, no fent-se-li feixuga l'obra. De fet, es gaudeix l'espectacle i arriben al públic un seguit d'idees prou interessants al voltant del que representa l'actuació i el món teatral, tot i que un té la sensació que hi ha una certa monotonia al llarg de l'espectacle i que les idees que s'intenten transmetre no acaben d'estirar-se del tot, trobant a faltar també moltes més. No obstant, com dic, és un espectacle arriscat, diferent i curiós, que tot i no acabar de funcionar al cent per cent, sí que ens fa passar una bona estona i ens fa sortir de la sala pensant que no hem vist el de sempre.

El grup T de Teatre, que va començar als anys 90 amb divertits espectacles d’esquetxos i monòlegs sobre l’univers femení, no ha dubtat en posar-se en mans de diferents autors i directors al llarg de tot aquest temps en un lloable afany de reinventar-se. Així, després de Javier Daulte, Alfredo Sanzol i Pau Miró, arriba el torn de Ciro Zorzoli que proposa un exercici paròdic de les diferents pràctiques escèniques dinàmic i força entranyable... però també incomplet. Es tracta, potser, d’una de les propostes més experimentals d’aquest grup d’actrius que, en aquest cas, vénen acompanyades dels més que solvents actors Ivan Benet, Albert Ribalta, Jordi Rico i Marc Rodríguez. L’espectacle exposa un ventall de manies, trucs, eines artístiques i costums del món de la interpretació en clau simpàtica i amb moments interessants que, malauradament, no porten enlloc. Tot i la seva correcta elaboració formal, el muntatge pateix certa buidor d’intencions i de contingut. A més, s’allarga innecessàriament fent servir fragments de Barranca abajo de Florencio Sánchez quan, arribats a cert punt, ja no tenen on dirigir-se. Com a punt de partida, la idea era bona però Zorzoli no ha sabut desenvolupar-la de forma satisfactòria. D’aquesta manera, l’interès de la proposta va progressivament decreixent, segons avança, i només remunta en puntuals sortides de to i alguna reacció inesperada. Per tot això, la sensació global és, inevitablement, d’una estranya indeterminació i d'oportunitat perduda.

Perquè la idea és bona, però penso que no està ben arrodonida. Ciro Zorzoli ens presenta una obra de teatre dins el teatre en que una companyia fa periòdicament sessions de pràctica actoral: moviment de mans, expressions facials, en fi, tota mena de situacions controlada pels propis companys. Això als primers quinze minuts funciona, però a partir d'aquí, consumit el primer plat vas veient que no hi ha segon i que de postres ens han servit la representació d'una mena de culebrot sudamericà, per això dic que em sembla que hi hauran de passar el ribot. Noranta minuts de més del mateix han sigut massa. Penso que arreglada podria ser divertida. També penso que T de Teatre s'hauria de desprendre d'alguns tics que possiblement siguin herència de vells temps de TV.