Pretty - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions

Sinopsi

El món de l’Edu entra en caos quan la seva novia (la Meri) se n’assabenta que ha fet un comentari, aparentment inofensiu, sobre la seva cara. Però això és només el començament: el millor amic de l’Edu, el Toni, està casat amb la millor amiga de la Meri, la Carla, i quan les coses es compliquen a la vida de la parella, els amics es troben en mig de tot plegat. L’equació emocional es complica exponencialment.

A mesura que les seves relacions s’enfonsen, els quatre amics s’enfronten a la infidelitat, la traïció, i l’engany que s’ha apoderat, de sobte, de les seves vides, mentre intenten respondre a la pregunta: com d’important és ser guapa?

Aquest drama còmic de Neil LaBute confronta de manera brutal i estimulant l’actual obsessió de la societat amb l’aparença física.

Idioma:
Català

Sinopsi

Aquest drama còmic de Neil LaBute confronta de manera brutal i estimulant l’actual obsessió de la societat amb l’aparença física.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 11

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

“I feel pretty, oh so pretty”

Els Sixto Paz tornen a la cartellera després d'assolir èxits com Pulmons o Història. En aquesta ocasió, ho fan amb una obra carregada d'humor i que diu les veritats sense embuts, tot girant al voltant de la obsessió pels ideals de bellesa presents en la nostra societat, els quals ens causen ferides internes sense que ens adonem i que poden posar en perill la nostra estabilitat. Realment, el text no ens descobreix la sopa d'all i tampoc va molt més enllà d'una reflexió adequada sobre el tema, però aquest resulta molt entretingut gràcies a unes trames ben trobades i a uns personatges ben dissenyats, fent saltant les xispes a l'hora d'interactuar entre ells.

La direcció de Marilia Samper torna a ser esplèndida, la qual aconsegueix aportar a l'obra un gran dinamisme i, juntament, amb les bones interpretacions que ofereixen tots quatre actors fan oblidar qualsevol mancança que pugui tenir el text de Neil Labute. Així doncs, si voleu passar una bona estona al teatre amb una obra que vol reflexionar sobre com ens afecten els cànons de bellesa, però sense pretendre'ns adoctrinar, aquesta pot ser una molt bona opció.

25/05/2016
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

El dit a la nafra

Sembla com de mala educació dir en veu alta que ens preocupa la nostra imatge però, sincerament, que aixequi la mà qui no es miri al mirall abans de sortir de casa. Millor encara, que aixequi la mà qui sigui capaç d'aguantar amb estoïcisme que algú el miri als ulls i li digui que no és guapo. Especialment si aquest algú és la seva parella.

Sixto Paz ha triat un text de LaBute que, tot i tractar un tema a prioiri ben frívol, posa el dit a la nafra des del primer minut; després tot es tracta de triar un repartiment capaç de fer-lo brillar (fet) i de jugar amb els espectadors com només ells saben (fet).

El resultat? Una obra molt divertida, amb una bona dosi de mala baba i que dóna per a postfuncions d'allò més interessants.

Més informació a Somnis de teatre

19/05/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

No és el millor LaBute, però…

...és divertida, molt ben adaptada i traduïda i funciona, gràcies a una direcció intel·ligent, i un quartet que ha entès la comèdia i se l'ha fet seva. "Qui va ser l'imbècil que va inventar els miralls"? es pregunta l'Edu, perquè la seva vida es complica per un comentari inofensiu sobre la cara de la seva parella, la Meri (no em diguis Meritxell), i és que la Mertixell-Meri potser és una mica massa fashion. Per acabar-ho d'adobar, l'altra parella, la Carla i el Toni, treballen a la mateixa empresa, ai, ai, ai...

Crítica completa » http://bit.ly/1sixuMR

13/05/2016
Lluís Mayench Pierre
Teatre Barcelona

La vida és Pretty però a vegades complicada

Ja sabem que les relacions de parella no són fàcils i el teatre, la poesia, les pel·lícules i les cançons (les bones i sobretot les dolentes) s'entossudeixen a mostrar-nos-ho. És per això que quan veiem una altra obra que comença amb una discussió hi ha gent que es posa les mans al cap: Un altre cop el mateix? I encara que ho sigui, a Pretty, no tenim aquesta sensació.

Neil LaBute cada cop és menys un desconegut a casa nostra (ja som uns quants que li anem seguint la pista) i sabem la seva vàlua a l'hora de construir situacions que semblen funcionar per si soles. En aquesta peça es recolza en l'humor per fer una crítica de la superficialitat que ens porta a recórrer viaranys sovint aliens a nosaltres mateixos. Els quatre actors juguen un paper importantíssim per donar el ritme de comèdia (no paren d'enllaçar acudits, gags físics i fins i tot s'atreveixen a trencar amb total naturalitat la quarta paret sense que hi hagi cap mena de davallada) i també són capaços d'arribar a un port raonable en els moments més íntims i personals. Destaco també la traducció del text que ha optat, amb quatre bones pinzellades de castellanismes i referències locals, acostar al text sense perdre'n l'essència.

No obstant això, tot i que Pretty juga amb una mà molt bona ho fa totalment a la vista. Pocs girs, poques sorpreses i una ètica que queda una mica coixa per l'histerisme de la noia (no faig cap estrip, és minut 1 de l'obra) i l'actitud de l'amic. Ara bé, tot això està intel·ligentment jugat a favor del riure i del passar-s'ho bé. Una comèdia de qualitat que no us decebrà.

08/05/2016
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Guapos, lletjos o normals?

Com d’important és ser guapa? I qui va ser l’imbècil que va inventar els miralls?

Pretty és la història d’una parella que entra en crisis arrel d’un comentari inoportú entre dos amics sobre la parella d’un d’ells, que casualment és amiga de la parella de l’altre, la qual al sentir la conversa entre tots dos, va i li explica a l’amiga el que ha escoltat. Aquest és començament de la fi.

Neil Labute és possiblement l’autor teatral contemporani que més escriu sobre les afilades i inquietants relacions humanes, sobretot les relacions de parella. Les seves obres són molt reconegudes. Les històries que escriu són drames sense escrúpols, però presentades en forma de comèdia.

És la primera vegada que Pretty es representa a casa nostra, i ho fa de la mà de la productora Sixto Paz. Però lluny de totes les altres propostes de Sixto Paz, als que segueixo fidelment, aquest és un drama en forma de comèdia que aconsegueix entretenir i fer-nos passar una bona estona. No la vull qualificar d’obra comercial, com alguns dels meus companys, perquè penso que va una mica més enllà del simple divertiment fàcil. Pretty pretén fer-nos reflexionar sobre fins a quin punt depenem dels valors estètics i com ens condiciona a l’hora de relacionar-nos, tan sigui a nivell laboral o sentimental.

M’agrada molt el tarannà d’aquesta productora que et dona sempre la oportunitat de parlar amb ells al final de tots els seus espectacles. Innovadors en moltes tècniques en el reclam de públic, en aquesta ocasió torna a apostar pel trivial i el debat al bar del teatre. Parlar i debatre sobre el que hem vist amb en David Costa ha estat un plaer.

El text és fàcil i entenedor, amb diàlegs àgils, de vegades divertits i d’altres bastant punyents.

De les interpretacions haig de dir que hi ha hagut moments de tot, bones i regulars en general, però si haig de ser sincera, i destacar-ne a algun d’ells, és en Pau Roca, que durant tota la representació ho ha fet genial. Això si, el punt còmic de l’obra sens dubte el posa la Sara Espígul.

A mi m’ha divertit i m’ha agradat força. És distreta i es fa amena. Pot ser no és d’aquelles obres que et fan pensar i profunditzar durant dies, però de tant en tant s’agraeix anar al teatre tan sols a riure i passar una bona estona. Com deia Charles Chaplin: “Un día sin reír, és un día perdido”

Així que ja ho sabeu, no perdeu ni un dia més i aneu a veure Pretty.

***1/2

17/05/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Una bis còmica amaga el drama d’unes relacions de parella que fan aigües

La nova proposta de Sixto Paz Produccions té una vocació més comercial que les que podien tenir "Pulmons", "L'efecte" o "història", fet que ja vam intuir a la roda de premsa. El text de Neil Labute (escrit l'any 2008), dirigit per Marilia Samper utilitza un diàleg molt proper, natural, i que aprofita una paraula, una entonació com punt de partida per desenvolupar una escena.

Sens dubte un text ben escrit però que no aprofundeix en el tema que pretén plantejar, el de l'obsessió per la bellesa, pel cos amb les mides i el pes just. Malgrat això podem dir que ha estat una proposta divertida, simpàtica i fresca. Una bis còmica amaga el drama d'unes relacions de parella o d'amistat que fan aigües.

L'Edu es Pau Roca, i veu com una paraula dita inoportunament provoca una reacció en la seva parella, la Meritxell, una extraordinària Sara Espigul, que ha interpretat una dona insegura i que diu una frase tan contundent com "jo no podria estar amb un tio que no em trobes guapa". El Toni, Joan Carreras, és amic i company de feina i se sent segur d'ell mateix i de la seva relació amb la Carla, Mariona Ribas, que en aquest cas és i se sent guapa, però que en un moment donat també qüestiona que serà d'ella quan la seva bellesa minvi. Els quatre personatges es veuen condicionats pels valors estètics tal com apunta rotundament l'Edu: Qui serà l'imbecil que va inventar els miralls??

Una proposta que ens ha fet passar una bona estona i que també ens ha donat per parlar en sortir del teatre tornant cap a casa, que és, el que en el fons pretenien.

La nostra valoració sencera AQUÍ

16/05/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Les dificultats de dirigir a Labute

Neil Labute és un dels autors nord-americans contemporanis que més es representa a casa nostra. La seva especialitat són les relacions de parella, o millor dit la guerra de sexes. Serveix quasi sempre les seves històries sota l'embolcall de comèdia, però en el fons són històries amargues, dures i els personatges tenen reaccions imprevisibles que poden fer molt de mal... Per tant, dirigir una obra de Labute és perillós i arriscat, i si no es troba el punt just es pot caure fàcilment en alguns vicis del teatre de boulevard. En el seu moment, Julio Manrique la va encertar de ple amb les modèliques i tan recordades La forma de les coses o Coses que dèiem avui. En aquest cas, però, Marilia Samper no ha arribat, pel meu gust, al punt mig que requereix l'autor i s'ha deixat endur pels estirabots, l'humor gruixut i les sortides de to. Hi ha alguns intents de trencar la quarta paret i crear complicitat amb el públic, però tampoc sé si eren necessaris ni si acaben de produir l'efecte buscat. Les interpretacions, per la seva banda, no estan totes en el mateix to, i només quan l'acció es calma podem captar millor els matisos que a vegades es perden entre crits. Però, sigui com sigui, crec que l'obra té molts dels elements per convertir-se en un èxit, ja que el to escollit rebaixa substancialment la mala llet de l'original i suavitza un text que, al meu entendre, hauria de deixar un regust molt més amarg al sortir del teatre...

08/05/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Un món superficial

D’ençà que es van donar a conèixer amb la magistral Pulmons, l’equip de Sixto Paz Produccions ha despertat l’interès de crítica i públic a cada nova proposta. Com ja passava amb L’efecte, el seu anterior muntatge, Pretty té una vocació molt més comercial que aquella hipnòtica història de parella dirigida (com ara també) per Marilia Samper. El resultat en aquest cas torna a ser efectiu: l’obra diverteix i proposa un tema interessant del qual es pot debatre en sortir del teatre. El text de Neil Labute juga amb uns diàlegs col·loquials, plens de naturalitat i girs enginyosos que aprofiten una anècdota per desenvolupar un conflicte que s’estendrà al llarg de tot l’espectacle. El problema d’això és que el petit desencadenant, en realitat, promet fer una reflexió molt més profunda de la importància de la bellesa a la nostra societat i en les relacions amoroses per, finalment, no passar de la superfície. Es tracta d’un text ben escrit però poc ambiciós pel que fa al desenvolupament de les seves possibilitats. Obviant això, Pau Roca i companyia fan una bona feina interpretativa, apostant per la vis còmica malgrat que, en algun moment, per les ganes de voler fer riure perdin de vista la versemblança del personatge o de la situació. Amena, simpàtica i fresca, fàcilment pot acomplir les expectatives d’un gran nombre d’espectadors, com aquell amic amb qui t’ho passes tan bé que acabes per no veure-li els defectes.

07/05/2016
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

Segur que arrasen, però ….

Amb Sixto Paz vam gaudir com mai amb Pulmons, i repetint un parell de cops. Posteriorment amb Història I ara ens porten a la Villarroel el seu nou muntatge a la Villarroel amb Pretty.

Tot i que la història que ens expliquen és insuficient, com a mínim s'ho han dut al seu propi camp. El que ens falla per un costat l'han pogut reforçar amb unes bones interpretacions i amb uns personatges portats fins a l'absurd.

Em quedo amb la parella de Pau Roca i la magnífica Sara Espígul. Tot i que l'estrella a escena és Sara Espígul i pot ser el punt guanyador de l'obra. Quan surt la gent riu sense cap tipus d'objecció.

I a més ...

15/05/2016
Hebert Parodi

T’assabentes que la teva parella diu de tu, pel darrera, que tens una cara normaleta. Com reaccionaríem? Tan important és ser guapo? Potser no, però sí que esperem de qui compartim la vida que hauria de trobar-nos atractius, no? I aquí comença “Pretty”. Una comèdia que promet més del que dóna. Podria reflexionar i “rascar” en aquest tema, les nostres inseguretats, superficialitats, veritats que costa d’acceptar (tant que no som tan atractius com creiem com que per molt que diem de l’interior, necessitem que ens agradi l’exterior) però prefereix quedar-se en la comèdia més típica i vista.
Es parla més de recuperar la parella o d’infidelitats, que de les pors del dia a dia d’una parella, i de qualsevol, per l’aspecte físic i com ens veu la resta del món. Només a les brevíssimes reflexions de cada personatge amb el públic s’intueix el que el tema hagués pogut donar de sí (què passarà quan la bellesa d’algú marxi si és l´únic pel que el valoren, acceptació de com som però amb un punt de vanitat…)
Com sempre amb els Sixto Paz, un molt intel·ligent ús del marketing i involucració del públic -test al final de l’obra amb un mirall (genial) com a regal, o separar, ja d’entrada, al públic en guapos i normals per accedir a la sala-. Tanmateix, el fer sortir el públic a l’escenari no aporta absolutament res i transforma el moment en quelcom més propi de “Escenas de matrimonio”.
Això sí, només per veure la Sara Espígul val al pena pagar l’entrada. Està autènticament fantàstica i no és només el text, és tota la seva interpretació, com es mou, crida, gesticula, pateix, sent…
En resum: un tema que es pretén que porti a reflexions al sortir del teatre però es tracta tan superficialment, que no. Ben interpretada, escenografia massa precària i una gran cançó de leit motiv, el “I feel pretty”, de West Side Story.

22/05/2016
Josep OS

Avui a la Villarroel hem vist aquesta obra de Neil Labute dirigida per Marilia Samper. Com que he sortit del teatre totalment decebut, em dol haver de fer una valoració negativa, i més tractant-se d’aquesta sala però és el que he sentit. El text no és que no hagi entrat en ell sinó que m’ha semblat estar veient una novel·la rosa portada a l’actualitat o potser pitjor, empassant-me un Salvame de Tele5 o un serial. Tot això amb un llenguatge groller, amb acudits de mal gust i amb un final moralista. No m’ha agradat gens l’escenografia i l’única cosa que valoro positivament és la interpretació per part de Joan Carreras, Mariona Ribas, Pau Roca i en especial Sara Espigul. Tant de bò si aneu, la vostra opinió sigui més positiva que la meva.

07/05/2016

Deixa la teva opinió