Prosopopeya

Tothom és conscient que la seva actitud y la seva manera de ser s’adapta i acobla a aquelles persones amb les que interactua. No és el mateix qui s’és amb la família, amb els amics i les amigues o a la feina, per exemple. Tot i que sempre quedi una petita essència de qui som en cadascun dels personatges que interpretem, el codi canvia i també la reacció que esperem o trobem.

Amb el text de Prosopopeya Pablo Macho Otero aborda la crisi existencial d’un actor que busca amagar-se sota les màscares dels seus personatges al mateix temps que dubta de qui és realment. I mentre intenta discernir entre aquesta dicotomia, aborda el mite del “jo” sota el paraigües del mite grec de Narcís, Eco i Eros.

Tot i que en un principi pugui semblar una narració densa i tediosa, les paraules filades en vers aconsegueix crear un espai distés i divertit on l’espectadora se sent partícip de les confessions de l’actor. Emma Arquillué i el propi Pablo, amb la direcció, estructuren una escenografia artesana i artística que es converteix en un bon escenari per a l’objectiu de l’obra. Amb el joc de paraules i màscares juntament amb la interpel·lació al públic, a qui el protagonista i els seus còmplices volen seduir i convèncer, la peça teatral es desenvolupa de manera orgànica i molt amena.

Cal destacar la gran habilitat de Macho per narrar la història, aquesta capacitat de contecontes que té és magnífica per encisar al públic i endinsar-lo en el mite objecte de la història. Els seus companys d’escena, Santiago Aguilera i Arnau Comas, complementen aquest relat amb la sonoritat i els moviments adequats. Especialment interessants i hipnotitzadors són els moviments que donen vida a la narrativa, una coreografia delicada, una mica clown, i molt expressiva.

Es tracta d’una peça que apropa al públic una forma teatral que provoca interès i curiositat, que fa reflexionar i també entreté. De fet, aquest és, es podria dir, el segell de la companyia La Bella Otero que juntament amb d’altres obres com Loco amoris o George Kaplan volen mirar dins d’una mateixa per parlar del món.

Quina relació hi ha entre actor, personatge i persona? Som els espectadors el mirall en el que es reflecteix l’actor? El món és un escenari i nosaltres els seus actors? O bé el món funciona com un cervell en el que nosaltres som les neurones que hi actuen conjuntament? Aquestes són algunes de les preguntes que intenta respondre’s Pablo Macho Otero –primer com a actor, després com a personatge- en aquesta deliciosa faula filosòfica sobre la identitat i tot el que gira entorn d’ella.

Quan tot comença trobem l’actor en una mena de taller escultòric. Allà elabora les màscares que tant de joc donaran a la peça, desenvolupant contínuament un joc de miralls que arriba fins a les últimes conseqüències. Cal destacar també que una gran part de l’obra es basa en històries mitològiques, com la d'Eco i Narciso, que estan  narrades en vers i treballades com un acte sacramental del Segle d’Or. Pablo Macho Otero ja ha provat en altres ocasions això de la rima, i la veritat és que no se li dona gens malament... fins al punt de portar-la aquí un pas més enllà.

El muntatge està dirigit pel mateix actor i per l’altra meitat de la companyia La Bella Otero, l’actriu Emma Arquillué. Val a dir que la direcció és àgil, juganera i molt lliure, fins al punt d’introduir dobles, música en directe o petits trucs de cara a l’espectador. Tot per fer-nos passar amb molta més teatralitat un tema que podria haver-se quedat en mera dissertació.