Prendre partit

... que tiri la primera pedra. Això ja es va dir fa més de dos mil anys, però en realitat està vigent, encara que ara en contes de pedres es tirin coses pitjors. Wilhelm Furtwängler, gran director d'orquestra alemany, potser el millor de tots els temps, va ser acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi i d'això va l'obra que Ronal Harwood va escriure l'any 1960. El director no va fugir d'Alemanya i es va quedar per col·laborar? Ho va fer per preservar la cultura del seu país? Amb una excel.lent posada en escena i bona direcció de Josep M. Pou, el dilema està servit. Aneu-la a veure i preneu partit (si teniu valor per fer-ho).

Llegiu-ne més.

Feia dies que tenia ganes de veure aquesta obra i la veritat és, que les quasi dues hores que dura la representació s’han passat volant. Només entrar a la sala, ja em va impactar la simbologia nazi que hi ha projectat sobre el teló de l’escenari i que ens anuncia que la temàtica si més no, serà dura. Harwood sempre ha tingut un gran interès en la Segona Guerra Mundial i els músics com els seus personatges principals.

La historia transcorre en una comissaria de policia de Berlín mig derruïda per els bombardejos, fosca i amb els vidres trencats, durant el període de desnazificació  , investigacions que es van fer  a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial , i que es basa en los interrogatoris reals que va fer un investigador del Exèrcit dels Estats Units, el major Steve Arnold ( Andrés Herrera) i  el director d’ orquestra Wilhelm Furtwängler (Josep Maria Pou) al que se l’acusava d’haver servit al règim nazi. Un enfrontament entre la política i la cultura , dues posicions i un debat intens sobre el paper de l’art i els artistes durant l’època de Hitler. No és possible ser un apolític i un gran patriota a l’hora?

Hem gaudit d’un text potent, dels que et fa reflexionar i debatre quan surts del teatre. Una escenografia clàssica del tot encertada. La música que hem pogut escoltar durant la representació són algunes de les simfonies de Beethoven interpretades per l’Orquestra Filharmònica de Berlín i que van ser dirigides pel mateix  Wilhelm Furtwängler. La il.luminació  molt efectiva, la llum blava de la lluna que traspassava els vidres trencat  m’ha agradat moltíssim. El vestuari  adient a l’època. Pel que fa a les interpretacions haig de destacar la d’en Josep Maria Pou, que ens fa una interpretació excel•lent, la d’un home serè, tranquil i intel•ligent, molt convincent en el seu paper i a un Pepo Blasco, segon violí de l’Orquestra Filharmònica, molt ben interpretat. No puc dir el mateix de l’Andrés Herrera que no m’ha acabat de convèncer; fluix en interpretació, amb alts i baixos  en la seva interpretació, insegur en molts moments i amb moltes entrebancades amb el text.

Al seu discurs final en el seu procés de desnazificació, Furtwängler va dir:

"Jo sabia que Alemanya es trobava en una terrible crisi; em sentia responsable de la música alemanya, i que la meva missió era que sobrevisqués a la crisi com fos. El fet que el meu art fos usat com a propaganda quedava en un segon lloc davant la gran preocupació perquè la música alemanya fos preservada i que la música havia de ser oferta al poble alemany pels seus propis músics. Aquest públic, compatriota de Bach i Beethoven, de Mozart i Schubert, fins i tot havent de viure sota el control d'un règim obsessionat amb la guerra total. Qui no hagi viscut aquells dies possiblement no pugui jutjar com eren les coses”.

I ara a nosaltres ens queda Prendre Partit.

VALORACIÓ: *** ½  perquè no ha estat una lluita d’actors a la mateixa alçada.

L’obra vol abastar no tan sols el judici al director d’orquestra, sinó que posa davant dels espectadors la disjuntiva de fer de jurat sobre una acusació genèrica contra totes les persones que voluntàriament o no, van donar suport al règim d’Adolf Hitler. Potser encara va més enllà i aquesta situació molt concreta, vol ser una reflexió sobre les relacions entre l’art i la política, que sempre han existit, d’ençà que tenim coneixement de l’existència de la “cultura”, molt sovint sotmesa al poder polític.

Una producció que ens ha agradat més de què esperàvem. Podeu veure la crònica complerta.

Una de les coses que es pot destacar de Josep Maria Pou, a part de ser un gran actor, és que ja fa anys que es dedica a dirigir aquelles obres que li venen en gana... sense la preocupació del que està de moda o del que demana un públic més genèric. El seu és un teatre eminentment de text -escenificat de forma clàssica o, fins i tot, acadèmica- que tracta temes relacionats amb els valors humans, o la manca d'ells. Prendre partit encaixa com un guant en aquesta classificació, ja que ens parla de com la política -i també l'ego o la vanitat- pot arribar a condicionar qualsevol forma de manifestació artística, i per defecte, a les persones que les porten a terme.

L'obra es centra en la figura del director Wilhem Furtwängler, que després de la II Guerra Mundial va ser acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi. Res es va poder demostrar, però el seu nom va quedar tacat per sempre... L'angoixa del personatge central, així com la figura del comandant americà que l'investiga, queden molt ben retratades i són defensades amb convicció per Josep Maria Pou i Andrés Herrera, respectivament. També destaca en un rol secundari l'actor Pepo Blasco, que té algunes de les millors escenes de l'obra. En definitiva, un espectacle recomanable per a tots aquells que no busquin les últimes tendències i es conformin amb una obra com les d'abans, representada amb total correcció i algun petit toc de genialitat.

Per últim, i com a curiositat, recordar que en el 1996 Ferran Madico ja va dirigir la peça a la Sala Villarroel, amb Andreu Benito i Josep Lifante en els papers protagonistes. En el repartiment també hi apareixien Xicu Masó, Cristina Cervià, Lluïsa Mallol i Pere Anglas.

El gran Josep Maria Pou ens sorprèn aquest cop dirigint l'obra Prendre Partit, extreta originalment del text de Ronald Harwood. Una obra dramàtica, basada en fets reals, que convida a reflexionar i a viure de ben a prop els conflictes impartits per l'Alemanya Nazi a Berlin.Prendre partit, dues hores d'aprenentatge exquisit. És una obra dura, de judici, on s'explica la política de desnazificació després de la derrota d'Adolf Hitler al finalitzar la II Guerra Mundial. Tot passa en un mateix espai i això ajuda a posar-se a la pell dels personatges. Això si, personalment penso que l'obra té alguns diàlegs que es podrien escurçar, és fa massa densa i pesada (a vegades era innevitable desconectar de la història). Per altra banda, cal destacar plenament l'interpretació de l'actor Andrés Herrera (és magnífic com controla el tempo de l'obra sense abandonar l'escenari en cap moment). No us podeu perdre aquesta delícia de funció, plena de matissos i tensions. Ah! i també aprendreu una mica sobre música clàssica.

Dues consideracions abans de tot. Encara que la temàtica ha estat plantejada d'una forma molt atractiva, no ha estat el mateix el muntatge que vaig poder veure. La història resulta massa densa, sense un ritme que acompanyi i és el que més es troba a faltar durant aquestes dues hores. La gent semblava desconnectar durant moments.

Un encert l'elecció d'Andrés Herrera. L'esgotament de Joel Joan ha estat, segur, un cop dur inicialment. Siguem sincers, tot i els detractors, hi ha força gent que el segueix. Ara un cop vist l'obra em sembla que s'ha encertat de ple aquesta substitució.

I la interpretació de Pepo Blasco com a personatge més humà dels que apareix, i aquell moment de la Sandra Monclús que mereixia sortir una mica més. L'Anna Alarcon ha estat esplèndida, amb aquells dobles matissos del seu personatge, el saber estar en tot moment ... (seguiu llegint)

La trajectòria com a director d’en Josep Maria Pou ens ha portat, durant els darrers anys, alguns dels textos més rellevants del teatre contemporani com La cabra d’Edward Albee o Els nois d’història d’Alan Bennett. Últimament, però, havia desviat aquesta tendència cap a muntatges més clàssics com El zoo de vidre de Tennessee Williams o l’emblemàtica Truca un inspector de J.B. Priestley. Prendre partit sembla un punt d’inflexió entre aquestes dues vessants. Estrenada a Londres el 1995, es tracta d’una obra formalment molt clàssica malgrat proposar un debat ple d’arestes i molt actual. Pou demostra, primer de tot, que continua tenint un gust teatral exquisit i, d’altra banda, que el seu talent interpretatiu és enorme. Malauradament, com a director es mostra cada vegada menys imaginatiu, amb símptomes que se li estan acabant les idees. Ronald Harwood, l’autor, planteja un interessant conflicte en l’Alemanya de 1946 on el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler s’ha de defensar d’acusacions de col·laboracionisme amb el règim nazi. Basat en fets reals, el més engrescador de la proposta és la indeterminació dels fets, traslladant a l’espectador la responsabilitat de jutjar-los per ell mateix. La història és, en aquest sentit, captivadora i trenca dramàticament certs estereotips de l’eterna confrontació entre l’art i la política. No obstant això, per moments, pot resultar una mica massa densa i la sobrietat de la posada en escena de Pou, bàsicament, no ajuda a alleugerir-la. Per sort, l’estètica és força llampant i la resta d’actors fan també una bona feina, exceptuant, potser, la interpretació una mica desdibuixada d’Andrés Herrera. Cal destacar, en canvi, un inspirat Pepo Blasco en el paper de segon violinista de l’orquestra de l’acusat; un personatge, com l’obra mateixa, humà i ple de matisos.

Els totalitarismes han inspirat nombroses creacions artístiques a causa del seu gran impacte social i polític, ja que contenen elements de gran simbolisme que resulten molt propicis per a les arts. Cal dir que potser no són tan nombroses les obres que se situen després de la caiguda del règim nazi, com pot ser Vencedores o vencidos, però aquestes ens atorguen un punt de vista restrospectiu molt interessant que permet reflexionar en el seu conjunt. De fet, aquest és el cas de l'obra que ens ocupa, la qual a partir d'una investigació ens convida a debatre sobre la confrontació entre cultura i poder. Sens dubte, és un tema apassionant, però la forma en que es tracta en el text resulta una mica tediosa, provocant que l'espectador no s'arribi a enganxar en la història i que no entri en la reflexió que es planteja. D'altra banda, el ritme lent i estàtic enmig d'una escenografia que evoca la magnitud arquitectònica dels totalitarismes, no ajuda a crear el clima d'opressió necessari en una batalla dialèctica. Realment, és una llàstima que l'obra no acabi de funcionar del tot, ja que planteja un tema molt interessant i compta amb un equip ple de talent.