Preses

Un moviment coreografiat guiat per una escenografia ben estudiada d’il·luminació i música ens introdueix en aquesta obra. Un inici inesperat, que es pren el seu temps per captar l’atenció d’un públic que es troba més que preparat i encuriosit per la història que està a punt d’explicar-se.

En un escenari buit, només la presència de tres reixes, un altar i cinc actrius que, en qüestió de pocs minuts, ens narraran les experiències de cinc dones que van ser empresonades, humiliades i vexades després de la Guerra Civil. Amb l’ingrés d’algunes d’elles a la Presó de dones de Barcelona, ens anem assabentant de la història de totes, tancades per les seves idees, la família, per intentar sobreviure o, simplement, per no seguir els preceptes que dictava el règim franquista.

Laura Giberga aconsegueix amb aquest text que coneguem algunes de les històries que van passar en aquella època i que, a vegades, han quedat eclipsades per d’altres més populars. Ens recorda en una escena, a través de la divertida Rocío, La Desbandá, la matança que va ocórrer a la carretera entre Màlaga i Almeria quan la població fugia per protegir-se de les tropes franquistes. En un altre moment, ens expliquen la història de la Colònia Amèrica al Prat de Llobregat, on es concentraven desenes de famílies que intentaven sobreviure a la post-guerra. I aquests són només alguns exemples.

A poc a poc el text et va colpint. Per molt que haguem escoltat històries de la guerra civil i les seves conseqüències, cada vegada que es posa nom i cognom a una de les fatalitats que es van portar a terme, ens pessiga l’ànima i aquest text ho torna a fer, es va guanyant al públic a mesura que van passant els minuts.

Tot i ser una història dramàtica, hi ha un encert majúscul en anar deixant perles de felicitat i tranquil·litat durant el text: el naixement d’un amor, aleshores, mal vist; la posada en escena del manual de la bona esposa amb el qual la Sección Femenina volia modelar a les dones de l’època; o les mostres d’amistat i complicitat entre les presoneres que, per sempre més, compartiran una història comuna.

En la part interpretativa només poden haver-hi elogis, tot i que no puc evitar destacar a Rocío Quesada, que atrapa a l’espectador/a amb la seva gràcia i naturalitat des de la seva primera intervenció. A més a més, el seu personatge és, potser, el més carismàtic de tots, fent desitjar que totes les dones que van ser apressades poguessin conèixer una com ella dins d’aquell malson.

Un altre personatge clau és la música, que signa Clara Peya, i que es converteix en indispensable per filar la narrativa d’aquesta obra. Delicada, dolça i, al mateix temps, punyent.

Un vegada més, es fa un cop d’ull a una història que no s’ha d’oblidar. Amb una estructura àgil i atraient, deixa a l’espectador/a, en sortir del teatre, amb un sabor agredolç per haver presenciat una narració dura, però alhora esperançadora i plaent.

La tot-terreny Laura Giberga ens sorprèn de nou amb una proposta que va un pas més enllà del teatre convencional. La dramaturga, i a la vegada directora i actriu, condueix el públic per terrenys entre ciència-ficció i paisatges onírics per descriure la dura vida i el terror psicològic que es patia a les presons de dones durant i després de la Guerra Civil. Cinc personatges creats a partir de diverses històries reals barrejades entre si prendran vida entre les parets de la Presó de Dones de les Corts.

Amb una escenografia senzilla però funcional, l'espectacle canalitza l'essència del missatge a transmetre a través d'una bona barreja de llums, música i coreografies. Tres elements que encaixen a la perfecció en un muntatge rodó i que flueixen l'un rere l'altre sense forçar el canvi de registre. El moviment corporal col·lectiu ideat per Maria Salarich va de la mà, com ja s'ha pogut veure en altres espectacles, amb la identitat Peya en la composició musical. Un projecte que ens mostra que les desavinences entre ideologies del mateix caire ja vénen de lluny i amb un toc treballat de sàtira afegeix el punt còmic a l'espectacle.

Sempre ha sigut difícil i arriscat posar sobre la taula temes com aquests, ja sigui pels records que transmeten, pels mals temps viscuts... Però Giberga aconsegueix remoure un sac ple d'estats anímics. L'angoixa, l'ofec, el deliri... entraran per la vista de l'espectador i arribaran a la panxa on miraran de trobar-hi la sortida. Una clara manifestació d'intencions on els ideals més revolucionaris sortiran a la llum per reivindicar el poder del teatre per convèncer i explicar.